Un repàs a la conferència del M.H. Sr Joan Rigol I Roig

President del Parlament de Catalunya

foto01	foto02	foto03	foto04	foto05
foto06	foto07	foto08	foto09	foto10
foto11	foto12	foto13	foto14	foto15

 

 

 

Se m’ha demanat que parli de «política i societat» perquè, d’una manera o altra, tots sabem la mala imatge que tenen els polítics en el conjunt de la societat. Les enquestes i els estudis sociològics ho diuen, i a més forma part de la conversa habitual: «aquests polítics...», «això de la política...». Normalment, diuen: «els polítics es posen en política perquè els agrada remenar les cireres». Com es diu vulgarment per fer anar l’aigua al molí propi. Té aquesta mala imatge, la política, en la veu de molta gent i, els polítics, se’ls veu com allunyats dels problemes reals.
Avui em proposo compartir amb vostès, aquest vespre, una reflexió sobre aquest fet. I si em permeten la farem en tres passos, en tres etapes: En primer lloc, mirarem enrere per a veure quin tipus de política hi ha o s’ha anat forjant a Catalunya. En segon lloc, mirarem el present. I després, veurem cap a on ens porta la política.

Comencem fent una llambregada cap al passat. I arrencaré, si m’ho permeten, a partir de 1714, quan Felip V ens volia esborrar la llengua, ens volia esborrar la nació, les institucions. Volia fer desaparèixer tot el que representés Catalunya. I la pregunta és: com és que, si des del 1714 hi va haver aquesta pressió enorme sobre el nostre país, avui encara existim? Lògicament, al llarg d’aquests segles, els catalans vam fer coses molt importants. En el segle XVIII vam perdre les institucions en la guerra dels Borbó, però immediatament els catalans vam fer quatre coses molt importants.
La primera, la reforma agrària. A partir del segle XVIII, Catalunya canvia de paisatge, perquè, d’una agricultura fonamentalment per viure o, més ben dit, per malviure cada família, es passa a una agricultura pensada amb criteris de productivitat, amb criteris de racionalitat productiva. Aleshores, per exemple, a l’Empordà es comencen a plantar ceps, però, mentre a l’Empordà hi planten ceps, al Camp de Tarragona hi planten oliveres i garrofers; a les valls planeres de la Catalunya interior, que són les zones bladeres, hi planten cereals; al Maresme, patates i tarongers. Tot el camp de Catalunya comença a tenir excedent. Com que té excedent, la seva economia s’obre cap a l’exterior. Aleshores, comencen a venir les primeres exportacions de Catalunya cap al nord d’Europa i cap a Amèrica, fonamentalment cap a Amèrica Central.
Els catalans havíem perdut la nostra independència com a poble, però la gent s’aboca cap al treball al camp per una sèrie de raons històriques que arrenquen de la Sentència de Guadalupe amb el rei Ferran el Catòlic. Hi havia hagut una gran batalla entre els senyors feudals i els qui treballaven la terra. El rei catòlic, amb aquesta Sentència de Guadalupe, va decidir una cosa que va ser fonamental per a la història de Catalunya. Va dir: «La terra és propietat dels senyors feudals però els qui la treballen poden quedar-s’hi i la poden passar als seus fills.» De manera que hi va haver al llarg del temps una propietat titular i, de fet, una propietat útil: la dels masovers, que després van anar-se quedant amb una terra que ells feien produir, treballaven i podien passar als fills. Això va fer que Catalunya fos, fonamentalment, un país de pagesos, més que no pas de ramaders, perquè treballava la terra la gent que després se’n podia beneficiar, més o menys, des del punt de vista de la producció que n’obtenia. Aquesta és la Catalunya del segle XVIII, parlant molt en pinzellada de traç gruixut.
Els catalans van fer una segona cosa al segle XIX. Copiaven el que feien a Anglaterra, el país més avançat en aquell moment. Anglaterra ja havia començat la Revolució Industrial i, d’aquella manera que tenia de produir, molt artesanal, va passar a fer fàbriques.
Va començar, de primer, el País Basc, en el conjunt d’Espanya, a fixar-se en el que feien els anglesos. El País Basc va tenir la sort de trobar mineral de ferro al seu territori. Aleshores, varen muntar la seva industrialització sobre dos factors importants: la venda del ferro a Anglaterra, de la qual van obtenir una gran concentració de capital (els bancs bascos tenen l’origen en aquesta venda de mineral a Anglaterra) i les indústries siderometal•lúrgiques del País Basc, que molts de nosaltres encara recordem, tot i que, últimament, han passat moltes crisis. Aquest és el model d’industrialització del País Basc, que ja començava a seguir Andalusia.
