Joan Auladell i Fontseca

PRESENTACIÓ

La coherència entre allò que es diu i allò que es fa constitueix, sens dubte, un dels grans actius d'Unió Democràtica de Catalunya. Des de la fundació, l'any 1931, el Partit ha anat consolidant un ideari estructurat i ferm, que no només s'ha bastit al damunt de profundes declaracions ideològiques, sinó que ha estat portat a la pràctica en un exercici constant, a voltes heroic, d'amor als valors humanistes i a Catalunya. En tota aquesta trajectòria, sempre perfectible com qualsevol obra humana, no hi trobarem ni un moment de contradicció, ni de covardia, ni de defalliment. Ben al contrari, fins i tot en les circumstàncies més adverses, l'estil de fer d'Unió Democràtica ha estat sempre el mateix, sempre fidel, sempre amatent a les necessitats de les persones i de la nostra nació.

Amb una comprensible barreja de seny i de clarividència, els Fundadors del Partit van afirmar que el judici que hauria de merèixer Unió Democràtica quedava reservat a les seves actuacions futures. Setanta-cinc anys després, en mirar enrere, els homes i les dones d'Unió Democràtica no podem sentir altra cosa que orgull per la trajectòria del nostre Partit i per l'exemple rebut dels qui ens han precedit. Encoratjats, ens sabem continuadors i defensors d'un ideari humanista, veritable factor de progrés social i de concòrdia.

Heus aquí, doncs, una senzilla aproximació a la història d'Unió Democràtica, feta des de l'admiració i el respecte als primers setanta-cinc anys d'una trajectòria sempre valent, impecable i neta.

CAPÍTOL I
LA FUNDACIÓ

"La transcendència del moment en què vivim, i la necessitat d'una actuació perseverant i sistematitzada, per tal de renacionalitzar la nostra terra d'acord amb els principis cristians que foren el ferment plasmador de la Nacionalitat Catalana, i el desig de fer real i vivent la democràcia que sols pot basar-se en la creixent capacitació dels ciutadans, han empès els signants a constituir un agrupament polític, amb el nom d´"Unió Democràtica de Catalunya", que vol recollir les adhesions del patriotes que, amb idearis accidentalment divergents, concordin amb nosaltres en la concepció espiritualista de la Societat i en la pressa de restaurar integralment la nostra Catalunya".

Amb aquesta densa primera frase apareixia a les pàgines d'"El Matí", el dia 7 de novembre del 1931, el Manifest Fundacional d'Unió Democràtica de Catalunya.

Com qualsevol ésser viu, Unió Democràtica no neix per generació espontània. El nostre Partit és fill directe de la nostra història i també del compromís nacional, democràtic, humanista i cristià dels seus fundadors.

El sentiment nacional català no va desaparèixer amb la pèrdua de les nostres llibertats després de la Guerra de Successió. El Decret de Nova Planta ens va deixar sense institucions polítiques, però ben aviat apareixen els primers actes reivindicatius, que es farien més intensos a partir del segle següent.

En l'àmbit intel·lectual i polític el catalanisme també dóna les seves primeres passes a començaments del segle XIX. A les Corts de Cadis, Antoni de Capmany ja defensa una visió descentralizada i menys uniformista de l'Estat. Dècades després, Jaume Balmes denuncia també l'opressió que pateix Catalunya.

Les darreries del segle XIX comporten una veritable eclosió del catalanisme polític. Valentí Almirall, autor de "Lo Catalanisme" (1886), impulsa un moviment polític ja netament catalanista i també reformador de la política espanyola.

Pocs anys després, Josep Torras i Bages, sacerdot i més endavant bisbe de Vic, aconsegueix conduir els sectors tradicionalistes i dretans cap a posicions catalanistes i modernes. El seu llibre "La Tradició Catalana" (1892) ha estat definit com un compendi doctrinal dels catòlics catalans, en què argumenta que el catalanisme té plena justificació de ser, és indissociable dels valors cristians i cal treballar per al seu desenvolupament i perfecció.

L'altre gran cim intel·lectual del catalanisme polític és Enric Prat de la Riba. Com a polític va desenvolupar, amb mitjans escassos, una obra de govern de dimensions impressionants, especialment pel que fa a la cultura catalana. A més d'impulsar i presidir la Mancomunitat de Catalunya, primera institució política comuna per a tot Catalunya des de Felip V, Prat va sintetitzar el seu pensament en un llibre cabdal de la nostra història, "La Nacionalitat Catalana" (1906), definit com el llibre de capçalera de Catalunya. Per a ell, una societat que dóna a les persones que hi viuen tots aquests elements de cultura com la llengua, el dret, els costums o l'art, que les lliga i que en forma de totes elles una unitat superior, un ésser col·lectiu informat per un mateix esperit, aquesta societat natural constitueix, en paraules seves, una nacionalitat amb tots els drets inherents.

Aquestes, i moltes d'altres, són les fonts de què beuen els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya. El ressò de tots aquests antecedents s'escolta contínuament en el nostre Manifest Fundacional. Escoltem Torras quan, en llegir el punt primer, Unió proclama com a eix de la seva actuació els principis cristians, nets de dogmatismes i de monopolis. Escoltem Prat de la Riba en els punts segon i cinquè, en exigir per a Catalunya la reconeixença de la seva personalitat nacional i en reclamar la personalitat i independència de les entitats naturals i històriques i tots els drets que la seva naturalesa reclami. Capmany, Balmes i Almirall, i tants d'altres, ressonen en reclamar respecte per al nostre sentiment nacional i comarcalista.

No són aquestes, però, les úniques fonts que inspiren l'ideari d'Unió Democràtica de Catalunya. Hi ha tot un altre component que connecta amb la Doctrina Social de l'Església i també amb intel·lectuals de tot Europa. L'encíclica Reum Novarum havia aparegut el 1891, i la Quadragessimo Anno es publicava encara no mig any abans de la fundació del nostre Partit. En aquests dos grans referents es basteix un pensament social catòlic que rebutja tant el liberalisme com també els sistemes d'orientació marxista. Aquests mateixos plantejaments es recullen també en l'obra de G. K. Chesterton que, sense inspirar-se directament en les arrels de la democràcia cristiana, condemna igualment el capitalisme i el socialisme. Alguns dels nostres fundadors en tenien un coneixement directe i profund de les seves obres, de les quals Pau Romeva n'havia estat traductor. També influeixen en els fundadors del nostre Partit les idees dels filòsofs Mounier i Maritain, inspiradors del personalisme cristià, així com Luigi Sturzo, ànima de la democràcia cristiana italiana, que publicava els seus articles a El Matí des del 1929.

Totes les seves aportacions es ressegueixen també en el nostre Manifest. Les trobem amb força, per exemple, en el punt quart, en afirmar que rebutgem l'individualisme gregari, infantador de l'explotació de l'home per l'home, de la mateixa manera que rebutgem tota teoria que sacrifiqui els individus a la col·lectivitat. Contra aquests dos sistemes, Unió Democràtica defensa els drets individuals de l'home i es compromet a estimular la consciència dels deures imposats per la germanor cristiana i la solidaritat social. I les tornem a trobar en el punt vuitè, en què es proclama que l'organització social existent no és ni justa ni cristiana i que cal defensar els drets del proletariat, la seva independència i la seva dignitat i llibertat, a fi d'aconseguir els mitjans econòmics que assegurin l'eficiència d'aquests drets. En conseqüència, el nostre Manifest propugna l'existència d'un salari vital que permeti el decor de la família obrera, una més equitativa distribució dels beneficis, l'assegurança contra tota mena de riscos i la participació harmònica en la producció i repartiment de la riquesa. La propietat, ens recorda el Manifest, té com a funció primordial la satisfacció de les necessitats essencials de tots els homes.

També les circumstàncies històriques pesen, i molt, en el naixement d'Unió Democràtica. Des de la segona meitat del segle XIX el catalanisme anava consolidant-se com a motor polític del país. Ajudava a tot això l'eclosió de la Renaixença i la revitalització literària de la llengua catalana; l'evolució del federalisme i del carlisme cap a posicions nacionalistes i, a més, el desig de polítiques proteccionistes contraposades a l'orientació lliurecanvista dels governs centrals. El 1885 es presenta a Alfons XII el Memorial de Greuges; el 1892 s'aproven les Bases de Manresa, amb la redacció d'un projecte constitucional català; el 1899 va tenir lloc el "tancament de caixes", i el 1901 es funda la Lliga Regionalista de Catalunya, que guanya de manera aclaparadora les eleccions d'aquell mateix any. El 1906 es crea el primer agrupament unitari de partits catalans, la Solidaritat Catalana, que concorre amb un èxit esclatant a les eleccions del 1907. L'any 1914 els partits catalans aconsegueixen l'aprovació de la Mancomunitat de Catalunya, i el 1917 s'impulsa un primer projecte d'Estatut d'Autonomia, que no prospera a Madrid.

El 1923 Miguel Primo de Rivera dóna un cop d'estat i inicia un govern de caire dictatorial que anirà adoptant una política combativa contra el catalanisme i que el 1925 ordenarà la supressió de la Mancomunitat i la prohibició de qualsevol manifestació o acte catalanista.

El 1929 cau la Dictadura i, després de diversos governs inestables, el 14 d'abril del 1931 el rei Alfons XIII s'exilia. Dues hores abans que a Madrid s'instaurés la Segona República, a Barcelona Lluís Companys proclama la República Catalana dintre de la República Federal Espanyola. Pocs dies després, aquesta "República Catalana" canviarà el seu nom per "Generalitat de Catalunya", recobrant la denominació que havia tingut el govern del país fins al 1714.

El 1931 Catalunya viu una situació excepcional. L'any abans, en la reunió coneguda com a "Pacte de Sant Sebastià", les forces republicanes han garantit per a Catalunya una solució jurídica a les seves pretensions, que consistiria en un Estatut redactat des de Catalunya i aprovat per referèndum que, després, pel que fa a delimitació d'atribucions, seria sotmès a l'aprovació de les Corts constituents. Instaurada la República, Catalunya podia tornar a disposar d'autogovern; el 20 de juny havia quedat redactat l'Estatut de Núria; el seu text va ser aprovat pels 1063 ajuntaments del país al juliol, i el 2 d'agost se sotmetia a referèndum. Amb un 75% de participació, l'Estatut va rebre el vot favorable del 99% dels votants.

