|
El
dir i el fer Una aproximació a la història d'Unió Democràtica
de Catalunya
Joan
Auladell i Fontseca
PRESENTACIÓ
La
coherència entre allò que es diu i allò que es fa constitueix,
sens dubte, un dels grans actius d'Unió Democràtica de Catalunya.
Des de la fundació, l'any 1931, el Partit ha anat consolidant un ideari
estructurat i ferm, que no només s'ha bastit al damunt de profundes declaracions
ideològiques, sinó que ha estat portat a la pràctica en un
exercici constant, a voltes heroic, d'amor als valors humanistes i a Catalunya.
En tota aquesta trajectòria, sempre perfectible com qualsevol obra humana,
no hi trobarem ni un moment de contradicció, ni de covardia, ni de defalliment.
Ben al contrari, fins i tot en les circumstàncies més adverses,
l'estil de fer d'Unió Democràtica ha estat sempre el mateix, sempre
fidel, sempre amatent a les necessitats de les persones i de la nostra nació.
Amb
una comprensible barreja de seny i de clarividència, els Fundadors del
Partit van afirmar que el judici que hauria de merèixer Unió Democràtica
quedava reservat a les seves actuacions futures. Setanta-cinc anys després,
en mirar enrere, els homes i les dones d'Unió Democràtica no podem
sentir altra cosa que orgull per la trajectòria del nostre Partit i per
l'exemple rebut dels qui ens han precedit. Encoratjats, ens sabem continuadors
i defensors d'un ideari humanista, veritable factor de progrés social i
de concòrdia.
Heus
aquí, doncs, una senzilla aproximació a la història d'Unió
Democràtica, feta des de l'admiració i el respecte als primers setanta-cinc
anys d'una trajectòria sempre valent, impecable i neta.
CAPÍTOL
I LA FUNDACIÓ
"La
transcendència del moment en què vivim, i la necessitat d'una actuació
perseverant i sistematitzada, per tal de renacionalitzar la nostra terra d'acord
amb els principis cristians que foren el ferment plasmador de la Nacionalitat
Catalana, i el desig de fer real i vivent la democràcia que sols pot basar-se
en la creixent capacitació dels ciutadans, han empès els signants
a constituir un agrupament polític, amb el nom d´"Unió
Democràtica de Catalunya", que vol recollir les adhesions del patriotes
que, amb idearis accidentalment divergents, concordin amb nosaltres en la concepció
espiritualista de la Societat i en la pressa de restaurar integralment la nostra
Catalunya".
Amb
aquesta densa primera frase apareixia a les pàgines d'"El Matí",
el dia 7 de novembre del 1931, el Manifest Fundacional d'Unió Democràtica
de Catalunya.
Com
qualsevol ésser viu, Unió Democràtica no neix per generació
espontània. El nostre Partit és fill directe de la nostra història
i també del compromís nacional, democràtic, humanista i cristià
dels seus fundadors.
El
sentiment nacional català no va desaparèixer amb la pèrdua
de les nostres llibertats després de la Guerra de Successió. El
Decret de Nova Planta ens va deixar sense institucions polítiques, però
ben aviat apareixen els primers actes reivindicatius, que es farien més
intensos a partir del segle següent.
En
l'àmbit intel·lectual i polític el catalanisme també
dóna les seves primeres passes a començaments del segle XIX. A les
Corts de Cadis, Antoni de Capmany ja defensa una visió descentralizada
i menys uniformista de l'Estat. Dècades després, Jaume Balmes denuncia
també l'opressió que pateix Catalunya.
Les
darreries del segle XIX comporten una veritable eclosió del catalanisme
polític. Valentí Almirall, autor de "Lo Catalanisme" (1886),
impulsa un moviment polític ja netament catalanista i també reformador
de la política espanyola.