Andalusia comença el segle XIX sent una de les regions més riques d’Espanya i acaba el segle XIX sent-ne una de les més pobres. Comença treballant els minerals. A partir d’aquí, intenta refer una certa indústria, però no ho aconsegueix.
Com van aconseguir els catalans fer la seva revolució industrial? De la següent manera: En primer lloc, varen començar a muntar una quantitat impressionant d’empreses per fer prospeccions per veure si hi havia minerals de ferro a Catalunya. Jaume Vicens Vives ens explica que en pocs anys en van constituir cinquanta-sis. Totes van fer fallida per una raó: a Catalunya no hi havia mineral de ferro que comencés a fer possible aquesta reforma industrial.
D’on va venir, doncs, la industrialització de Catalunya? Va venir d’una colla de menestrals que havien anat a Anglaterra i tornaven a Catalunya havent fet el que avui en diríem espionatge industrial. Es fixaven en com es feien funcionar els telers per a produir metres de teixit i venien aquí per a aplicar aquest mateix sistema.
Però, és clar, per a fer teixit es necessitaven indústries que fessin telers; es necessitava el sector de la transformació del metall. A més, com que produïen molts metres de teixit, ja no n’hi havia prou amb aquells tints, que era aquella pols que trobaven en les plantes del bosc, i hagueren de construir les indústries químiques per a fabricar els colorants de teixits. Com que, a més, hi havia molt poca energia, havia de sorgir la indústria de caldereria de vapor.
Vicens Vives explica que, quan es va fer a Barcelona la primera caldera de vapor, van posar-la al mig del carrer perquè tothom la veiés com un gran avenç que havia fet la tecnologia a Catalunya. Així, si ens hi fixem, a Catalunya hi tenim una xarxa d’empreses de tots els sectors i de totes les mides que és fruit d’aquests menestrals que anaven construint fàbriques per tot el país. La realitat empresarial era molt pròxima al teixit general del país.
Lògicament, quan es passa d’una societat de pagesos, d’una societat agrària, a una societat industrial, hi ha unes grans pugnes socials. A Catalunya, i a Barcelona, va haver-hi moments d’una gran radicalitat en la conflictivitat social perquè ens anàvem transformant d’una societat tradicional en una societat moderna.
Fixem-nos com, així, en la reforma agrària es veu el valor del treball a través de la revolució industrial; es veu la capacitat d’iniciativa, que és la que fa que tiri endavant el poble. Però, si haguéssim fet només això, voldria dir que els catalans som gent que sap guanyar-se la vida, que s’espavila, que tira endavant i que és moderna en el sentit tecnològic. Però no.
Sembla que, a més d’això, quan els catalans construïen fàbriques i anaven enviant vapors cap a Amèrica, Catalunya era també un país de poetes, de literats, de pintors... Era un país on la cultura anava pujant a raig fet. Era una cultura basada en la llengua. De fet, des de Felip V el català no s’havia pogut ensenyar a les universitats ni a les escoles, enlloc. Amb prou feines hi deixaven predicar a les esglésies. Malgrat això, hi havia hagut pressions molt fortes perquè els sermons es fessin també en castellà.