Tot i això, la seva discussió a les Corts estatals encara hauria d'esperar. La Constitució Espanyola s'anava tramitant a Madrid entre enormes polèmiques. Dues de les més destacades consistien en les anomenades "qüestió catalana" i "qüestió religiosa". Pel que fa a aquesta última, en discutir-se els articles corresponents el 13 i 14 d'octubre del 1931, el projecte constitucional va acabar proclamant la no confessionalitat de l'Estat, la dissolució de la Companyia de Jesús i la prohibició per als religiosos d'exercir l'ensenyament.

L'acta de naixement d'Unió Democràtica també reflecteix totes aquestes qüestions que llavors sacsejaven la vida política. El punt segon del Manifest reivindica el dret a una autonomia plena i absoluta, en el marc d'una organització estatal --en aquest cas una Confederació Ibèrica-- lliurement pactada. Davant la incertesa pel futur de l'Estatut en la seva tramitació a les Corts, Unió Democràtica considera extemporani qualsevol pronunciament. En clara resposta a la prohibició d'exercir tasques educatives per part dels ordes religiosos, el punt setè reclama la llibertat d'ensenyament i defineix aquesta llibertat com un dret dels pares respecte dels seus fills. Més enllà de tot això, aquest punt reclama l'honesta i veritable democratització de l'ensenyament, en clara oposició no només a les prohibicions que s'establien sinó també lluitant contra qualsevol intent d'apropiació estatal que resultés contrari a la llibertat.

L'última frase que tanca el Manifest també al·ludeix, aquesta vegada directament, a la Constitució en tràmit, i la qualifica com un instrument mig embastat però enemic dels drets de les societats inferiors a l'Estat i tirànic per a les consciències dels creients, per la qual cosa en reclama ja llavors mateix la seva revisió en el més ampli sentit cristià i català

Tota aquesta síntesi d'influències i de fets determinants per a l'origen del nostre Partit es percep clarament en el Manifest, però sobta l'equilibri entre tots els diferents vessants. Unió no neix com un partit de laboratori fruit només de lectures i discussions intel·lectuals. Tampoc no és un partit que s'improvisa per a reaccionar contra uns fets amb els quals es discrepa. Per això, tot i la seva brevetat, el Manifest no és només un catàleg ideològic sinó també un programa d'actuació que anirà guanyant encara més en definició en els mesos i anys posteriors.

En qualsevol cas, el 7 de novembre del 1931 es presenta davant tot Catalunya un Partit inspirat en els principis cristians, que reclama per al nostre país el ple reconeixement del dret a l'autogovern, que s'oposa a qualsevol actuació contrària a la llibertat i que entén que la democràcia i la participació dintre de les institucions legítimes són les úniques vies d'actuació possibles.

Cal destacar aquesta darrera característica perquè ha estat sempre determinant del mode d'actuar d'Unió Democràtica. En diferents parts del Manifest constatem l'esperit democràtic dels fundadors del Partit. Així, ja en el primer paràgraf es fa al·lusió al desig de fer real i vivent la democràcia que sols pot basar-se en la creixent capacitació dels ciutadans. En el punt tercer es fa constar que la democràcia jeràrquica és necessària per a l'harmonia social i que aquesta democràcia ha de caracteritzar-se per impulsar la capacitació política, la moralitat i la llibertat personal. Així mateix, aquest punt del nostre Manifest reconeix en el poble íntegrament considerat el dret de determinar-se per la forma de govern que ell cregui més necessària així com també la potestat d'elegir les persones per a les funcions de l'autoritat. I en clara acceptació de la situació política nascuda amb la Segona República, Unió Democràtica proclama acceptar la forma de govern que el poble, en ús de les seves facultats constituents, s'ha donat. I per això mateix, Unió Democràtica declara que actuarà dintre d'aquesta legitimitat política, conscients que Catalunya és l'eix de les nostres aspiracions.

Aquestes proclames poden semblar gairebé rutinàries avui dia, però en els primers passos de la Segona República resultaven d'allò més agosarades perquè integraven alhora la defensa dels principis cristians i el ple respecte per les regles i el sistema democràtics. No era aquesta la posició de la major part de la jerarquia eclesiàstica espanyola, molt vinculada a l'anterior règim, ni dels partits de dretes que s'atribuïen la defensa de la religió i que rebutjaven les noves institucions.

Més enllà de les influències ideològiques i de les circumstàncies de Catalunya a la tardor del 1931, Unió Democràtica és filla directa de l'empenta dels seus fundadors. No se'n sap gaire de les converses que van precedir la redacció del Manifest ni de les circumstàncies personals que van portar a cadascun dels vint-i-dos signants a publicar-lo. Fos com fos, els Fundadors d'Unió Democràtica van voler crear un Partit diferent a tot el que existia llavors i van saber sintetitzar un programa polític que ens ha convertit en un dels primers partits inspirats en l'humanisme cristià.

Alguns dels fundadors d'Unió Democràtica provenien del tradicionalisme carlí. Per exemple, Joan Baptista Roca i Caball, advocat i periodista, va ser l'únic candidat que la Junta Tradicional Regionalista de Catalunya va presentar per Barcelona, concretament per l'antic Districte III, que llavors incloïa Sarrià, a les eleccions municipals del 1931. Al juny del mateix any, en les eleccions a Corts Constituents, Roca encapçalava la candidatura carlina per Tarragona. Però l'actitud tèbia del carlisme davant el projecte d'Estatut de Catalunya, formalment favorable però reticent de portes endins, així com la progressiva supeditació d'aquesta formació al sector més integrista de l'Església Catòlica i l'acostament a d'altres sectors monàrquics alfonsins contraris a l'autogovern català, van portar Roca i Caball, home de fortes conviccions catalanistes, i d'altres militants de conviccions similars a abandonar el partit.

El 30 de juliol del 1931 La Veu de Catalunya publicava la notícia segons la qual diversos militants tradicionalistes deixaven el partit per causa de les reserves del tradicionalisme al projecte d'Estatut de Catalunya. Entre les persones a què al·ludeix l'article hi trobem alguns del futurs fundadors d'Unió Democràtica i dels primers militants immediatament adherits, com, a més de Joan Baptista Roca i Caball, Josep Cirera i Soler, Esteve Farré i Calveres, Josep Maria Ferré i Moregó, Josep Maria Trias i Peitx i Francesc de Paula Badia i Tobella. En paraules del Sr. Coll i Alentorn, Unió Democràtica deu a Roca i Caball el seu estil peculiar, caracteritzat per una doctrina clara, concreta i fidelment seguida, per una absència d'esperit sectari i una permanent vocació conciliadora, per una renúncia a l'atac personal i al joc brut o insidiós, per un respecte al contrari i per un rebuig a qualsevol tipus de culte a la personalitat.

També en paraules del Sr. Coll, Josep Cirera i Soler, provinent del mateix àmbit ideològic que Roca i Caball, va ser qui va tenir una participació més important en l'aparició del Manifest. Advocat de professió i company de despatx d'un altre dels signants, Pere Arderiu Payerols, Josep Cirera havia demostrat des de ben jove una ideologia netament catalanista, demòcrata i de progrés social, prou explícita en les seves col·laboracions periodístiques i que també el va portar a la ruptura amb la Comunió Tradicionalista.

Un altre dels signants, Lluís Vila d'Abadal, metge de professió i eminent otorinolaringòleg que tenia entre els seus clients habituals Francesc Cambó i el Cardenal Vidal i Barraquer, també havia militat inicialment en el carlisme durant la seva joventut; a partir dels anys vint, però, s'afilia a Acció Catalana fins que se'n separa el 1931 per no coincidir amb les orientacions dels nous dirigents del partit. Definit com a home pràctic i creatiu, era també un ferm defensor de la justícia social i, com a gran propietari rural, havia fomentat unes relacions més equitatives amb els pagesos conreadors de les seves terres. Tots aquests valors el van convertir en el primer president de l'agrupació de Barcelona d'Unió Democràtica.

Pau Romeva i Ferrer encarna una altra de les tendències i formes de ser que conflueixen en la fundació del nostre Partit. Antic militant de la Lliga Regionalista i d'Acció Catalana, la seva vocació és la de mestre, pedagog i periodista. Autor de llibres importants d'educació infantil com el "Cartipàs Català" i el "Sil·labari Català" en els anys vint, en el moment de la fundació d'Unió Democràtica exerceix de director del Grup Escolar Ausiàs March, però desenvolupava també una important tasca com a traductor. Gràcies a les seves traduccions havien estat publicats en català diversos llibres de Dickens i Walter Scott; destaca, però, com a introductor de l'obra de G. K. Chesterton caracteritzada per un cristianisme de gran profunditat teològica i, alhora, d'una gran flexibilitat política, defensor de la llibertat humana, política i social. Un altre dels signants del Manifest, Maurici Serrahima, també advocat i a més escriptor i pensador, havia reconegut la influència que la lectura de Chesterton havia tingut en Romeva i ell mateix.

Totes aquestes persones, amb unes destacades trajectòries vitals fins llavors diverses, confluiran en la fundació d'Unió Democràtica de Catalunya. Cadascun d'ells coincideix amb els altres en un ferm sentiment catalanista, en una visió humanista de la política inspirada en els valors cristians i en un desig de justícia social. També coincideixen en reivindicar la democràcia com a forma de govern i se senten allunyats dels partits tradicionalistes i conservadors.

Ha nascut, doncs, un partit catalanista, democràtic i humanista, que reivindica, en plena discussió de la qüestió religiosa, de la Constitució republicana i de l'Estatut, els valors cristians com a criteri director de la vida política. No és pas, però, un partit que neixi inspirat per la jerarquia eclesiàstica o que se'n senti subordinat ni que pretengui defensar els interessos de l'Església. Tot i la vinculació d'alguns dels nostres fundadors a figures com el Cardenal Vidal i Barraquer o al canonge i pensador Carles Cardó, i les consultes efectuades a diversos religiosos com Mn. Lluís Carreras i Mn. Joan Tusquets abans de la redacció del Manifest, Unió Democràtica no és un instrument de l'Església en aquella època en què es començaven a sentir veus anticlericals.

Unió Democràtica neix del compromís i de la iniciativa política dels seus fundadors. En una societat dividida i plena de tensions socials, en un ambient de progressiva radicalització i extremismes, Unió Democràtica s'erigeix com una tercera opció, conciliadora, de profunda solidesa ideològica, compromesa amb la democràcia, amb Catalunya i amb els valors de l'humanisme cristià.

El Manifest així ho expressa clarament: la seva voluntat és la d'aplegar les majors adhesions possibles en pro d'una actuació social i d'una política actual i viva, i ofereix la seva col·laboració a totes les col·lectivitats que defensin els mateixos objectius.