Pocs
anys després, Josep Torras i Bages, sacerdot i més endavant bisbe
de Vic, aconsegueix conduir els sectors tradicionalistes i dretans cap a posicions
catalanistes i modernes. El seu llibre "La Tradició Catalana"
(1892) ha estat definit com un compendi doctrinal dels catòlics catalans,
en què argumenta que el catalanisme té plena justificació
de ser, és indissociable dels valors cristians i cal treballar per al seu
desenvolupament i perfecció.
L'altre
gran cim intel·lectual del catalanisme polític és Enric Prat
de la Riba. Com a polític va desenvolupar, amb mitjans escassos, una obra
de govern de dimensions impressionants, especialment pel que fa a la cultura catalana.
A més d'impulsar i presidir la Mancomunitat de Catalunya, primera institució
política comuna per a tot Catalunya des de Felip V, Prat va sintetitzar
el seu pensament en un llibre cabdal de la nostra història, "La Nacionalitat
Catalana" (1906), definit com el llibre de capçalera de Catalunya.
Per a ell, una societat que dóna a les persones que hi viuen tots aquests
elements de cultura com la llengua, el dret, els costums o l'art, que les lliga
i que en forma de totes elles una unitat superior, un ésser col·lectiu
informat per un mateix esperit, aquesta societat natural constitueix, en paraules
seves, una nacionalitat amb tots els drets inherents.
Aquestes,
i moltes d'altres, són les fonts de què beuen els fundadors d'Unió
Democràtica de Catalunya. El ressò de tots aquests antecedents s'escolta
contínuament en el nostre Manifest Fundacional. Escoltem Torras quan, en
llegir el punt primer, Unió proclama com a eix de la seva actuació
els principis cristians, nets de dogmatismes i de monopolis. Escoltem Prat de
la Riba en els punts segon i cinquè, en exigir per a Catalunya la reconeixença
de la seva personalitat nacional i en reclamar la personalitat i independència
de les entitats naturals i històriques i tots els drets que la seva naturalesa
reclami. Capmany, Balmes i Almirall, i tants d'altres, ressonen en reclamar respecte
per al nostre sentiment nacional i comarcalista.
No
són aquestes, però, les úniques fonts que inspiren l'ideari
d'Unió Democràtica de Catalunya. Hi ha tot un altre component que
connecta amb la Doctrina Social de l'Església i també amb intel·lectuals
de tot Europa. L'encíclica Reum Novarum havia aparegut el 1891, i la Quadragessimo
Anno es publicava encara no mig any abans de la fundació del nostre Partit.
En aquests dos grans referents es basteix un pensament social catòlic que
rebutja tant el liberalisme com també els sistemes d'orientació
marxista. Aquests mateixos plantejaments es recullen també en l'obra de
G. K. Chesterton que, sense inspirar-se directament en les arrels de la democràcia
cristiana, condemna igualment el capitalisme i el socialisme. Alguns dels nostres
fundadors en tenien un coneixement directe i profund de les seves obres, de les
quals Pau Romeva n'havia estat traductor. També influeixen en els fundadors
del nostre Partit les idees dels filòsofs Mounier i Maritain, inspiradors
del personalisme cristià, així com Luigi Sturzo, ànima de
la democràcia cristiana italiana, que publicava els seus articles a El
Matí des del 1929.
Totes
les seves aportacions es ressegueixen també en el nostre Manifest. Les
trobem amb força, per exemple, en el punt quart, en afirmar que rebutgem
l'individualisme gregari, infantador de l'explotació de l'home per l'home,
de la mateixa manera que rebutgem tota teoria que sacrifiqui els individus a la
col·lectivitat. Contra aquests dos sistemes, Unió Democràtica
defensa els drets individuals de l'home i es compromet a estimular la consciència
dels deures imposats per la germanor cristiana i la solidaritat social. I les
tornem a trobar en el punt vuitè, en què es proclama que l'organització
social existent no és ni justa ni cristiana i que cal defensar els drets
del proletariat, la seva independència i la seva dignitat i llibertat,
a fi d'aconseguir els mitjans econòmics que assegurin l'eficiència
d'aquests drets. En conseqüència, el nostre Manifest propugna l'existència
d'un salari vital que permeti el decor de la família obrera, una més
equitativa distribució dels beneficis, l'assegurança contra tota
mena de riscos i la participació harmònica en la producció
i repartiment de la riquesa. La propietat, ens recorda el Manifest, té
com a funció primordial la satisfacció de les necessitats essencials
de tots els homes.
