EL VAIXELL D'UNIÓ

Amics, ja fa temps que els vents no bufen a favor a la Intercomarcal d’Unió Democràtica de Catalunya a Girona, i certament això ja comença a ser preocupant, preocupant perquè està perjudicant la imatge de les persones, persones que des de ser militants de base a ser presidents/es d’òrgans col•legiats del partit, consellers nacionals o fins i tot expresidents de la pròpia Intercomarcal de Girona, però sobre tot la imatge d’un partit, que ja per si sol ja té prou fronts oberts.
Abans del consell nacional del passat dia 27 de setembre, estava preparant un article d’opinió, convençut potser per la meva inexperiència política, o per un excessiu optimisme, amb el caràcter dialogant i de llibertat que hauria de respirar-se en el nostre partit que és poder aturar aquesta bogeria, i desprès d’algunes converses, que l’obertura dels expedients disciplinaris a quatre companys de partit de la província de Girona no prosperessin. La meva decepció amb porta a una nova reflexió i a canviar substancialment el contingut d’aquest petit article d’opinió, fet des de la senzillesa i sinceritat d’un president local. Estem disposats a malmetre els resultats electorals al Parlament de Catalunya, per unes declaracions o manifestacions que criticaven una situació de la qual ja se’n a parlat prou, i a la que no em tornaré a referir, aquí a la província de Girona?, no és massa alt el preu que haurem de pagar?
Jo, crec sincerament que entre tots podem donar un cop de timó a tota aquesta situació, evidentment no es pot fer d’un dia per l’altre, com explicava a alguns membres de la Intercomarcal a Girona, però si que penso que aquesta hagués sigut una bona oportunitat de llimar diferències, apropar postures, postures que per altre banda cada pas que es dóna sembla que sigui per allunyar-les més. Amb política he après que el que avui és negre demà pot ser blanc, i que a vegades les qüestions personals es posen per sobre dels interessos dels partits, i això, amics, no pot ser, ni aquí ni enlloc. Per acabar, només deixar constància, de la meva confiança en que en un futur no molt llunya, es retrobi el camí del diàleg i el consens a l’hora de treballar conjuntament per un projecte tant engrescador i que com diu la cançó “m’enamora”, com és el del nostre partit.
El Sr. Miquel Coll i Alentorn sempre deia: “no preguntem a la gent d’on ve, sinó on vol anar”, i aquesta és una reflexió que ens hauríem de fer, tot sovint per no perdre l’horitzó del nostre partit, però no ni ha prou dient volem guanyar, o tenir més poder, si es així estarem oblidant el sentit d’Unió, i correrem el perill de perdre l’horitzó.
També no puc acabar sense fer esment a una persona que per a mi representa, el seny, la serenor, el passat, el present i perquè no el futur del nostre partit, ell ha sigut una persona especialment valorada, precisament en aquesta legislatura on a exercit com a President del Parlament de Catalunya, i a on se li han destacat entre altres coses, ser potser l’únic actiu polític que representa la cordialitat, les bones maneres i la imatge dolça de la política catalana, com destacava el passat 19 d’agost, el periodista Xavier Bru de Sala, en una columna de La Vanguardia i en el que al final del article, fins i tot s’atrevia a fer aquesta afirmació: “ Veremos si el Parlament aguanta sin él o bien se desmorona”, ell és M.H. Sr. Joan Rigol i Roig, qui en un llibre publicat per celebrar el cinquantenari de la mort de Lluís Vila i d’Abadal, se li publicava un article, en el que ell afirmava: “ el nostre país no es reconstrueix des del poder, sinó des del compromís al servei públic”.

Per acabar, m’agradaria fer-ho amb una poesia de Salvador Espriu, “Assaig de càntic en el temple”, que penso podria transmetre el sentiment que al menys sento jo, pel meu partit, el meu país, i sobre tot per la meva gent, sempre al seu costat, malgrat tot!

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “ Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Àlex Ros i Vidal
President d’ Unió Democràtica de Catalunya a Blanes