Uns objectius que van quedar ben delimitats i establerts aquell novembre del 1931 i que, de llavors ençà, els homes i dones d'Unió Democràtica hem intentat servir. Com deia el Manifest, estem obligats a una declaració explicativa dels nostres principis i postulats polítics, però els Fundadors sabien molt bé que el judici que rebria el nostre partit aniria lligada a la valoració que pogués merèixer la seva tasca futura.

Com ha escrit el Pare Hilari Raguer, els Fundadors d'Unió Democràtica "no pensaven pas que la doctrina social de l'Església donés ja fetes i pastades solucions lluminoses per a tots els problemes. La seva preocupació era la política concreta. Catalunya, políticament, es trobava esquarterada entre la Lliga i Esquerra, i ells estaven convençuts que calia una altra cosa. Tampoc no volien ser un entremig entre la Lliga i l'Esquerra; això ja ho era Acció Catalana. Anaven en una altra direcció i, tot i no saber encara exactament on anirien a parar, van llançar el manifest inicial, forçosament insuficient i vague. Els quatre Congressos que el partit va celebrar entre 1931 i 1936 van anar explicitant i perfeccionant aquesta primera declaració; però el que definirà UDC no són els documents sinó les preses de posició en els moments crucials que en sotraquegen l'existència".

CAPÍTOL II
EL DIR

..."Permeteu-me que us exhorti a meditar sobre aquesta doctrina que acabo d'exposar-vos, i que us demani tot el vostre esforç i tot el vostre entusiasme per a divulgar-la i practicar-la, i estigueu segurs que així contribuireu a preparar per a Catalunya nous dies de llibertat i de glòria"
Miquel Coll i Alentorn, febrer del 1934.

El novembre del 1931 començàvem a caminar sense altre equipatge que la voluntat de servei al país dels nostres fundadors, els seus principis socials i cristians i el contingut del Manifest Fundacional.

D'entrada, el Partit va haver de dotar-se d'una mínima infrastructura de funcionament. El mateix dia de la publicació del Manifest havia estat obert el domicili social d'Unió, al carrer Rivadeneira número 4, principal, de Barcelona, i tot just un mes després, el 13 de desembre, s'hi celebrava l'acte d'inauguració de les nostres activitats. El diari "El Matí", en fer-ne la crònica, ens diu que la sessió va ser iniciada i tancada pel Dr. Vila d'Abadal, com a president de l'agrupament, i que a més dels seus parlaments, també van intervenir com a oradors Joan Baptista Roca i Caball i Pau Romeva. Tots tres formen part del "Comitè d'Acció Política" juntament amb Ramon Sunyer i Josep Maria Farré Moregó. També al·ludeix a una "Junta Directiva de l'entitat", integrada pel Dr. Vila d'Abadal, Roca, Romeva, Josep Cirera, Maurici Serrahima, Xavier Aragó, Esteve Farré i Ramon Trinxet.

Però el Partit no podia funcionar només amb el breu redactat del Manifest Fundacional i una estructura sense definició reglamentària. Gairebé un any després de la seva creació, Unió Democràtica ja disposava d'un nombre remarcable de militants, tant a Barcelona com arreu de Catalunya, i calia, en paraules del Dr. Vila d'Abadal, "procedir a l'estructuració definitiva de l'agrupament com a partit polític, a l'ensems que fixar més concretament els nostres punts de vista mitjançant la discussió i aprovació de ponències ampliadores dels principis continguts en la Declaració". Era necessari, doncs, convocar un congrés dels militants per tal d'establir l'organització interna del Partit i anar desenvolupant els seus fonaments ideològics.

El primer Congrés Ordinari es va celebrar a la seu social. Va començar a les cinc de la tarda del dia 1 d'octubre del 1932 i, després de cinc sessions, es va cloure l'endemà a dos quarts de nou del vespre. Segons el llibre d'actes, a la primera sessió hi van assistir personalment setanta-nou congressistes i altres setanta-dos hi estaven representats. Presideix l'acte el Dr. Lluís Vila d'Abadal. La mesa, per acord unànime dels assistents, queda constituïda, a més del President, per Joan B. Roca i Ramon Trinxet, i actuen de secretaris els Srs. Josep M. Trias i Peitx, Antoni Trapé, Josep Segarra, Joan B. Alvarós, Antoni Carbó i Josep M. Casasses.

Just obert l'acte i després de les paraules de salutació, es va començar la discussió del Projecte de Reglament d'Ordre Interior del Congrés i dels Congressos d'Unió Democràtica de Catalunya. Aquest projecte no inclou el nom dels seus redactors, però sí que consta en el Llibre d'Actes que Manuel Carrasco i Formiguera, jurista de professió incorporat mesos abans al Partit i en aquells moments Diputat al Congrés a Madrid, n'havia estat un dels seus redactors.

El debat del Projecte de Reglament d'Ordre Interior del Congrés és ben viu: alguns articles s'aproven per assentiment però d'altres són objecte de discussió i en alguns casos són esmenats pel Congrés. El text aprovat és breu, amb només deu articles, que regulen tot just la composició de la taula presidencial i el secretariat del Congrés, la manera de procedit en els debats, la defensa d'esmenes, les qüestions d'ordre, la delegació de vot, les diferents modalitats de votacions i el caràcter públic o secret de les sessions segons allò que s'hagi de tractar.

Una vegada definides les normes per les quals s'ha de regir el Congrés, els assistents inicien el debat de la Ponència d'Organització del Partit, redactada per Manuel Carrasco i Vicenç de Balanzó. Es tracta ja d'un text molt més complex que l'anterior, estructurat en nou capítols i trenta-tres bases.

La simple lectura de debat efectuat demostra que hi havia ben poques coses consolidades al sí del Partit. D'entrada, la primera esmena que es va debatre proposava fins i tot canviar la nostra denominació oficial pel nom d'Unió Democràtica Nacionalista. L'esmena va ser recolzada per sis vots, però rebutjada per la resta dels assistents. Una altra de les qüestions que es modifiquen respecte del text original és el nom del "Comitè d'Acció Política", que de llavors en davant s'anomenarà "Comitè de Govern".

La discussió del text, prou feixuga, dura gairebé dues hores. De les trenta-tres bases només dotze són aprovades sense discussió ni intervencions aclaridores a favor o en contra. La majoria de les esmenes s'acaben consensuant o retirant després de les explicacions dels ponents. Només dues esmenes arriben a votació i en tots dos casos preval el criteri de la Ponència.

En acabar la discussió s'ha fet una feina important: s'ha regulat la denominació i finalitats del Partit, refermant la defensa de l'ideari contingut en la Declaració de 7 de novembre del 1931; es fixen els drets i deures dels afiliats, així com els mitjans econòmics del Partit. Pel que fa als seus òrgans interns, Unió Democràtica acorda celebrar Congrés Nacional una vegada l'any, i confiar la direcció del Partit als Consells Intercomarcals, al Consell Nacional i al Comitè de Govern. "Mentre no hi hagi altra organització administrativa a Catalunya" s'acorda que siguin cinc els Consells Intercomarcals, el primer dels quals comprendrà les organitzacions de la ciutat de Barcelona i, els altres, "les comarques catalanes agrupades avui capriciosament en els termes provincials de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona". S'estableix també que per a constituir una delegació local serà necessària l'existència de deu o més afiliats, i que el Partit podrà organitzar les comissions o seccions que consideri adients. El darrer capítol de la Ponència regula la designació de candidats en els diferents processos electorals, tot i que acaba amb un rudimentari article destinat al règim sancionador i de recursos.

A dos quarts d'onze de la nit, el Congrés comença l'estudi de la Ponència redactada per Pau Romeva titulada "La Política Catalana Actual". Val a dir que, a aquesta hora, el nombre de congressistes presents ha disminuït una mica i compta només amb cinquanta-set persones. El debat dels sis paràgrafs de la primera i segona part del text (la discussió de la tercera, per tractar qüestions conjunturals, es reserva per a ser debatuda l'endemà en sessió secreta) resulta àgil, constant en el llibre d'actes l'assentiment màxim i calorós dels participants als plantejaments del ponent. En síntesi, el text expressa la insatisfacció d'Unió Democràtica amb el text de l'Estatut aprovat per les Corts de Madrid, que no dubta a definir com una "carta atorgada" i no com l'expressió de la voluntat de Catalunya. Tot i això, el Congrés reconeix el text resultant com un instrument apte per Catalunya, la utilitat del qual caldrà valorar-la per la seva capacitat de resoldre els problemes de Catalunya des de dins mateix del país. Pel que fa a la col·laboració amb d'altres partits, qualsevol acord s'hauria de bastir sobre les coincidències de programa, en el sí de les institucions i després de les convocatòries electorals. Tot i això, aquestes col·laboracions també podrien ser prèvies en un sistema d'elecció majoritari i no proporcional.

La darrera sessió del dia clou amb l'examen d'una subponència dedicada a la política exterior de Catalunya. El seu debat durarà fins gairebé quarts de dues de la matinada i el llibre d'actes d'Unió Democràtica deixa constància de la intensitat amb què els encara presents a aquelles hores van discutir la conveniència o no de participar en el govern de l'Estat, debat que es va tancar per votació en la qual "per quasi absoluta unanimitat els congressistes es manifesten en oposició a què sigui interessant als fins nacionals de Catalunya tenir una important participació en els governs de la República Espanyola". L'altra qüestió a destacar és la voluntat d'Unió Democràtica per tal que Catalunya participi directament en els congressos d'unió federal d'Europa i, en general, en tots aquells moviments econòmics, científics i culturals de contingut polític que resultin d'interès per al país.

La jornada matinal del dia 2 d'octubre l'hauríem de considerar un moment destacat de la història del Partit pel contingut i la profunditat de les ponències aprovades, que ho van ser pràcticament per aclamació. En aquests textos hi trobem desenvolupats els plantejaments anunciats en el nostre Manifest Fundacional i que han caracteritzat tota la nostra trajectòria política.

La sessió va començar amb l'examen de la ponència "Els Problemes de l'Ensenyament i de la Consciència", presentada per Pau Romeva i redactada per Josep Cirera. El llibre d'actes ens diu que, en llegir-la, va tenir lloc una fervorosa aprovació dels congressistes. Tant es així que, en entrar a la sala el seu redactor, les actes del Congrés també senyalen que va ser saludat dempeus per tots els presents.