També
les circumstàncies històriques pesen, i molt, en el naixement d'Unió
Democràtica. Des de la segona meitat del segle XIX el catalanisme anava
consolidant-se com a motor polític del país. Ajudava a tot això
l'eclosió de la Renaixença i la revitalització literària
de la llengua catalana; l'evolució del federalisme i del carlisme cap a
posicions nacionalistes i, a més, el desig de polítiques proteccionistes
contraposades a l'orientació lliurecanvista dels governs centrals. El 1885
es presenta a Alfons XII el Memorial de Greuges; el 1892 s'aproven les Bases de
Manresa, amb la redacció d'un projecte constitucional català; el
1899 va tenir lloc el "tancament de caixes", i el 1901 es funda la Lliga
Regionalista de Catalunya, que guanya de manera aclaparadora les eleccions d'aquell
mateix any. El 1906 es crea el primer agrupament unitari de partits catalans,
la Solidaritat Catalana, que concorre amb un èxit esclatant a les eleccions
del 1907. L'any 1914 els partits catalans aconsegueixen l'aprovació de
la Mancomunitat de Catalunya, i el 1917 s'impulsa un primer projecte d'Estatut
d'Autonomia, que no prospera a Madrid.
El
1923 Miguel Primo de Rivera dóna un cop d'estat i inicia un govern de caire
dictatorial que anirà adoptant una política combativa contra el
catalanisme i que el 1925 ordenarà la supressió de la Mancomunitat
i la prohibició de qualsevol manifestació o acte catalanista.
El
1929 cau la Dictadura i, després de diversos governs inestables, el 14
d'abril del 1931 el rei Alfons XIII s'exilia. Dues hores abans que a Madrid s'instaurés
la Segona República, a Barcelona Lluís Companys proclama la República
Catalana dintre de la República Federal Espanyola. Pocs dies després,
aquesta "República Catalana" canviarà el seu nom per "Generalitat
de Catalunya", recobrant la denominació que havia tingut el govern
del país fins al 1714.
El
1931 Catalunya viu una situació excepcional. L'any abans, en la reunió
coneguda com a "Pacte de Sant Sebastià", les forces republicanes
han garantit per a Catalunya una solució jurídica a les seves pretensions,
que consistiria en un Estatut redactat des de Catalunya i aprovat per referèndum
que, després, pel que fa a delimitació d'atribucions, seria sotmès
a l'aprovació de les Corts constituents. Instaurada la República,
Catalunya podia tornar a disposar d'autogovern; el 20 de juny havia quedat redactat
l'Estatut de Núria; el seu text va ser aprovat pels 1063 ajuntaments del
país al juliol, i el 2 d'agost se sotmetia a referèndum. Amb un
75% de participació, l'Estatut va rebre el vot favorable del 99% dels votants.
Tot
i això, la seva discussió a les Corts estatals encara hauria d'esperar.
La Constitució Espanyola s'anava tramitant a Madrid entre enormes polèmiques.
Dues de les més destacades consistien en les anomenades "qüestió
catalana" i "qüestió religiosa". Pel que fa a aquesta
última, en discutir-se els articles corresponents el 13 i 14 d'octubre
del 1931, el projecte constitucional va acabar proclamant la no confessionalitat
de l'Estat, la dissolució de la Companyia de Jesús i la prohibició
per als religiosos d'exercir l'ensenyament.