El català passava de pares a fills com la llengua que un porta, però s’anava deteriorant per moments perquè una llengua només parlada o escrita molt escadusserament es va perdent. És en aquest moment quan sorgeixen persones com, per exemple, mossèn Cinto, que sap convertir la llengua dels seus pares, que eren pagesos i menestrals, en una llengua d’una inspiració literària extraordinària. Ara celebrem el centenari de la seva mort. És un home capaç d’agafar la llengua del poble sense trair-ne gens el sentit i elevar-la a un alt nivell de cultura. Després de mossèn Cinto hi haurà Maragall, el poeta. Maragall mirarà com a Alemanya, a través del romanticisme, busquen les seves arrels en la literatura. Els poetes catalans estan molt oberts a Goethe, a Novalis..., que són aquells grans literats d’Alemanya. Però, és clar, al voltant d’una literatura, d’una llengua, es genera tota una cultura. Hi ha els pintors del modernisme: els Casas, els Rusiñols, els Maifrens... Una quantitat d’artistes que va aixecant el nivell del país. Hi ha els arquitectes: Domènech i Montaner; Puig i Cadafalch; Gaudí, que és la culminació de la imaginació i de la creativitat artística. I de tots aquests, els uns miren a París; els altres, a Brussel•les o a Praga. Si passegeu per aquests llocs veureu coses molt semblants a l’Eixample de Barcelona perquè els nostres arquitectes veien sempre la cultura com una gran obertura cap a Europa. Però no hi havia només l’alta cultura. Hi havia gent que era capaç d’agafar l’alta cultura i traslladar-la al nivell de tot el poble. Va començar Clavé, a través de la música. Però de seguida ve l’Orfeó Català, amb Millet i Vives. O, per exemple, en la literatura, molta gent va començar a entrar-hi a través de Folch i Torres. Era gent d’una gran sensibilitat cultural que sabia posar aquesta cultura a nivell del poble. Per exemple, Llongueras amb els ballets. Aleshores, a Catalunya la cultura era una cosa d’un gran nivell, però que el poble també vivia en aquest alt nivell. I el fet de ser català volia dir tenir, precisament, aquesta alta sensibilitat cultural: treball, capacitat d’iniciativa i cultura. Després ve el president Macià. Abans, ja hi havia hagut Prat de la Riba, que havia demostrat, a través de la Mancomunitat, que els catalans havíem de tenir la dignitat no només del nostre treball, de la nostra feina, de la nostra capacitat d’iniciativa, de la nostra cultura, sinó la dignitat d’un poble que fa política. Prat de la Riba va començar amb les quatre diputacions, coordinant-les i demostrant que els catalans érem capaços d’autogovernar-nos. Durant la Segona República, l’any 1931, el president Macià, amb la Generalitat de Catalunya, fa el primer pas cap a la recuperació de les institucions polítiques. La seu actual del Parlament de Catalunya ho és des del 1931, quan Macià diu: «Aquí hi vull el Parlament de Catalunya.» Però és ben curiosa la història d’aquell edifici, perquè va començar sent la caserna que Felip V va fer construir per tenir els catalans ben agafats.
Com que nosaltres havíem fet la revolució industrial i obríem la nostra economia al món, l’any 1888 Barcelona va fer una exposició universal que va tenir una transcendència com la que nosaltres vam viure als Jocs Olímpics: una obertura al món extraordinària. Es va fer aquella exposició tirant a terra tot l’aparell militar que havia dreçat Felip V al parc de la Ciutadella, i convertint-lo en palau per a rebre la reina regent durant l’exposició. Aleshores, va deixar de ser una caserna d’opressió i es va utilitzar per a una activitat de tipus industrial, com era la dita exposició. Durant el temps de Franco es converteix en museu i es tanca l’hemicicle, que es respecta. I arriba la democràcia. Es tira a terra la paret i tornem a trobar el Parlament de Catalunya.
Fixem-nos com aquest edifici va resseguint els passos de la història del nostre país. I nosaltres heretem una tradició de polítics catalans que segueix tota aquesta trajectòria. En posaré dos exemples: el doctor Robert i Domènech i Montaner.
El doctor Robert és un metge que –quan hi ha pesta a Barcelona i totes les autoritats marxen perquè tenen por de contagiar-se i es busquen una excusa per a fugir: el capità general perquè té maniobres, el bisbe perquè ha de fer visites pastorals... i tothom s’escapoleix- es queda fent de metge i arriscant la vida. Té una gran fama com a metge però ell sabia que, com a català, no n’hi ha prou de ser un bon professional. Aleshores, accedeix al càrrec de rector de la Universitat de Barcelona, que, des de Cervera, ja s’havia traslladat a Barcelona. Es compromet no només amb la medicina sinó amb una institució tan important per a Catalunya com la universitat. No en té prou amb això, sinó que el compromís amb el poble el fa alcalde de Barcelona. I, quan veu que el poble és tractat injustament, fa tancament de caixa i dimiteix. És un home que fa política des de baix, des de la seva condició de ciutadà, i que va fent passos fins a aconseguir el compromís polític amb el seu país.