La ponència proclama, en la seva primera frase, els mateixos drets de tots els estaments a la cultura; reivindica també l'obligatorietat de l'escola primària i el dret d'accés a les carreres universitàries amb una prèvia acreditació d'aptitud i "salvant els obstacles econòmics que s'hi oposin". Atenent les circumstàncies econòmiques del moment, afirma que "ara com ara" l'ensenyament gratuït només és un dret de les classes modestes i que les altres famílies han de contribuir a les despeses de l'ensenyament en proporció a la seva capacitat econòmica. Les famílies han de poder triar l'escola que més els plagui i que més garanties els ofereixi.

Es rebutja una escola única o uniformadora sota el monopoli de l'Estat. El poder civil ha de garantir, però, un mínim suficient de coneixements, establir un quadre de matèries i ostentar les competències d'inspecció i control.

Segons la ponència, a l'escola "voldríem que s'hi exposessin i ensenyessin els coneixements de la fe, la qual cosa no significa ni coacció ni menys imposició, sinó coneixement per a determinar-se lliurement en el sentit que hom cregui més racional". Els pares han de poder triar l'escola dels seus fills, on n'hi hagi d'adients al seu ideari i creences. Tant és així, que l'escola lliure és una necessitat de la democràcia, de la cultura i de la pedagogia.

La segona ponència debatuda aquell matí, titulada "Els Problemes Socials" també havia estat redactada per Josep Cirera i Soler i també va comportar l'adhesió dels congressistes. El text comença amb un llarg preàmbul en què es lamenta de la manca de competències que comporta la retallada de l'Estatut plebiscitat, però tot seguit carrega contra el materialisme "moscovita" i a continuació censura també la hipocresia dels qui "volen emparar-se a la Creu només perquè l'esperit de la Creu, imposat als altres, empari temporalment les seves inquietuds".

Si prescindim del llenguatge característic d'aquelles dates i de les referències a la situació política del seu context temporal, el text de la ponència sorprèn encara per la seva actualitat i per la completa sintonia que els actuals pronunciaments del Partit guarden amb les manifestacions fetes tres quarts de segle enrere.

El cos principal de la ponència inclou vint-i-una proclames, a les quals hi afegeix un subcapítol dedicat específicament als problemes de la terra, en aquells moments objecte d'intens debat en una societat encara notablement agrària.

Es tracta d'un text valent i que diu les coses clares. Comença afirmant que l'actual organització de la vida econòmica no és justa ni cristiana i que en cal una altra de més equitativa. Tot seguit, manifesta el rebuig d'Unió Democràtica respecte del liberalisme econòmic, assegurant que la suma dels interessos individuals no garanteix l'interès general, i que la funció de l'Estat no ha de ser ni absorbent ni inhibitòria.

Les crítiques es dirigeixen tant al sistema col·lectivista, que qualifica d'antinatural i només possible en una dictadura tirànica, com al capitalisme, recordant que el capital ha de ser fruit del treball i que no és en absolut l'únic element de la producció.

A continuació, la ponència tracta el món del treball. Considera que la sindicació és tan convenient que hauria de ser obligatòria, defensa la negociació col·lectiva entre sindicats de treballadors i organismes empresarials; reclama un salari just i suficient, la participació en els beneficis i la coparticipació en el govern de l'empresa.

Cal una reforma social, però aquesta no ha de desballestar l'economia, sinó que s'ha de construir a partir de l'educació i la preparació de les persones, amb foment de la petita indústria i la interdicció dels monopolis. Les indústries han de ser administrades pels diferents estaments productors, i mai no pot ser ni burocràtica ni estatalitzada.

Pel que fa als problemes agraris, la ponència considera que en el món de l'agricultura tampoc no existeixen ni l'equitat ni la justícia absoluta. Els béns materials -ens diu-cal destinar-los en primer lloc a la satisfacció de les necessitats essencials de tots; la terra, més que de l'amo, és de la naturalesa. Per això, aplicant els mateixos principis de justícia social abans exposats, cal aspirar i treballar per tots els mitjans justos perquè tots els professionals de la pagesia esdevinguin propietaris. En qualsevol cas, després de fer una exposició de les diferents circumstàncies que poden haver enriquit la terra productiva, la ponència entén que "la participació en els fruits de la terra deu ser proporcional, segons normes pactades, a la cooperació, no sols actual sinó històrica, que hi hagi aportat conreador i amo". A més, la ponència defensa la creació de tribunals arbitrals comarcals per resoldre les qüestions de la propietat i fins i tot del conreu ben a prop del lloc on es produeixen, i advoca tant per evitar l'especulació de la terra com també per garantir una redempció de censos, rabasses i parceries a preu equitatiu.

L'última ponència debatuda en la sessió del matí del dia 2 portava per títol "La Reafirmació de les Valors Espirituals del País", redactada per Josep Maria Ferré Moregó. La major part del seu text es destina a justificar l'origen cristià de Catalunya i la necessitat que aquesta tradició cristiana continuï guiant l'exercici de les competències aconseguides amb l'Estatut. Més enllà del llenguatge i dels conceptes de l'època, tota la ponència és una defensa de la necessitat de difondre els valors cristians des de dins del sistema democràtic i amb completa lleialtat a les institucions. La Ponència reconeix expressament el mestratge ideològic de Torras i Bages, defineix Catalunya com una nació viva i essencialment catòlica, i expressa també la inquietud d'Unió Democràtica per les normes contràries a la llibertat religiosa que s'estan aprovant en aquelles dates.

Però el treball de cristianització del país s'ha de fer des de la pràctica democràtica. El text aprovat afirma ben clarament que " Nosaltres .../... hem d'estar disposats a fer obra cristiana en tot allò i en quant pot fer-la un Partit polític", i rebutja expressament l'aliança entre alguns sectors del catolicisme i la dreta antirepublicana, que només esperen l'ensorrament del sistema per retornar a situacions anteriors. Així, la Ponència expressa que "Fugirem de lamentables aspiracions monopolitzadores del catolicisme; de dogmatismes que no ens escauen; i també de les fòbies i animositats contra els enemics que tan poc comporta la unció cristiana que ha d'amarar tota la nostra vida. No demanant cap cataclisme com a condició prèvia per a salvar la Pàtria, farem obra, cada dia, perseverant, bo i infiltrant les nostres doctrines i els nostres procediments en la vida social i política de Catalunya. Són, ens diu, "vies d'opinió que en un règim democràtic portaran resultats polítics immediats". Alhora, en les seves conclusions, Unió Democràtica referma l'ús de la legalitat per tal de modificar allò que no considera just. Tal i com diu la Ponència, "Unió Democràtica de Catalunya ha d'actuar per a assolir-ho .../... procurant que mitjançant les pràctiques democràtiques, i actuant sempre dins les vies legals, es modifiquin les actuals lleis espanyoles -inclosa la constitucional-que imperen a Catalunya, fent desaparèixer de les mateixes tota l'oposició que contenen a la tesi catòlica".

Per copsar la intensitat i valentia d'aquesta afirmació, cal recordar la tensió i l'agitació social dels extrems que existia a l'època.

Pocs mesos després, el 26 de març del 1933, se celebrava el Primer Congrés Extraordinari d'Unió Democràtica. Aquesta vegada, la seu escollida va ser la ciutat de Vic i el Congres, dividit en dues sessions, va tenir una primera part als locals de la Cambra Agrària i una segona en una de les sales de la coneguda Fonda Ca l'U. L'objecte a tractar no era altre que la definició dels criteris d'aliances a seguir davant la propera convocatòria d'eleccions municipals. De la lectura de les actes i de les conclusions, es constata la preocupació dels congressistes per la transcendència política d'aquestes eleccions tota vegada que Catalunya inicia els primers passos de l'Estatut i de desplegament de la seva capacitat d'autogovern. Els congressistes tenen molt present que la política local hauria de ser l'àmbit de més estreta col·laboració ciutadana, però realistament també reconeixen que poden ser l'escenari de velles rancúnies i, el que és pitjor, un camp propici a la pràctica del caciquisme.

Les conclusions del Congrés cal interpretar-les, doncs, en relació al seu moment històric però també demostren una preocupació evident perquè la política d'aliances mai no desvirtuï l'ideari del Partit. Per això, la primera conclusió aprovada estableix que "En totes les entitats administratives, en ordre a les eleccions municipals, tindran cura els nostres amics i simpatitzants de fer respectar la seva matisació, reclamant la més absoluta llibertat en els punts en què la vida municipal afecti els problemes que tenen solucions prefixades en la declaració de principis o conclusions del primer Congrés d'Unió Democràtica de Catalunya". Així mateix, l'objectiu dels nostres candidats ha de ser "estipular amb les organitzacions amb les quals estableixin l'entesa, el criteri favorable a una renovació de la vida municipal, a la iniciació d'una política de desgravació tributària, d'austeritat administrativa, d'accentuació de la política social pertinent a l'activitat municipal, i de catalanització integral del nostre poble". Això ens porta, com també va aprovar el Congrés, a "procurar per tots els mitjans la promoció a les candidatures de persones d'arrelament a la localitat, d'honorabilitat reconeguda, joves i representatives dels diversos sectors de la producció i del treball". Com a complement d'això, el Congrés també acorda "impedir en absolut que puguin formar part de les candidatures els que hagin estat titllats justificadament de caciquisme, i els que s'hagin distingit per llur anticatalanisme i llur menyspreu a l'opinió pública, o llur manca de respecte als furs de la consciència".

Pel que fa a la política d'aliances, Unió Democràtica recorda que si cal procedir a una entesa "que permetés confiar en l'assoliment de les majories, mai es farà aquesta sense un programa mínim i un respecte absolut de forces, llevant a la coalició tot caràcter confusionari o subordinatiu d'uns grups a altres".

Després de donar entrada a un "nombrós públic no afiliat al partit", el Congrés clou amb diversos i vibrants parlaments.

El Segon Congrés Nacional Ordinari es va celebrar a Tarragona els dies 21 i 22 d'octubre del 1933 a la sala d'espectacles del Teatre Principal. El va presidir el Dr. Josep M. Sastre, de la delegació de Tarragona.

Després dels parlaments inaugurals, de l'acreditació dels delegats i de les mocions d'urgència, el Congrés inicia les sessions examinant la ponència redactada per Manuel Carrasco i Josep M. Casasses, titulada "Estructuració del Partit". Tal i com exposa el seu preàmbul, es tracta de modificar el Reglament aprovat l'any anterior per incloure-hi les addicions que la pràctica quotidiana ha demostrat que són necessàries. En síntesi, es tracta de crear un Comitè econòmic que estudiï la manera d'atendre les despeses i de recaptar els cabals indispensables per a la vida del Partit. Així mateix, s'introdueixen diverses modificacions en el funcionament del Consell Nacional i es regula amb major detall l'organització dels Consells Intercomarcals i de la Federació de Comissions o Seccions.