L'acta
de naixement d'Unió Democràtica també reflecteix totes aquestes
qüestions que llavors sacsejaven la vida política. El punt segon del
Manifest reivindica el dret a una autonomia plena i absoluta, en el marc d'una
organització estatal --en aquest cas una Confederació Ibèrica--
lliurement pactada. Davant la incertesa pel futur de l'Estatut en la seva tramitació
a les Corts, Unió Democràtica considera extemporani qualsevol pronunciament.
En clara resposta a la prohibició d'exercir tasques educatives per part
dels ordes religiosos, el punt setè reclama la llibertat d'ensenyament
i defineix aquesta llibertat com un dret dels pares respecte dels seus fills.
Més enllà de tot això, aquest punt reclama l'honesta i veritable
democratització de l'ensenyament, en clara oposició no només
a les prohibicions que s'establien sinó també lluitant contra qualsevol
intent d'apropiació estatal que resultés contrari a la llibertat.
L'última
frase que tanca el Manifest també al·ludeix, aquesta vegada directament,
a la Constitució en tràmit, i la qualifica com un instrument mig
embastat però enemic dels drets de les societats inferiors a l'Estat i
tirànic per a les consciències dels creients, per la qual cosa en
reclama ja llavors mateix la seva revisió en el més ampli sentit
cristià i català
Tota
aquesta síntesi d'influències i de fets determinants per a l'origen
del nostre Partit es percep clarament en el Manifest, però sobta l'equilibri
entre tots els diferents vessants. Unió no neix com un partit de laboratori
fruit només de lectures i discussions intel·lectuals. Tampoc no
és un partit que s'improvisa per a reaccionar contra uns fets amb els quals
es discrepa. Per això, tot i la seva brevetat, el Manifest no és
només un catàleg ideològic sinó també un programa
d'actuació que anirà guanyant encara més en definició
en els mesos i anys posteriors.
En
qualsevol cas, el 7 de novembre del 1931 es presenta davant tot Catalunya un Partit
inspirat en els principis cristians, que reclama per al nostre país el
ple reconeixement del dret a l'autogovern, que s'oposa a qualsevol actuació
contrària a la llibertat i que entén que la democràcia i
la participació dintre de les institucions legítimes són
les úniques vies d'actuació possibles.
Cal
destacar aquesta darrera característica perquè ha estat sempre determinant
del mode d'actuar d'Unió Democràtica. En diferents parts del Manifest
constatem l'esperit democràtic dels fundadors del Partit. Així,
ja en el primer paràgraf es fa al·lusió al desig de fer real
i vivent la democràcia que sols pot basar-se en la creixent capacitació
dels ciutadans. En el punt tercer es fa constar que la democràcia jeràrquica
és necessària per a l'harmonia social i que aquesta democràcia
ha de caracteritzar-se per impulsar la capacitació política, la
moralitat i la llibertat personal. Així mateix, aquest punt del nostre
Manifest reconeix en el poble íntegrament considerat el dret de determinar-se
per la forma de govern que ell cregui més necessària així
com també la potestat d'elegir les persones per a les funcions de l'autoritat.
I en clara acceptació de la situació política nascuda amb
la Segona República, Unió Democràtica proclama acceptar la
forma de govern que el poble, en ús de les seves facultats constituents,
s'ha donat. I per això mateix, Unió Democràtica declara que
actuarà dintre d'aquesta legitimitat política, conscients que Catalunya
és l'eix de les nostres aspiracions.
Aquestes
proclames poden semblar gairebé rutinàries avui dia, però
en els primers passos de la Segona República resultaven d'allò més
agosarades perquè integraven alhora la defensa dels principis cristians
i el ple respecte per les regles i el sistema democràtics. No era aquesta
la posició de la major part de la jerarquia eclesiàstica espanyola,
molt vinculada a l'anterior règim, ni dels partits de dretes que s'atribuïen
la defensa de la religió i que rebutjaven les noves institucions.