Domènech i Montaner és un gran arquitecte. Tots coneixem, per exemple, l’Hospital de Sant Pau o aquella casa que hi ha a la cantonada del carrer del Consell de Cent amb passeig de Gràcia, la Casa Lleó i Morera, i tantes i tantes obres seves. No en té prou amb el seu compromís professional, sinó que es dedica, a través de l’editorial de la seva família, a la història i a l’heràldica. Però el país li demana més i es posa al capdavant de les Bases de Manresa, de les quals presideix la sessió inaugural. Va ser, també, president de la Lliga Regionalista.
Són uns polítics que es posen a la política perquè saben que el país necessita que algú es posi al davant per a recuperar la dignitat del poble. Que no té res a veure amb aquells polítics que hi havia a Madrid a l’època de la Restauració, perquè els uns representaven els terratinents; els altres, els militars; els altres, l’Església... Hi anaven a representar els poders fàctics.
La tradició que hem rebut nosaltres de catalanisme polític és aquesta. Aquesta idea de regeneració política ens la donen els mateixos teòrics de la política, com per exemple Pi i Margall o Almirall. És gent que va donar aquest sentit de la política, per regenerar-la i situar-la de patac amb el poble. En una altra línia de tradició, Torras i Bages, Cambó o el doctor Cardó, són gent que sempre ha vist la política com un compromís profund amb el seu poble. Aquest és el bagatge polític del catalanisme.

Deixem aquesta mirada enrere. Mirem-nos l’avui, nosaltres. Per què és necessària la política? Per a contestar aquesta pregunta necessito una colla de conceptes previs. Nosaltres el dia que fem un favor a algú, que l’hi fem de debò perquè ens surt del cor i ni ell ho sap que l’hi hem fet aquest favor, aquell dia, tenim una gran satisfacció interior. Per què? Perquè sembla que els valors que portem a dintre són per a obrir-nos als altres. I quan sentim la necessitat dels altres o quan ens vinculem als nostres fills, als nostres familiars, a la nostra esposa o al nostre espòs, és quan aquest potencial que portem a dintre s’omple de plaer.
El centre de la persona no és el seu egocentrisme. El centre de la persona és la capacitat de sortir i de connectar amb l’altre. La llibertat, que és el valor màxim que té la persona, no vol dir fer el que et doni el gust i la gana; la llibertat és una altra cosa. Posaré un exemple ben simple: qui és més lliure?, aquell senyor que té molts diners, que és molt ric i que, avui que som a divendres, ja pensa en el cap de setmana i diu: «Saps què?, agafaré el meu avió particular i no sé si anar a Montecarlo a jugar a la ruleta, o anar a les illes Seychelles a prendre el sol o anar a Miami a veure Orlando.»? Qui és més lliure?, aquest senyor o aquella mare que té tres criatures a casa, una de cinc anys, una de tres i una que acaba de néixer; que la de cinc està malalta, que la de tres està plorant i que ha de donar de mamar a la petita i no pot sortir de casa a comprar un quilo de sal que necessita per al dinar que està fent?
A primera vista, tothom diria: «El senyor, perquè pot fer moltes coses.» I no és veritat. Si aquell senyor necessita fer coses d’aquestes, perquè, si no, se sent un desgraciat, és un esclau de la seva pròpia vida, i si aquella mare sap que en aquell moment determinat de la seva vida se li exigeix aquest esforç, però que el fa a favor dels fills perquè sap que els fills la reclamen i que ella s’hi dóna, en aquest sentit, encara que no pugui sortir de casa seva, és més lliure que el primer.
Dic això per entendre el sentit de la llibertat i dels valors que portem a dintre perquè, en definitiva, allò que ens fa ser persones en profunditat és la nostra capacitat de sortir, que vol dir conèixer l’altre, que vol dir comprendre’l. Comprendre vol dir enriquir-te amb la mirada que té l’altre de les coses, no quedar-te només amb la teva, i compartir. Una persona que no comparteixi res a la seva vida és una persona que no ha viscut com a persona. I les persones que són capaces de compartir al màxim són les que viuen en profunditat. Si aquest és l’horitzó, ja entenem que un poble, un país, no és una suma d’illes tancades en el seu egocentrisme, sinó que un país de debò és aquell que sap trobar els lligams dels uns amb als altres. I la política, fonamentalment, és aquest intent de trobar aquest espai de concordança, de bé comú, que les persones anem fent per poder viure en una societat respirable i no en una societat que pot tenir molts béns materials, però que, si no hi ha una mica de sentiment i d’esperit, es torna irrespirable.
La política tracta, precisament, d’aquelles coses que fan que les persones sortim de nosaltres, que ens trobem en una espai de bé comú.
