L’ ESTATUT I EL TRIBUNAL SUPREM DE BRASIL
Miquel Padilla
Un article i una noticia publicada al diari El País, el passat 1 de maig, em fa escriure aquest article. El tema: la impresentable actitud del Tribunal Constitucional davant la sentència sobre el recurs contra l’Estatut de Catalunya. Un tema del que ja s’ha escrit tot o gairebé tot. Però l’article de Javier Pérez Royo, que publicà el diari madrileny sota el títol “Por qué no”, ha estat una de les aportacions més clarividents sobre la qüestió, una aportació des del centre, no des de Catalunya.
Pel col•laborador d’ El País, “el principi d’austeritat política de l’Estat és el pressupòsit i límit del dret a l’autonomia...”, segons la Constitució, i aquest és el pacte constituent: autonomia però sense trencar la unitat de l’Estat. Per tant, una doble garantia, una a favor del principi d’unitat i l’altra a favor del dret a l’autonomia. Segons Pérez Royo, “per evitar que l’exercici al dret a l’autonomia pogués acabar sent incompatible amb el principi d’unitat, el constituent va imposar un procés de negociació entre el Parlament de la nacionalitat o regió i les Corts Generals, tant en l’elaboració com en la reforma de l’Estatut d’autonomia, procés de negociació en el que, en cas de desavinença, la voluntat de les Corts Generals, en quant a expressió del principi d’unitat, preval sobre la voluntat del Parlament de la nacionalitat o regió, en quant a expressió del dret d’autonomia. El constituent va fer de les Corts Generals el guardià de la constitucionalitat de l’Estatut d’autonomia...”. Segueix Pérez Royo, “Per a compensar aquesta garantia, el constituent va establir una altra a favor del dret a l’autonomia, consistent en que la darrera paraula la tindrien els ciutadans de la nacionalitat o regió afectada, que haurien d’acceptar o rebutjar el text en referèndum”. I atenció a l’expressió de l’expert jurídic d’ El País, “En cap moment, la Constitució atribueix al Tribunal Constitucional competència en aquest procés”. Això sí, diu Pérez Royo, el Tribunal Constitucional no pot controlar el pacte polític però si pot controlar el desenvolupament normatiu del pacte, garantint d’aquesta manera la superioritat de la Constitució.
Segons el meu parer, una interpretació jurídica-política impecable. L’Estatut és el pacte entre Catalunya, que aspira al màxim autogovern, i l’Estat, que vol mantenir la seva unitat. Qui defineix la constitucionalitat del pacte són les Corts Generals, i qui ratifica el pacte és el poble de Catalunya. Javier Pérez Royo representa una opinió autoritzada, segurament minoritària, del pensament jurídic constitucional de l’Estat. Pensament molt allunyat de l’opinió dels “grans savis” del tribunal jutjador de l’Estatut.
Coincidia aquest article amb una noticia al mateix diari, en la secció d’ Internacional: El Suprem brasiler rebutja revisar la llei d’amnistia aprovada per la dictadura. No interessa ara, per molt important que sigui, que ho és, el debat sobre com afrontar Brasil les responsabilitats del règim militar. Un debat molt interessant i important, especialment per l’Estat espanyol, on també es discuteixen les responsabilitats del franquisme. Però el que em va sobtar va ser que segons el corresponsal d’ El País a Río de Janeiro, la discussió dels jutges del Suprem de Brasil va ser pública i retransmesa per televisió. S’atreviria el Tribunal Constitucional espanyol a retransmetre per televisió els seus debats sobre la constitucionalitat de l’Estatut de Catalunya? Resposta senzilla: NO.
Miquel Padilla
President d’Unió Democràtica de les Terres de Lleida