Més
enllà de les influències ideològiques i de les circumstàncies
de Catalunya a la tardor del 1931, Unió Democràtica és filla
directa de l'empenta dels seus fundadors. No se'n sap gaire de les converses que
van precedir la redacció del Manifest ni de les circumstàncies personals
que van portar a cadascun dels vint-i-dos signants a publicar-lo. Fos com fos,
els Fundadors d'Unió Democràtica van voler crear un Partit diferent
a tot el que existia llavors i van saber sintetitzar un programa polític
que ens ha convertit en un dels primers partits inspirats en l'humanisme cristià.
Alguns
dels fundadors d'Unió Democràtica provenien del tradicionalisme
carlí. Per exemple, Joan Baptista Roca i Caball, advocat i periodista,
va ser l'únic candidat que la Junta Tradicional Regionalista de Catalunya
va presentar per Barcelona, concretament per l'antic Districte III, que llavors
incloïa Sarrià, a les eleccions municipals del 1931. Al juny del mateix
any, en les eleccions a Corts Constituents, Roca encapçalava la candidatura
carlina per Tarragona. Però l'actitud tèbia del carlisme davant
el projecte d'Estatut de Catalunya, formalment favorable però reticent
de portes endins, així com la progressiva supeditació d'aquesta
formació al sector més integrista de l'Església Catòlica
i l'acostament a d'altres sectors monàrquics alfonsins contraris a l'autogovern
català, van portar Roca i Caball, home de fortes conviccions catalanistes,
i d'altres militants de conviccions similars a abandonar el partit.
El
30 de juliol del 1931 La Veu de Catalunya publicava la notícia segons la
qual diversos militants tradicionalistes deixaven el partit per causa de les reserves
del tradicionalisme al projecte d'Estatut de Catalunya. Entre les persones a què
al·ludeix l'article hi trobem alguns del futurs fundadors d'Unió
Democràtica i dels primers militants immediatament adherits, com, a més
de Joan Baptista Roca i Caball, Josep Cirera i Soler, Esteve Farré i Calveres,
Josep Maria Ferré i Moregó, Josep Maria Trias i Peitx i Francesc
de Paula Badia i Tobella. En paraules del Sr. Coll i Alentorn, Unió Democràtica
deu a Roca i Caball el seu estil peculiar, caracteritzat per una doctrina clara,
concreta i fidelment seguida, per una absència d'esperit sectari i una
permanent vocació conciliadora, per una renúncia a l'atac personal
i al joc brut o insidiós, per un respecte al contrari i per un rebuig a
qualsevol tipus de culte a la personalitat.
També
en paraules del Sr. Coll, Josep Cirera i Soler, provinent del mateix àmbit
ideològic que Roca i Caball, va ser qui va tenir una participació
més important en l'aparició del Manifest. Advocat de professió
i company de despatx d'un altre dels signants, Pere Arderiu Payerols, Josep Cirera
havia demostrat des de ben jove una ideologia netament catalanista, demòcrata
i de progrés social, prou explícita en les seves col·laboracions
periodístiques i que també el va portar a la ruptura amb la Comunió
Tradicionalista.
Un
altre dels signants, Lluís Vila d'Abadal, metge de professió i eminent
otorinolaringòleg que tenia entre els seus clients habituals Francesc Cambó
i el Cardenal Vidal i Barraquer, també havia militat inicialment en el
carlisme durant la seva joventut; a partir dels anys vint, però, s'afilia
a Acció Catalana fins que se'n separa el 1931 per no coincidir amb les
orientacions dels nous dirigents del partit. Definit com a home pràctic
i creatiu, era també un ferm defensor de la justícia social i, com
a gran propietari rural, havia fomentat unes relacions més equitatives
amb els pagesos conreadors de les seves terres. Tots aquests valors el van convertir
en el primer president de l'agrupació de Barcelona d'Unió Democràtica.