Lògicament, un sap que aquests conceptes els ha d’aplicar a una persona no perquè és maca o perquè parla la meva llengua, o perquè és blanc o és negre, o el que sigui, sinó perquè és persona i l’humanisme nostre és un humanisme que té abast universal. També sabem que les persones estem fetes d’una manera que fa que aquest humanisme universal s’hagi de concretar a través de la proximitat. Nosaltres tenim tots aquells elements que ens fan més propers, que ens fan més propers els uns als altres. L’un, per exemple, és coincidir en un determinat territori. Viure a Blanes vol dir que, amb la gent que hi viu, jo m’hi sento més a prop i que, per tant, hi tinc més coses en comú que no pas amb la gent que viu a la Segarra. Aquesta proximitat és fonamental. La llengua no només serveix per a enviar-nos missatges: és allò que hem après de la nostra mare i del nostre pare. Quan nosaltres érem petits i no enteníem res perquè érem molt petits, érem de mesos, de bolquers, la mare ja ens deia els seus sentiments. Nosaltres hem après a parlar a través d’aquest sentiment del pare i de la mare. Per tant, la llengua no és només com aquell qui parla en l’alfabet Morse, sinó que cada paraula porta un sentit especial. Per tant, amb aquella gent amb la qual comparteixo la mateixa llengua, tinc un instrument per a coincidir-hi en profunditat i per a connectar-hi molt més que no pas quan he de fer un gran esforç amb el meu anglès primitiu per a fer-me entendre amb un estranger. La llengua és, en aquest sentit, un espai de comunitat.
Si pertanyo a una col•lectivitat que té una història comuna... Per exemple, per dir-ho gràficament: Jo me’n puc anar a la catedral de Colònia, que és grandiosa -i em sembla que la més alta del món del gòtic- i quedar-ne meravellat. Però, si me’n vaig a Santa Maria del Mar, per posar un exemple de Barcelona, entenc que aquella és la meva, és el meu gòtic: és més auster, és la pedra pura, és només un monument. Sé que aquella església la va fer una burgesia que vivia al barri de la Ribera i que representava la potència i la força que Catalunya tenia als segles XIII i XIV per a projectar-se enfora. Per tant, quan veig Santa Maria del Mar, hi veig un tros del meu poble, de la gent que em va precedir. Doncs, aquesta consciència de formar part d’una història també ens aproxima a tota la gent que la té en comú, i fa que intentem compartir al màxim aquest intercanvi entre persones. Per tant, projecto el meu compromís envers els altres sobre tots aquests elements perquè donen sentit transcendent a la meva vida. I la política és intentar que, a través de tots aquests elements positius de sentit de cultura, de sentit de llengua, de sentit de consciència històrica, de sentit de participar en un mateix territori, siguem capaços d’obrir-nos els uns als altres i d’acollir els que vénen aquí i no són com nosaltres. Les dues coses.
Aquesta és l’aventura de la política, però en el sentit ideal, perquè en la pràctica això no passa. Per què no passa? Perquè vivim en una societat on les coses o es toquen immediatament o ja no tenen gaire valor. Em recordo de quan em vaig apuntar al meu partit. Vam fer un grup de sis o set persones, que érem amics i anàvem mirant les diverses ideologies de cada partit: els liberals, els democratacristians... Cada ideologia, agafada a fons, era una determinada manera de veure la societat. Aleshores, un s’apuntava, en funció d’aquest llarg horitzó, a aquests ideals per on la societat havia d’anar. I així s’anaven formant les diverses ideologies que havien nascut a Europa i que, pràcticament, després de la Segona Guerra Mundial, havien vertebrat tota l’Europa política. Però, després, la gent ha desconfiat de les ideologies. En primer lloc, perquè va veure que a través de la ideologia marxista s’havien fet barbaritats en aquells pobles que estaven sota la dictadura; amb la caiguda del mur de Berlín es va veure tot el desastre que allò significava. I també perquè després, al cap dels anys, una ideologia i l’altra, quan estaven al govern, feien, més o menys, el mateix; tenien les mateixes virtuts i els mateixos defectes. I això va portar a un cert escepticisme sobre la visió de la política a través d’ideals. I, de mica en mica, els mateixos polítics ens hem anat tornant molt immediatistes. Primerament, perquè ens adonem que l’interès de la gent és un interès molt immediat també. I la gent no ens ve, normalment, pensant en el bé comú, sinó que ve pensant en la seva necessitat. I aleshores, a nosaltres, aquella feina que tenim de traduir aquella necessitat en un marc més ampli..., ens és més fàcil respondre immediatament a aquella necessitat. I, de mica en mica, es va perdent aquest àmbit del bé comú, i les eleccions, a vegades, es guanyen.