La segona ponència debatuda consisteix en un text, notablement extens, que ha estat redactat per Josep Cirera i Soler i per Josep Escudé i Borés. El seu títol és "Sindicació", i ja en el seu mateix preàmbul exposa que és un desplegament de part de la ponència sobre els problemes socials tractada en el Primer Congrés. En síntesi, la ponència afirma que una societat econòmicament més justa no provindrà mai ni del capitalisme ni tampoc de l'actuació exclusivista de l'estat. El que pot actuar com a força motriu de justícia social és el sindicat. La sindicació, doncs, hauria de ser obligatòria i plural, de tal manera que les persones poguessin afiliar-se al sindicat que creguessin més adient als seus interessos i a les seves creences religioses i polítiques. Els diferents sindicats, a més, haurien de col·laborar per a resoldre els conflictes socials. La seva actuació no es pot fonamentar ni en la coacció ni en la clandestinitat; ben al contrari, han de ser entitats legals i reconegudes pels poders públics, amb plena capacitat d'intervenir en els debats socials i econòmics sempre que aconsegueixin una mínima afiliació. La funció del sindicat, a més, ha de ser la de situar en condicions d'igualtat els tres elements humans que la ponència considera bàsics per a la producció, i que són el treball, la tècnica i el capital, entès aquest com el fruit acumulat del treball. Aquesta combinació ordenada de factors hauria de portar a la creació d'un patrimoni familiar integrat pels béns necessaris per atendre les necessitats físiques, intel·lectuals i morals de cada família, i que no podria ser venut, ni empenyorat ni embargat. Més enllà de vagues i de negociacions directes, que poden ser instruments útils però fàcilment manipulables, la ponència demana aprofundir en els contractes col·lectius de treball, estipulats entre els sindicats d'una i altra classe en l'àmbit d'una comarca o regió.

L'última part de la ponència examina la situació del seu context històric i advoca per un salari suficient remunerador per a qualsevol activitat així com l'establiment d'un subsidi familiar que defensi el treballador contra el desnonament i l'atur. També reclama la participació dels treballadors en els beneficis i en l'accionariat i, a més, la ponència exigeix la promulgació de lleis que facin obligatòria la previsió, amb càrrec a les empreses, contra les situacions de necessitat. Aquests fons, però, no poden ser administrats per l'estat, a qui només li correspondria una funció supervisora i de control, sinó que han de ser confiats als organismes constituïts pels mateixos beneficiaris. Per aconseguir l'emancipació dels treballadors cal la seva participació progressiva a l'empresa.

El llibre d'actes d'Unió Democràtica recull el desig exprés dels congressistes de fer constar la joia amb què el Congrés ha aprovat aquesta ponència. Manuel Carrasco també intervé per senyalar que la ponència aprovada representa un avenç extraordinari en el camp de la doctrina social cristiana i que el nostre Partit ha de sentir-se orgullós de disposar d'una doctrina tan sòlida i digna, basada en els principis de justícia social i de llibertat de la Pàtria.

Tot i l'hora avançada el Congrés sotmet a debat la ponència "Doctrina Nacionalista", elaborada per Pau Romeva, Miquel Coll i Alentorn i Josep Maria Font i Cabot. El seu punt de referència és el principi segon del Manifest Fundacional, i exposa la conveniència d'explanar-lo amb major detall. Amb rotunditat la ponència expressa que "Catalunya, o més ben dit, els països de llengua catalana, constitueixen una nació amb totes les característiques de tal i per tant amb tots els drets i els deures que es deriven d'aquesta categoria". Com a nació, Catalunya mereix el respecte al seu dret d'autodeterminació i al reconeixement del ple exercici de la seva sobirania. Reitera l'acceptació de l'Estatut de Núria, tot i que no representa, ni de bon tros, "una satisfacció de les nostres aspiracions" L'Estatut, a més, no és cap solució definitiva, perquè les situacions de llibertat restringida solen resultar inestables. En aquest punt la ponència examina la situació europea i arriba a la conclusió -l'any 1933- que la crisi econòmica mundial només es podrà resoldre mitjançant "enteses parcials entre les nacions més o menys veïnes, amb economies complementàries i amb interessos harmonitzables. Això i la necessitat de defensar-se contra les intromissions de les grans potències portarà moltes nacions a una fórmula confederalista prou ampla que permeti una plena llibertat d'acció política sense perjudici de l'harmonització de les economies confederades, feta amb peu d'igualtat absoluta". També els anys de convivència entre les diferents nacions d'Espanya han portat a la seva integració econòmica, i per això "la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d'independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual". Això, però, només serà possible si totes les parts hi estan d'acord, per la qual cosa Catalunya, cas de no ser així, té el dret de separar-se d'Espanya.

Aprovada la ponència, la sessió s'aixeca a dos quarts de dues de la matinada.

L'endemà, després de la sessió de rendiment de comptes i de debatre la situació política del moment, en especial la convocatòria a eleccions a Corts, i d'altres documents presentats, el Congrés aborda la ponència que porta per títol "El Problema de la Terra", que, en ser presentada en la sessió anterior, havia estat objecte d'un important nombre d'esmenes, cosa que ha obligat els ponents a refer-ne el redactat durant tota la nit. La ponència ve signada per Feliu Duran i Canyameres, Joan Garcia i Borés i Àngel Marqués i Muntané. El cert és que el text final, tal i com consta en el Llibre d'Actes, és molt més extens i precís que la ponència inicial. Resumint-la, la ponència recorda que els béns materials estan destinats a resoldre les necessitats essencials de tothom i que és necessari que els conreadors accedeixin a la condició de propietaris, per la qual cosa cal establir mecanismes d'expropiació de les terres no conreades i substituir els contractes de parceria per d'altres de societat entre propietari i conreador; es demana també la prohibició dels subarrendaments, la fixació d'una durada dels contractes com a mínim igual al temps de vida de les plantes perennes i la redempció de censos i rabasses a preus equitatius. A més, es proposa legislar per tal d'evitar situacions de latifundi i de minifundisme; es plateja la creació de jutjats agrícoles especialitzats, l'establiment de preus mínims i la constitució de bancs agrícoles. El Congrés, després d'aprovar el text, acorda un vot de gràcies pels ponents, que han sabut harmonitzar els diferents criteris exposats en les diferents intervencions dels dies anteriors.

El Segon Congrés acaba amb l'elecció del nou Comitè de Govern, integrat per Josep Cirera, Joan Baptista Roca, Miquel Coll, Lluís Vila d'Abadal i Manuel Carrasco. Així mateix, aprova una declaració institucional en què es reitera "l'adhesió indestructible als principis del nacionalisme català integral i el desig fervorós que, deixant de banda sectarismes perniciosos que provoquen la divisió entre germans de pàtria, s'aconsegueixi una nova i eficient solidaritat catalana per tal d'assolir, amb l'estreta unió de tots, el respecte a la personalitat de Catalunya i la defensa dels drets que corresponen a la nostra nacionalitat". En un segon punt, el comunicat destaca "la convicció fermíssima que la virtualitat dels principis cristians, lluny de resultar afavorida amb l'afebliment o limitació dels ressorts democràtics, ha de sortir sempre perjudicada per qualsevol intent de regressió dictatorial o feixista, pel qual motiu, com a nacionalistes, demòcrates i cristians, hem de blasmar tota doctrina d'estatisme cessarista i rebutjar qualsevol contacte polític i solidaritat espiritual amb tots els sectors de dretes espanyoles, contraris a la llibertat nacional dels pobles o a l'essència dels principis democràtics"

El Congrés aixeca la sessió a les dues de la tarda.

El Tercer Congrés Nacional Ordinari es va celebrar altra vegada a la seu del Partit, al carrer Rivadeniera, 4, de Barcelona, els dies 27 i 28 d'abril del 1935. La sessió del dia 27 va ser oberta pel Dr. Lluís Vila d'Abadal, i la primera ponència tractada, obra de Miquel Coll i Alentorn, portava per títol "Política Comercial". En el seu preàmbul ja ens indica que, juntament amb la Ponència d'"Obres Públiques" a tractar en aquest mateix Congrés, té per objecte anar estructurant una doctrina econòmica "tant completa com sigui possible, orientada d'acord amb les directrius generals de la nostra ideologia".

El text comença definint les característiques que hauria de tenir una política econòmica adient a les circumstàncies del moment. Per l'autor, hauria de ser oportunista, és a dir, allunyada de components dogmàtics, àgil i amb una intervenció subsidiària de l'Estat. També cal evitar situacions de monopoli o de privilegi que afavoreixin unes branques de l'economia en perjudici d'altres.

Seguidament es debat la ponència sobre "Corporativisme" redactada pel Josep Cirera i Soler i Marçal Trilla i Rostoll. Entén per corporativisme l'existència d'un teixit d'entitats o corporacions entre l'Estat i l'individu, la major part d'elles naturals i fins i tot anteriors a l'Estat. L'Estat només pot tenir per funció la de tutelar el dret de l'individu i de les col·lectivitats inferiors i suplir allò que ni uns ni altres poden aconseguir. La Ponència continua descrivint les característiques del corporativisme, en el qual l'home hi ha de trobar la millor defensa de les seves llibertat i dignitat.

Gairebé a les onze de la nit es va debatre la ponència sobre "Obres Públiques" redactada per Emili Canals i Josep Morgades. Sorprèn, per la data en què ha estat redactada, el tractament de l'obra pública com una despesa d'efectes multiplicadors sobre la renda, en sintonia amb les idees defensades per Keynes en aquelles dates, tot i que, de conformitat amb el pensament demòcrata cristià, atribueix a l'actuació de l'Estat un caràcter subsidiari. Més enllà d'aquest plantejament, la ponència analitza amb detall les diferents obres públiques que es consideren imprescindibles pel país.

Malgrat l'hora, el Congrés entra en el debat de la ponència titulada "Declaracions sobre diverses qüestions d'actualitat política" redactada per Joan B. Roca i Caball, Josep Carbonell i Joan J. Mitjavila. La ponència comença reiterant la fidelitat d'Unió Democràtica als principis del Manifest Fundacional, i tot seguit reivindica un major catalanisme en totes les forces polítiques, alhora que rebutja la subordinació a partits de fora. Reitera també la defensa de la democràcia com a sistema polític i la necessitat d'una major justícia social, i acaba exhortant Unió Democràtica a un major proselitisme en la defensa dels postulats del Partit. La sessió s'aixeca a tres quarts de dues de la matinada.