Pau
Romeva i Ferrer encarna una altra de les tendències i formes de ser que
conflueixen en la fundació del nostre Partit. Antic militant de la Lliga
Regionalista i d'Acció Catalana, la seva vocació és la de
mestre, pedagog i periodista. Autor de llibres importants d'educació infantil
com el "Cartipàs Català" i el "Sil·labari
Català" en els anys vint, en el moment de la fundació d'Unió
Democràtica exerceix de director del Grup Escolar Ausiàs March,
però desenvolupava també una important tasca com a traductor. Gràcies
a les seves traduccions havien estat publicats en català diversos llibres
de Dickens i Walter Scott; destaca, però, com a introductor de l'obra de
G. K. Chesterton caracteritzada per un cristianisme de gran profunditat teològica
i, alhora, d'una gran flexibilitat política, defensor de la llibertat humana,
política i social. Un altre dels signants del Manifest, Maurici Serrahima,
també advocat i a més escriptor i pensador, havia reconegut la influència
que la lectura de Chesterton havia tingut en Romeva i ell mateix.
Totes
aquestes persones, amb unes destacades trajectòries vitals fins llavors
diverses, confluiran en la fundació d'Unió Democràtica de
Catalunya. Cadascun d'ells coincideix amb els altres en un ferm sentiment catalanista,
en una visió humanista de la política inspirada en els valors cristians
i en un desig de justícia social. També coincideixen en reivindicar
la democràcia com a forma de govern i se senten allunyats dels partits
tradicionalistes i conservadors.
Ha
nascut, doncs, un partit catalanista, democràtic i humanista, que reivindica,
en plena discussió de la qüestió religiosa, de la Constitució
republicana i de l'Estatut, els valors cristians com a criteri director de la
vida política. No és pas, però, un partit que neixi inspirat
per la jerarquia eclesiàstica o que se'n senti subordinat ni que pretengui
defensar els interessos de l'Església. Tot i la vinculació d'alguns
dels nostres fundadors a figures com el Cardenal Vidal i Barraquer o al canonge
i pensador Carles Cardó, i les consultes efectuades a diversos religiosos
com Mn. Lluís Carreras i Mn. Joan Tusquets abans de la redacció
del Manifest, Unió Democràtica no és un instrument de l'Església
en aquella època en què es començaven a sentir veus anticlericals.
Unió
Democràtica neix del compromís i de la iniciativa política
dels seus fundadors. En una societat dividida i plena de tensions socials, en
un ambient de progressiva radicalització i extremismes, Unió Democràtica
s'erigeix com una tercera opció, conciliadora, de profunda solidesa ideològica,
compromesa amb la democràcia, amb Catalunya i amb els valors de l'humanisme
cristià.
El
Manifest així ho expressa clarament: la seva voluntat és la d'aplegar
les majors adhesions possibles en pro d'una actuació social i d'una política
actual i viva, i ofereix la seva col·laboració a totes les col·lectivitats
que defensin els mateixos objectius.
Uns
objectius que van quedar ben delimitats i establerts aquell novembre del 1931
i que, de llavors ençà, els homes i dones d'Unió Democràtica
hem intentat servir. Com deia el Manifest, estem obligats a una declaració
explicativa dels nostres principis i postulats polítics, però els
Fundadors sabien molt bé que el judici que rebria el nostre partit aniria
lligada a la valoració que pogués merèixer la seva tasca
futura.
Com
ha escrit el Pare Hilari Raguer, els Fundadors d'Unió Democràtica
"no pensaven pas que la doctrina social de l'Església donés
ja fetes i pastades solucions lluminoses per a tots els problemes. La seva preocupació
era la política concreta. Catalunya, políticament, es trobava esquarterada
entre la Lliga i Esquerra, i ells estaven convençuts que calia una altra
cosa. Tampoc no volien ser un entremig entre la Lliga i l'Esquerra; això
ja ho era Acció Catalana. Anaven en una altra direcció i, tot i
no saber encara exactament on anirien a parar, van llançar el manifest
inicial, forçosament insuficient i vague. Els quatre Congressos que el
partit va celebrar entre 1931 i 1936 van anar explicitant i perfeccionant aquesta
primera declaració; però el que definirà UDC no són
els documents sinó les preses de posició en els moments crucials
que en sotraquegen l'existència".