Posaré d’exemple el canceller d’Alemanya, que fa uns mesos va guanyar unes eleccions que tenia mig perdudes. (Alemanya està en una situació difícil i ha de fer importants canvis estructurals, de relacions laborals... Va perdent gas i, si Alemanya no tira, tot Europa en surt perjudicada.) I semblava que ho tenia malament. Però sembla que va haver-hi unes inundacions i que, en aquelles inundacions, el candidat contrari va quedar una mica a la lluna mentre Schröder es posa aquelles botes d’aigua, es posa allà al mig i la gent veu, a través d’aquelles imatges, que ell està al peu del canó mentre que l’altre està a la lluna. Aquesta simple imatge va canviar els resultats. És a dir, no és un debat a fons sobre els programes presentats pels uns i els altres per a veure quin és el que respon més acuradament a les necessitats a curt, a mitjà i a llarg termini, sinó que el que compta és la impressió de qui et cau millor. I aleshores, la política ja no és aquella consciència de cap a on s’han de portar les coses del bé comú, sinó que és allò que a tu et sembla qui cau millor. De manera que en la política es dóna que la gent es queda asseguda a casa seva mirant la televisió a veure qui li agrada més i el va a votar. Però tu no et sents partícip de la creació de la pròpia societat i aquesta és una de les limitacions grosses que tenim. De vegades, els polítics tractem la gent més com a clients que no pas com a ciutadans.
M’explicaré. Quan la gent necessita uns serveis públics, va a la botiga dels polítics, que són els qui s’encarreguen de vendre els serveis públics. Com que jo vull això, si ho venc bé, doncs, ja tinc un vot més a la butxaca. I en comptes de buscar aquella sintonia de tots plegats sobre la consciència cívica per a veure quines són les prioritats que cal administrar, cosa que exigeix tenir les idees molt clares, que és molt difícil i complicat i tothom hi diu la seva, de seguida els tractem com a clients, però no els donem la consciència que són ciutadans. Aleshores, venem la política com si fos un producte. Quan jo haig de llançar un producte al mercat, què faig? En primer lloc, faig un estudi de mercat: la gent necessita... vasos o ampolles? Necessita vasos. Doncs, jo ja sé que faré un producte que es dirà: un got. Aleshores, què necessito i què necessita la gent d’aquest got. He de fer un altre estudi de mercat. La gent vol gots de vidre, de plàstic, o els vol d’aquest color o d’aquest altre. Segons com els vulgui la gent, jo adequaré el producte al mercat.
Sóc un polític. Què vol la gent? Vol això. Vol que en primer lloc sigui la seguretat, l’atur... Faré una enquesta i, segons el que em vagi dient, jo hi aniré adequant el meu missatge. I aleshores el projecte polític és més respondre a les necessitats de la gent que no pas intentar tots plegats de conscienciar-nos sobre què vol dir la dimensió política de la vida.
Recordo sempre un escrit de Foix, del poeta de Sarrià. Durant la República, Foix era corresponsal al Parlament de Catalunya i en un escrit diu: «Els partits polítics ens hem de preocupar molt més de la formació del ciutadà que no de captar el seu vot». I ara és absolutament al revés. Ara el que intentem és captar vots i, després, si podem, ja els educarem.
La política de debò, amb majúscula, és aquella que serveix per a fer pedagogia entre els ciutadans mateixos perquè, si ens dediquem només a respondre a les necessitats dels col•lectius que més ens poden afavorir, perdem la dimensió del país. Aleshores la gent s’acostuma a viure amb el seu propi profit, amb un consumisme molt fort, com si la resposta de la vida fos «a veure qui consumeix més», amb una visió en què l’última paraula de tot sembla que sigui l’economicisme.