L'endemà la segona jornada del Congrés va començar a quarts d'onze. En primer lloc es va tractar la ponència "Política Municipal" presentada per Ignasi Maluquer, Isidre Palmada i Antoni Brunet, en la qual es proposa un règim d'administració local adequat a les circumstàncies de l'època.

La resta de la jornada té caràcter secret i es destina a debatre l'estat de comptes del Partit, que ofereix, a data de 31 de març del 1935, un actiu de 10.679'60 pessetes i un passiu de 2.241'50. Malgrat aquest balanç aparentment sanejat, més de la meitat de l'actiu, 5.841'75 pessetes, són crèdits de l'entitat central contra d'altres delegacions, a més d'un deute de la delegació de Gironella per valor de 4.775 pessetes, cosa que retrata un actiu pràcticament incobrable. Les existències a caixa, únic actiu real, importen 62'85 pessetes. En el passiu hi consten 1.667 pessetes en deutes a proveïdors i 544'50 pessetes com a deute del Partit amb alguns associats. Vista la situació de les finances, el Congrés acorda "l'edició d'uns segells impresos d'un valor corresponent a la dotzava fracció de cent pessetes, els quals podran ésser cobrats per les delegacions dels seus afiliats en la forma que creguin més convenient, deixant a la iniciativa del Comitè Econòmic la forma i temps a liquidar-los amb cada una de les delegacions" tal i com consta en el llibre d'actes.

El següent punt de l'Ordre del Dia porta a l'elecció del nou Comitè de Govern,. Després de la votació queden nomenats Lluís Vila d'Abadal, Manuel Carrasco i Formiguera, Joan B. Roca i Caball, Josep M. Casasses i Cantó i Joan J. Mitjavila i Gallinat.

La sessió acaba amb l'acord de reunir el proper Congrés a la ciutat de Girona. No va ser així: el Quart Congrés Nacional Ordinari es va celebrar a Barcelona, a la seu social els dies 18 i 19 de gener del 1936. No s'hi va discutir cap ponència i, després d'algunes deliberacions a propòsit de les eleccions del mes de febrer següent, es va escollir un Comitè de Govern integrat per Lluís Vila d'Abadal, Manuel Carrasco i Formiguera, Joan B. Roca i Caball, Josep M. Casasses i Cantó i Miquel Coll i Alentorn.

CAPÍTOL III
I EL FER

El grau de coherència entre allò que es diu i allò que es fa només es pot valorar degudament en les circumstàncies adverses. A Unió Democràtica vàrem començar la nostra trajectòria política en uns moments de gran tensió ciutadana però ben aviat els fets encara posarien molt més a prova el nostre compromís.

Allò de què ens podem enorgullir, doncs, no ve donat només pel nostre patrimoni ideològic ni per la solidesa humanista que l'inspira, sinó que queda evidenciat en els actes heroics amb què els homes i dones d'Unió Democràtica van honorar la seva adscripció política.

El naixement mateix d'Unió Democràtica, coincident amb les primeres passes de la República, comporta un desig de trobar un camí d'entesa en una societat dividida. Com ja hem dit, la fundació del nostre Partit pretén oferir a la societat catalana una nova alternativa, humanista, catalanista i de profund contingut social, que eviti la polarització entre esquerres i dretes.

Ben aviat, però, les posicions d'Unió Democràtica es podran sentir al Congrés dels Diputats a Madrid i també en el Parlament de Catalunya, i no pas en circumstàncies plàcides.

La progressiva radicalització de la vida política havia tingut un dels seus exemples més flagrants en la discussió dels articles del projecte de Constitució Espanyola que afectaven la confessionalitat de l'Estat i la llibertat religiosa. En síntesi, el projecte constitucional a més de reconèixer la laïcitat de l'Estat comportava també la ulterior dissolució de la Companyia de Jesús, el control de l'economia dels ordes religiosos, així com la prohibició que se'ls imposava d'exercir la indústria, el comerç i, més greu encara, l'ensenyament.

Manuel Carrasco i Formiguera, militant d'Acció Catalana Republicana i llavors diputat al Congrés escollit el juny del 1931 en la candidatura del Partit Catalanista Republicà, era una persona que ha estat definida com a "coratjosament catòlic, plenament republicà i nacionalista radical". Com a diputat, havia expressat públicament la seva oposició als plantejaments contraris a la llibertat de l'Església Catòlica, però arran la publicació el gener del 1932 del Decret de Dissolució de la Companyia de Jesús va veure com les seves posicions eren desautoritzades pel partit i fins i tot el 7 de febrer era expulsat d'aquesta formació.

L'actuació d'Acció Catalana i altres formacions va comportar, però, una segona i valuosa onada de militants a Unió Democràtica, entre els quals hem de destacar el mateix Manuel Carrasco i també Miquel Coll i Alentorn.

La vinculació de Carrasco a Unió Democràtica va permetre al Partit disposar de veu pròpia durant la tramitació a les Corts de l'Estatut de Núria.

Tot i la seva aprovació a Catalunya l'estiu del 1931, la discussió de la Constitució republicana n'havia aturat el seu debat a Madrid. Superat aquest obstacle, l'abril del 32 una comissió parlamentària del Congrés en va presentar una versió revisada.

El 12 d'abril Unió Democràtica publica a El Matí una nota oficial en què refermava la intangibilitat del text plebiscitat a Catalunya i el seu desacord amb el dictamen de la comissió, que jutja inspirat en el recel i en les tendències unitàries i assimilistes de l'Estat. Carrasco, al Congrés dels Diputats, defensarà aquests plantejaments.

Abans de la intervenció de Carrasco davant les Corts el dia 10 de juny, Lluís Companys, líder del grup parlamentari de Minoria Catalana a què pertany Carrasco, n'anuncia l'expulsió. Tot i això, Carrasco manté les seves conviccions i les del nostre Partit i pronuncia un contundent discurs en què recorda als partits republicans els compromisos contrets a favor de les llibertats de Catalunya en el Pacte de Sant Sebastià i, després d'examinar el contingut dels preceptes constitucionals que es refereixen a la tramitació dels estatuts d'autonomia, sosté que el Congrés només pot acceptar-los o rebutjar-los, però que ha de respectar el contingut aprovat per cada autonomia.

Aquest discurs, mostra de la coherència nacionalista, democràtica i republicana de qui el pronuncia, és interromput en diverses ocasions. En el Diari de Sessions del Congrés consten les amenaces i menysteniments de tota mena que va patir Carrasco. Així, un diputat, Pérez Madrigal, l'interromp preguntant-li si és separatista, i després l'amenaça dient-li que allò que afirma Carrasco s'ha de defensar a trets i no amb paraules. Un altre diputat, Esplà, l'acusa de representar els jesuïtes; diversos diputats de la Minoria Catalana l'interrompen i el desautoritzen quan parla, i al final l'anticatalanista Royo Villanova, representant de la dreta més reaccionària, l'acusa de ser amic íntim de Macià i apòstol del nacionalisme.

En acabar, però, Maura se li atansa i li agraeix la claredat amb què s'ha expressat, felicitant-lo pel fet de dir a Madrid exactament el mateix que afirma a Catalunya, no com d'altres.

Diverses publicacions catalanes continuaran en els dies següent els insults contra Carrasco. Uns li retreuen el seu catolicisme i la seva posició disconforme amb la Minoria Catalana; d'altres l'acusen de manca de fe en Catalunya i el titllen de supersticiós en referència al seu manifest catolicisme.

Fos com fos, la tramitació de l'Estatut havia entrat en una dinàmica de constants obstacles i el text patia cada vegada més retallades. A les Corts, entre els opositors hi destacava la dreta centralista, el Partit Radical i fins i tot intel·lectuals reconeguts com Unamuno i Ortega y Gasset. Les qüestions més conflictives no eren altres que les relacions entre Catalunya i Espanya, l'ús de la llengua catalana, l'administració de justícia, l'ensenyament, l'ordre públic i les finances.

En aquest clima d'oposició a l'Estatut, el 10 d'agost el General Sanjurjo va liderar un intent de cop d'estat per oposar-se, segons ell, al marxisme i al separatisme que presidien la política espanyola. L'efecte d'aquest "pronunciamiento" frustrat, degudament condemnat per Unió Democràtica en contrast amb la tebior d'altres forces anomenades catòliques, va ser la ràpida aprovació de l'Estatut, el 9 de setembre següent, prou aigualit respecte del seu text original, per 214 vots a favor i 24 en contra, amb més d'una centena d'abstencions.

No va ser aquesta l'única actuació valent de Carrasco en el Congrés dels Diputats. Altra vegada podem constatar la solidesa de les seves conviccions democràtiques, catòliques i catalanistes en la seva oposició al projecte de llei que comportava la prohibició d'ensenyament per part dels ordes religiosos.

Davant el Congrés, el 4 de març de 1933, Carrasco reitera una vegada més el seu esperit democràtic i liberal i el seu amor per la República, però manifesta la completa oposició a un projecte de llei que ataca la llibertat d'ensenyament. Per a Carrasco, aquesta llibertat forma part del patrimoni espiritual de les famílies, i els pares tenen el dret indiscutible d'educar els seus fills segons el criteri que considerin millor. Però no es tracta només de defensar aquest dret fonamental en nom de la llibertat, sinó que a més, segons Carrasco, també Catalunya té el dret a organitzar l'educació de la manera que consideri més convenient i adequada a la seva situació. En el seu discurs ens recorda també que l'ensenyament a Catalunya no pot ser aliè als valors religiosos, perquè Catalunya mateix és històricament el resultat de la seva base espiritual cristiana. I acaba Carrasco afirmant que el projecte de llei és una vergonya per a la democràcia i per a l'esperit liberal.

Dos mesos més tard, el 17 de maig, Carrasco assegura que se sent defraudat perquè el nou règim no ha respectat els sentiments religiosos de la ciutadania. Tot i això, Carrasco reitera que la religió no necessita l'empara de monarquies ni de repúbliques i que la força mateixa dels creients permetrà superar els efectes nocius de la llei. Com a republicà, però, es dirigeix a la resta de companys que creuen en la República, i els assegura que la nova llei causa un gran dany a les institucions.

No és aquesta l'única mostra, ni la més profunda, de la coherència de Manuel Carrasco, ni tampoc no és l'únic exemple de la fidelitat dels homes i dones d'Unió Democràtica als nostres principis. Pau Romeva, des del Parlament de Catalunya, també n'oferirà exemples similars.