Quan hi havia la contesa electoral entre B. Clinton i Bush pare i es discutien, el pare d’aquest que hi ha ara, el pare de Bush, anava fent discursos sobre el país. Havia acabat de fer la Guerra del Golf i anava predicant això. I Clinton, en un moment determinat, li diu: «És l’economia, l’únic que interessa a la gent, estúpid.» Va dir-li-ho així mateix, perquè o parles de diners o la gent se’t desinteressa. Aquest empobriment de la vida política fa que la política perdi el sentit de regeneració de la societat. I aleshores, a molta gent que vol fer alguna cosa per la societat, no se li acut apuntar-se a un partit polític, perquè pensa que aquí dintre cadascú va a la seva: «Això són cops de colze permanents. Només es mira de guanyar i s’ha acabat.» I quan vol fer alguna cosa, s’apunta a una ONG. Intenta col•laborar en projectes per al Tercer Món: una escola, un pou que s’ha de fer per a donar aigua... I fixem-nos que el que vol és tocar el fruit d’aquell esforç que fa. En canvi, en la política queda tot com molt difús, evaporat. Perquè en la política hi ha aquests engranatges tan complexos que no connecten amb la societat, que fan que sigui molt difícil que sigui assumida per molta gent com una vocació.
Davant d’això, nosaltres hem de saber una cosa: Tal com deia el president Pujol no fa gaires dies...A Barcelona vam fer aquella gran manifestació en contra de la guerra fa uns quinze dies i tots vam sortir al carrer per posar el nostre gra de sorra perquè no hi hagués guerra. Perquè tots sabem que, quan hi ha una guerra, maten la gent innocent d’una banda i de l’altra, i els que la provoquen es queden a casa. Els qui sabem això no volem la guerra. El president Pujol va dir una cosa: «Després d’aquesta manifestació, si no hi ha uns polítics que ho treballin, això queda com un acte que fas un dia i que s’esbrava.»
La política és necessària perquè, si, després d’aquells sentiments que té el poble i que tenim tots de bona voluntat davant d’un requeriment com aquest de la guerra, no hi ha els polítics que, en complicitat amb aquest, es posin a defensar aquesta voluntat –que on es pot defensar és en les negociacions, fent pressió... o allà on sigui–, aquesta queda absolutament evaporada. Necessitem polítics que siguin capaços de tenir aquesta sintonia amb la gent, aquesta manera d’entendre la política; no amb aquella convencionalitat dels partits polítics que només donen el que agrada i prou i que et tracten com a client, sinó intentant provocar el desplegament de la teva persona, de tota la teva potencialitat, cap als altres. Això vol dir el següent: Vol dir, en primer lloc, que els partits polítics són necessaris, però que són uns instruments. Allò que determina que un polític sigui un bon polític és que se senti vinculat al seu poble i que tingui el partit com a instrument. Quan passa al revés, quan passa que l’important és el partit i que la vinculació amb el poble és només l’ocasió, malament. Vol dir que hem tragirat el sentit de la política. I això costa de canviar, perquè per a canviar-ho calen polítics que tinguin la consciència de les seves conviccions, no només que vagin sentint consignes i vagin fent, sinó que tinguin conviccions, que és allò que nota la gent. Quan un polític té conviccions, la gent recupera la confiança en la política. Quan la política és només una transmissió de consignes en funció del bé del partit i no en funció de la gent, es nota de seguida. Com que els polítics hem de regenerar la política fent pedagogia, o tenim aquesta consciència de vinculació directa amb el nostre poble o malament. I ho diré d’una altra manera. El dia que un alcalde, un regidor o un diputat del Parlament de Catalunya..., quan veiem que han fet una cosa per al poble i que funciona, la sentim com una cosa nostra, com si hagués passat una cosa bona a casa meva o a la meva família. Aquesta és la més gran satisfacció. O quan hi ha una desgràcia al poble i sembla que la vius com si aquesta desgràcia fos teva. Doncs, això és la dignitat de la política.
La satisfacció de la política és lligar la teva sort personal amb la de la teva col•lectivitat. I és així com ho hem après de la gent que ens ha precedit. O Catalunya va per aquesta via o la política, si és un pim-pam-pum entre grups, va baixant de nivell i, aleshores, aquella idea de catalanitat –viure en un poble en què els valors culturals, de sentit de responsabilitat i de treball afloren a la vida pública– es va perdent i van emergint valors que són d’una banalitat extraordinària: passar-s’ho bé. Aquelles coses que a vegades veiem per la televisió, que diem: «Mira, per passar l’estona!»..., algunes poden passar, però, si això és el perfil general del poble, aquí a Catalunya hi perdem bous i esquelles.