Val a dir que el Primer Congrés Ordinari d'Unió Democràtica havia qualificat l'activitat política com una tasca de col·laboració entre partits, però defensava que per tal d'evitar confusions i aliances estranyes els acords s'havien de fer sobre la base dels respectius programes i una vegada celebrades les eleccions. Tot i això, el Congrés del nostre Partit obria la porta a candidatures compartides mentre el sistema electoral seguís essent majoritari i no pas proporcional.

L'aprovació de l'Estatut va comportar la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya el dia 20 de novembre del 1932. Unió Democràtica, reiterant els acords congressuals, va publicar un Manifest que va sortir publicat a "La Veu de Catalunya" el dia 29 d'octubre, en el qual, entre altres coses, reiterava l'essència democràtica i republicana del Partit. Criticava, però, l'existència d'un sistema electoral que beneficiava fortament el partit que obtingués millors resultats i atorgava una migrada representació a la segona formació més nombrosa. Per aquesta raó, Unió Democràtica atorgava llibertat als seus afiliats perquè amb observança dels principis ideològics del Partit i sotmesos a la seva disciplina poguessin formar part d'aquelles candidatures compromeses amb la defensa d'un ideari de llibertat, de democràcia, de convivència social i religiosa i de catalanitat i que no suposessin cap contradicció amb els nostres principis.

Tres militants d'Unió Democràtica --Lluís Jover i Nunell, Josep Maria Farré i Moregó, i Pau Romeva i Ferrer-- van formar part de la candidatura "Concòrdia Ciutadana" impulsada per la Lliga Catalanista. Els dos primers, tot i obtenir uns resultats excel·lents, no van aconseguir l'acta de diputats per Barcelona ciutat, però Pau Romeva, amb 44.005 vots va sortir escollit diputat per la circumscripció de Barcelona província. Unió Democràtica encetava així la seva presència en el primer Parlament de Catalunya que es constituïa després del Decret de Nova Planta.

Pau Romeva, en un article a La Nau, declinant la invitació de Cambó d'integrar-se a la Lliga, reitera que Unió Democràtica té un programa concret, i que no creu que siguin gaires les ocasions de desacord amb la resta de diputats que concorrien en la mateixa candidatura. Però, cas de produir-se aquesta circumstància, reclama la plena llibertat de la seva actuació. Aquestes paraules de Romeva resultaran gairebé profètiques i la seva actuació al Parlament esdevindrà veritablement lliure i conforme a l'ideari del nostre Partit.

La primera demostració de plena llibertat i de respecte a les institucions té lloc el mes de gener del 1934. El dia 14 havien estat celebrades eleccions locals, i en alguns llocs s'havien produït coaccions sobre simpatitzants de les dretes i religiosos, sense que els Mossos d'Esquadra ho impedissin. Com a protesta, la Lliga va anunciar el 18 de gener que abandonava el Parlament mentre la Generalitat no garantís la imparcialitat de les forces públiques i no establís un sistema electoral proporcional. Romeva, però, seguint les decisions d'Unió Democràtica, va continuar al Parlament i va presentar una interpel·lació al Govern sobre els fets denunciats per la Lliga.

Però en aquells moments el Parlament havia de debatre una llei d'innegable transcendència social i que era objecte de grans enfrontaments entre l'Esquerra i la Lliga. El projecte de Llei de Contractes de Conreu, presentat l'abril del 1933, impulsava una reforma agrària de caràcter moderat, que permetia l'accés del conreador a la propietat de la terra satisfent-ne un preu molt baix i conforme a la seva valoració fiscal. El seu debat article per article va començar a primers de febrer del 1934, en una situació anòmala en què la Lliga, representant dels interessos dels propietaris agrícoles, era absent de la Cambra catalana.

Unió Democràtica, que en el seu primer Congrés havia debatut els problemes de la terra en la ponència de Josep Cirera titulada "Els Problemes Socials", i que havia afirmat la conveniència que els professionals de la pagesia esdevinguessin propietaris per mitjans justos, va decidir recolzar un projecte de Llei que considerava conforme als seus plantejaments tot i que necessitat d'algunes esmenes.

Pau Romeva, doncs, es va convertir en l'única veu que del Parlament estant discrepava en algunes qüestions de la majoria parlamentària. Tot i rebre nombroses desqualificacions des de molts mitjans de comunicació i ser objecte de les crítiques dels sectors més reaccionaris de la propietat agrícola, l'actuació de Romeva va consistir en intentar polir les imperfeccions i injustícies del projecte governamental, i el cert és que el text definitiu contenia noranta-dos articles més que la proposta original i havia superat molts dels seus defectes tècnics inicials.

L'exemple de coherència i de fidelitat a Catalunya es produeix, però, en els mesos següents. Les protestes de l'Institut Català de Sant Isidre i la por a perdre part dels seus suports polítics van comportar que la Lliga presentés davant el Congrés de Madrid una proposició exigint al Govern que impugnés la Llei Catalana davant el Tribunal de Garanties Constitucionals. El recurs va ser interposat i pocs dies després el Tribunal anul·lava la Llei aprovada pel Parlament de Catalunya.

Cal dir que Unió Democràtica va condemnar de bon principi aquest intent de portar fora de Catalunya els nostres plets i sotmetre'ls voluntàriament a la jurisdicció de tribunals estranys i que, a més, quan es va conèixer la sentència, una nombrosa comissió del Partit va lliurar un escrit de protesta al President de la Generalitat.

Com a reacció el Govern de la Generalitat va decidir tornar a fer votar al Parlament la mateixa Llei, amb el mateix text, a la qual s'afegia una nova disposició que li atorgava efectes retroactius. Sotmesa a votació el 12 de juny en un ambient de màxima tensió i en un Parc de la Ciutadella ple de manifestants, el text va obtenir cinquanta-vuit vots a favor i dos en contra. L'un d'ells corresponia a Raimon d'Abadal, diputat de la Lliga i que defensava l'acatament de la sentència, i l'altre era el de Pau Romeva.

En explicar el seu vot negatiu, diferent del vot favorable que havia atorgat en la primera votació, Pau Romeva va criticar la submissió de les decisions catalanes a les directrius polítiques espanyoles, tant per part de la dreta com de l'esquerra, i que això era la causa dels mals de Catalunya. En relació al sentit del seu vot, va afirmar que no podia tornar-la a votar no pas perquè hi fos contrari sinó perquè la continuava considerant vàlida, així com nul·la la sentència de Tribunal de Garanties Constitucionals. Davant la Cambra va assegurar que "no entra en els usos parlamentaris que una llei es voti dues vegades", i afegia, però, que "si per als diputats que seuen en aquests escons el fet de tornar-la a votar pot tenir cap conseqüència de caràcter personal, de responsabilitat personal, jo, aleshores, des d'aquest moment, reclamo la meva responsabilitat, la meva part en la responsabilitat que els pugui correspondre".

La llei torna a ser declarada nul·la pocs dies després i el 12 de setembre el Parlament de Catalunya torna a aprovar-la amb alguna modificació gairebé simbòlica i pactada amb el Govern de Madrid. La Lliga torna al Parlament el primer d'octubre, però l'endemà cau el Govern central i Lerroux i la CEDA reben l'encàrrec de formar govern. La confrontació sembla inevitable i esclata el 6 d'octubre, però tot just és el pròleg d'uns fets més greus que arribaran el 18 de juliol del 36.

La valent intervenció de Romeva en tota la tramitació de la Llei de Contractes de Conreu no serà, tot i la seva importància, l'acte de major compromís personal i polític. Esclatada la Guerra Civil, Romeva serà destituït de la seva feina com a director del Grup Escolar Ausiàs March; els escamots de la FAI el visiten a casa seva i li prenen la biblioteca, però res no li impedirà denunciar davant el President de la Generalitat els excessos comesos a Catalunya.

Tant és així que el 18 d'agost del 1937, després de tretze mesos d'inactivitat per causa de la guerra, el Govern convoca el Parlament per tal que ratifiqui els acords presos per la Comissió Permanent de la Cambra durant tot aquest període. Només hi assisteix Romeva com a diputat de l'oposició i les seves paraules resulten d'una coherència esfereïdora amb els plantejaments democràtics, humanístics i catalanistes d'Unió Democràtica. Tal i com consta en el Diari de Sessions, Romeva va afirmar el següent:

"Respecte d'aquests acords, jo he de dir que, si aquesta ratificació es pogués fer per parts, jo no tindria cap inconvenient a ratificar la confiança que es va concedir al govern que estava constituït en esclatar la insurrecció, ja que si hagués estat obert el Parlament, jo també li hauria concedit. I també estic disposat a ratificar la meva confiança al govern que va succeir a aquell, per ésser un govern de base parlamentària. Encara no havien donat proves de com anirien les coses. Ara bé, els governs que s'han succeït, vist el que ha ocorregut a Catalunya, pel caràcter que han donat a la seva actuació --encara que en aquesta sessió no considerem oportú d'entaular aquest debat-- jo vull que consti el meu vot en contra".

Com ha estat destacat sovint, en tota la història de la Guerra Civil espanyola és la primera i única vegada, tant en zona franquista com en zona republicana, que una persona amb càrrec oficial i de manera pública vota en contra del propi Govern. No es tracta pas d'un acte irreflexiu ni aïllat. No és irreflexiu perquè demostra el grau de màxim compromís amb els plantejaments polítics d'Unió Democràtica i també acredita el valerós tarannà dels seus militants. Però tampoc no és un acte aïllat: encara no tres mesos després, el 9 de novembre del 1937, Romeva manifesta públicament davant el Parlament la seva impossibilitat de renovar la confiança en el President de la Generalitat, incapaç de controlar els excessos produïts, i ho justifica, en expressió literal, "per la meva significació ideològica i pel concepte que jo tinc del que són les necessitats de Catalunya".

CAPÍTOL IV
MANUEL CARRASCO

Per a Unió Democràtica, la trajectòria humana de Manuel Carrasco i Formiguera exemplifica el cim de la coherència i l'heroïcitat en la defensa dels valors del nostre Partit.

Com ja hem dit, Carrasco es va incorporar a Unió Democràtica a mitjan 1932, essent Diputat al Congrés i després de veure com la seva formació, Acció Catalana, no recolzava els seus plantejaments a favor de la llibertat religiosa.

Carrasco havia nascut a Barcelona el 3 d'abril del 1890. Era el mitjà de tres germans que ben aviat van quedar orfes de pare. Va estudiar als jesuïtes del carrer de Casp i el 1911 havia obtingut les llicenciatures en Dret i en Filosofia, i el 1912 es doctora en totes dues disciplines a Madrid. L'any 1915 es casa amb Pilar Azemar i d'aquest matrimoni en naixeran vuit fills.

Les primeres passes polítiques de Carrasco van anar de la mà de la Lliga Regionalista. Ben aviat, l'any 1920, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona, en tant que, professionalment, obtenia la plaça de professor de dret mercantil a l'Escola d'Alts Oficis Comercials de la Mancomunitat de Catalunya.

L'aparició d'unes caricatures al setmanari "L'Estevet", publicació impulsada per Carrasco, el 14 d'abril del 1922 relatives a la Guerra del Marroc, així com l'adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera van comportar la seva detenció durant un mes a La Model i després una estada de més de tres mesos a la presó de Burgos, en unes condicions deplorables. En sortir, va ser escollit membre de la Junta del Col·legi d'Advocats de Barcelona, fet que li va comportar nous problemes tota vegada que la publicació pel Col·legi d'una "Guia Judicial" en català va motivar la destitució i el desterrament forçós dels integrants de la Junta. Per aquests fets, Carrasco, el març del 1926, serà confinat sis mesos a Tamarit de Llitera, temps que aprofitarà per escriure part de la seva obra "Normes del Comerciant. L'Activitat Comercial en els Ordres Pràctic, Jurídic i Tributari",

L'any 1922, Carrasco s'havia afiliat a una nova formació política, Acció Catalana, integrada pels elements més avançats i catalanistes de la Lliga, especialment les seves joventuts, així com també per la Federació Democràtica Nacionalista de Macià i algunes altres petites formacions republicanes.

Com a comissionat d'Acció Catalana i president la delegació dels partits catalans d'oposició, Carrasco participa l'agost del 1930 en la reunió que va donar lloc al "Pacte de Sant Sebastià", a la qual hi concorren, entre d'altres assistents, Alcalá Zamora, Manuel Azaña, Lerroux, Miguel Maura, Ortega y Gasset o Indalecio Prieto. En aquell acord o pacte, les forces republicanes es comprometen a garantir el dret de Catalunya a l'autonomia quan s'instauri la República.

La intervenció de Carrasco en aquella transcendental reunió ens ha estat explicada per ell mateix en el seu llibre "El Pacte de Sant Sebastià" i destacada també per altres fonts concorrents.

En paraules de Carrasco, veient que els representants dels partits espanyols no es preocupaven en absolut de la qüestió catalana, el seu company Aiguader i ell mateix s'afanyen a desfer l'equívoc. Tal i com diu Carrasco:

"Vàrem parlar, però, clar i català, i aquest fou el nostre èxit. El que féu possible per primera vegada que el plet de Catalunya fos pres en consideració per forces polítiques espanyoles fou la sinceritat, la claredat, la cruesa amb què vàrem exposar aquest problema".

"Si vosaltres --transcrivint el diàleg mantingut amb els dirigents republicans espanyols-- accepteu l'aplicació de les fórmules democràtiques en l'ordre individual, no podeu de cap de les maneres refusar l'aplicació d'aquestes fórmules en l'ordre col·lectiu i en l'ordre polític, i si admeteu el dret innat a la llibertat individual, heu d'admetre, forçosament, com a conseqüència lògica, el mateix dret per a la suma de drets mancomunats. Nosaltres plantegem el problema de Catalunya, certament, com un problema nacional, com un problema estatal, però sotmès al principi d'autodeterminació. No volem que Catalunya sigui més que allò que els catalans vulguin. Entenguem-nos: allò que els catalans vulguin conscientment".

La monarquia d'Alfons XIII cau el 14 d'abril del 1931. A la una del migdia, Lluís Companys, des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona proclama la República Espanyola. Una hora més tard, Francesc Macià proclama, també des de l'Ajuntament, l'Estat Català dintre de la Federació de Repúbliques Ibèriques i poca estona després pren possessió del Palau de la Generalitat i del govern de Catalunya. En arribar a casa aquella nit, un Carrasco eufòric que ha passat tot el dia al costat de Macià assegura que ja pot morir perquè ha vist Catalunya lliure.

L'endemà Carrasco és nomenat per Macià conseller de comunicacions del Govern provisional de la República Catalana, no tant per pertànyer a un partit que hagi obtingut cap resultat important en les eleccions municipals del dia 12, sinó en reconeixement del seu prestigi personal de lluitador catalanista i per la seva condició de negociador i signant del Pacte de Sant Sebastià.

El mateix dia 15 Carrasco, en representació del president Macià, emprèn un vol a Madrid per negociar amb les noves autoritats republicanes. En una roda de premsa, Alcalà Zamora i Carrasco afirmen que la República pot fer el miracle d'unir-nos a tots.

Dos dies després, tres ministres de la República es desplacen a Barcelona per tal de resoldre la inquietud que ha generat la proclamació de la República Catalana. Després d'hores de negociació arriben a una solució transaccional que reiterava, per part republicana, el compliment dels acords de Sant Sebastià i el compromís d'aprovar l'Estatut que votessin els ajuntaments de Catalunya. Dementre, el govern català s'anomenaria "Generalitat de Catalunya".

L'endemà Carrasco era nomenat Conseller de Beneficència i Sanitat en el nou govern del President Macià, càrrec que exercirà fins al 29 de desembre següent i al qual renunciarà per discrepància amb les directrius contràries a la llibertat religiosa que seguien tant els seus companys de grup parlamentari a Madrid --havia estat escollit diputat a Corts per Girona amb 57.166 vots el 28 de juny del 1931-- com també el Govern de la Generalitat.

Ha estat ja destacada en d'altres pàgines la compromesa actuació de Carrasco i Formiguera com a diputat a Madrid. La seva defensa integral de la llibertat religiosa i dels drets de Catalunya evidencien la coherència entre els seus valors i la seva actuació política, però això també va ser la causa del seu acostament i de la posterior incorporació a Unió Democràtica de Catalunya, partit en el qual Carrasco va trobar el fidel reflex de les seves conviccions. Així, coincidint la dissolució de les Corts constituents amb el II Congrés Ordinari d'Unió Democràtica, consta en el llibre d'actes que un dels congressistes, el Sr. Jover i Nunell, va demanar al Congrés del Partit la manifestació de la seva simpatia al Sr. Manuel Carrasco i Formiguera "per la tasca altament patriòtica que ha realitzat a les Corts constituents de la República espanyola. El Congrés, amb els seus aplaudiments exterioritza intensament aquesta simpatia, que agraeix amb sentides paraules el Sr. Carrasco".

La vinculació entre Unió Democràtica i Manuel Carrasco ja serà definitiva. Carrasco va participar molt activament en la vida del Partit, essent escollit membre del Comitè de Govern en l'esmentat Segon Congrés Nacional Ordinari (Tarragona, octubre del 1933), i essent contínuament reelegit en el Tercer Congrés (Barcelona, abril del 1935) i en el Quart Congrés (Barcelona, gener del 1936). També publica gairebé a cada número d' "El Temps", setmanari d'Unió Democràtica, que apareix el gener del 1934 i també pronuncia diverses i importants conferències en els estatges i actes del Partit. En els seus escrits Carrasco recorda figures importants per a Catalunya, com les de Prat de la Riba o Macià, es lamenta de l'actitud de les dretes espanyoles o de les limitacions de l'Estatut; reclama la unitat de tots els catalans per tal de solucionar els nostres problemes, o es queixa pels greuges que suposa a Catalunya la situació derivada dels fets del 6 d'octubre del 1934.

Pel que fa a l'activitat institucional, la dissolució de les Corts constituents porta a la convocatòria i celebració de noves eleccions el 20 de novembre del 1933. En aquells moments no resulta possible l'acord amb la Lliga Nacionalista, entre d'altres raons perquè aquesta última rebutja la inclusió de Carrasco en les seves llistes. Unió Democràtica acorda concórrer en solitari a les eleccions a Corts, però la polarització i els enfrontaments entre dretes i esquerres, a més de campanyes periodístiques a favor del "vot útil", comporten uns mals resultats per a un partit petit i defensor de l'entesa i de la pau civil. Carrasco obté a Barcelona tot just 5.400 vots.

En les eleccions del 1936, les que portaran a la victòria del Front Popular, el mateix President Companys, llavors confinat a la presó del Puerto de Santa María, a Cadis, ofereix a Unió Democràtica dues places en la candidatura del Front d'Esquerres, indicant la conveniència de la inclusió de Carrasco en aquesta llista. Tot i això, Unió Democràtica decideix que no concorrerà a les eleccions ni en aquesta candidatura, entre altres raons per la presència de persones i partits contraris a la ideologia de la formació, ni en cap altra.

Unió Democràtica, gairebé profetitzant el drama que s'acosta, dirigeix un nou Manifest als catalans a fi d'explicar la seva posició davant unes eleccions tan tenses. En un dels seus paràgrafs, la declaració afirma el següent:

"Creu UDC que la tasca més urgent en la vida pública ciutadana és l'adopció d'una sincera i vigorosa política de reconciliació nacional. Si el que apareix ara davant dels nostres ulls, malgrat els insistents i desinteressats esforços, és precisament tot el contrari del que necessita Catalunya, ¿com podia el nostre Partit fer-se'n responsable aliant-se amb un dels dos conglomerats en lluita? Només podia fer-ho si, a canvi de la seva cooperació, aconseguia minvar considerablement, a l'un cantó o a l'altre, els estralls d'una política tan equivocada com la que estem patint. No havent estat això possible, i no podent fer triomfar, donada la llei electoral que ha de regir, una candidatura que respongués íntegrament al nostre esperit, no quedava altre camí que l'abstenció".

En esclatar la sedició militar que va donar lloc a la Guerra Civil, Manuel Carrasco es va posar a disposició de la Generalitat i el llavors conseller de Finances, Martí Esteve, el va contractar com a assessor tècnic, càrrec en què va continuar quan poques setmanes després Josep Tarradellas assumia aquesta Conselleria. Com a jurista, Carrasco va idear un sistema d'avals de la Generalitat a favor de les empreses catalanes que es trobaven sense propietari i sense recursos; també va correspondre a Carrasco prendre possessió de la sucursal del Banc d'Espanya a Barcelona després que la Generalitat n'ordenés la seva intervenció.

Així mateix, en la seva qualitat d'assessor jurídic del Comissariat de Banca i Borsa, Carrasco tenia cura del control