Com podem, al meu entendre, tornar a lligar en confiança la política i la societat?
Això passa pel nucli dur de la política. De vegades, ens pensem que les dificultats que tenim a Catalunya per tirar endavant ens vénen de Madrid. Si mai es dissolgués el nostre país, la culpa no seria de Madrid, seria nostra; donem-ho per ben segur. Per què? Perquè allò que ens fa ser subjectes polítics com a col•lectivitat és la complicitat de tres elements: la política, la cultura i l’educació, i el civisme. És a dir, si a Catalunya convenim tots que l’important és que la nostra gent, els nostres nois i les nostres noies, els nostres nens i les nostres nenes, creixin en plenitud i creixin en tota la seva potencialitat humana, que sàpiguen totes les tècniques del món, però que, a la vegada, sàpiguen gaudir llegint una poesia d’Espriu o mirant un paisatge d’un quadre, que siguin espaviladíssims en tot –en informàtica o en el que sigui–, però també que siguin humans per a poder tenir una conversa interessant i no només per a parlar de bajanades entre ells; si sabem educar els nois en aquest sentit amb la complicitat d’escola i família i no fem allò que a vegades passa a les famílies, que els nois et demanen atenció personal i tu els atipes de coses perquè no t’empipin; si som capaços de tornar a trobar el sentit de la vida de la família, aquest sentit de correspondència generacional; si som capaços d'entendre que la cultura catalana la salvarem no fent-la xarona, sinó fent que sigui un pas endavant qualitatiu, que ens porti a tots a tenir un alt nivell d’estima de nosaltres mateixos; si, a més, fem que les actituds de civisme siguin aquella cosa que troba un gran predicament entre la nostra població i basem la política sobre això, no sobre les picabaralles sinó sobre això, haurem encarrilat bé el nostre sentit col•lectiu com a poble. I fixem-nos-hi bé: sobre educació, en tenim competència plena; sobre cultura, en tenim competència exclusiva; sobre civisme, com que el portem cada un de nosaltres, en tenim totes les competències; sobre política, si la basem sobre això, no necessitem cap permís de Madrid. És més: traurem coses de Madrid, si fem tots una gran pinya. Us dic això perquè la dignitat del nostre poble la tenim a les mans tots nosaltres, tots els sis milions de catalans: els que vénen de les generacions del segle XI o els que acaben de venir del Marroc o del Senegal. Tots portem un tros de país a les nostres mans. O la política és la integral de tots aquests trossos de país que portem a les mans que li dóna un nivell de col•lectivitat..., o és això o nosaltres, si ens anem dissolent, és per culpa nostra.

Un dia em va dir Joan Perucho, un gran literat, que era en una ciutat de França i un periodista va dir-li: «Com és que vostè, sent un gran literat, escriu en una llengua de segona divisió com el català?» I Perucho va dir: «Jo escric en la meva llengua per donar cent anys més de vida a la meva llengua.» Doncs, si volem donar cent anys més de vida a Catalunya, no podem abdicar. Hem de donar a la cultura catalana l’alt nivell que pot tenir i el poble ha de tenir consciència que la seva vinculació amb el col•lectiu es dóna a través dels valors culturals. Si volem donar cent anys més de vida a Catalunya, hem de fer que els nostres fills entenguin Catalunya com aquest conjunt de conviccions i de sentiments que és aquest alt nivell moral, que significa una vida cívica en aquest sentit. I els polítics tenim l’obligació de tractar la política no a nivell de la picabaralla, sinó fonamentada en allò que és bàsic, que és la nostra cohesió com a poble. Només així, la política serà reconsiderada com una cosa positiva. Només així, la societat l’anirem transformant, l’anirem humanitzant i l’anirem millorant, perquè, si només donem una societat feta de consumisme, de banalitat, donem una societat irrespirable per als nostres fills. Catalunya sempre ha estat per a nosaltres el fil conductor d’un alt nivell de civisme, ple de contradiccions, ple de mancances. Si en volem rebre, però, la millor tradició, la millor tradició és aquesta. Segons el meu entendre, política catalana vol dir regeneracionisme. Això ja ens ho diu Pi i Margall. Això ens ho hem de recordar avui. O els polítics catalans ajudem a regenerar el nostre sentit cívic o Catalunya corre el risc d’esmicolar-se. I no ho permetrem. No és altra cosa que una crida a la responsabilitat i al civisme.
Moltes gràcies.