CAPÍTOL II EL DIR
..."Permeteu-me
que us exhorti a meditar sobre aquesta doctrina que acabo d'exposar-vos, i que
us demani tot el vostre esforç i tot el vostre entusiasme per a divulgar-la
i practicar-la, i estigueu segurs que així contribuireu a preparar per
a Catalunya nous dies de llibertat i de glòria" Miquel Coll i Alentorn,
febrer del 1934.
El
novembre del 1931 començàvem a caminar sense altre equipatge que
la voluntat de servei al país dels nostres fundadors, els seus principis
socials i cristians i el contingut del Manifest Fundacional.
D'entrada,
el Partit va haver de dotar-se d'una mínima infrastructura de funcionament.
El mateix dia de la publicació del Manifest havia estat obert el domicili
social d'Unió, al carrer Rivadeneira número 4, principal, de Barcelona,
i tot just un mes després, el 13 de desembre, s'hi celebrava l'acte d'inauguració
de les nostres activitats. El diari "El Matí", en fer-ne la crònica,
ens diu que la sessió va ser iniciada i tancada pel Dr. Vila d'Abadal,
com a president de l'agrupament, i que a més dels seus parlaments, també
van intervenir com a oradors Joan Baptista Roca i Caball i Pau Romeva. Tots tres
formen part del "Comitè d'Acció Política" juntament
amb Ramon Sunyer i Josep Maria Farré Moregó. També al·ludeix
a una "Junta Directiva de l'entitat", integrada pel Dr. Vila d'Abadal,
Roca, Romeva, Josep Cirera, Maurici Serrahima, Xavier Aragó, Esteve Farré
i Ramon Trinxet.
Però
el Partit no podia funcionar només amb el breu redactat del Manifest Fundacional
i una estructura sense definició reglamentària. Gairebé un
any després de la seva creació, Unió Democràtica ja
disposava d'un nombre remarcable de militants, tant a Barcelona com arreu de Catalunya,
i calia, en paraules del Dr. Vila d'Abadal, "procedir a l'estructuració
definitiva de l'agrupament com a partit polític, a l'ensems que fixar més
concretament els nostres punts de vista mitjançant la discussió
i aprovació de ponències ampliadores dels principis continguts en
la Declaració". Era necessari, doncs, convocar un congrés dels
militants per tal d'establir l'organització interna del Partit i anar desenvolupant
els seus fonaments ideològics.
El
primer Congrés Ordinari es va celebrar a la seu social. Va començar
a les cinc de la tarda del dia 1 d'octubre del 1932 i, després de cinc
sessions, es va cloure l'endemà a dos quarts de nou del vespre. Segons
el llibre d'actes, a la primera sessió hi van assistir personalment setanta-nou
congressistes i altres setanta-dos hi estaven representats. Presideix l'acte el
Dr. Lluís Vila d'Abadal. La mesa, per acord unànime dels assistents,
queda constituïda, a més del President, per Joan B. Roca i Ramon Trinxet,
i actuen de secretaris els Srs. Josep M. Trias i Peitx, Antoni Trapé, Josep
Segarra, Joan B. Alvarós, Antoni Carbó i Josep M. Casasses.
Just
obert l'acte i després de les paraules de salutació, es va començar
la discussió del Projecte de Reglament d'Ordre Interior del Congrés
i dels Congressos d'Unió Democràtica de Catalunya. Aquest projecte
no inclou el nom dels seus redactors, però sí que consta en el Llibre
d'Actes que Manuel Carrasco i Formiguera, jurista de professió incorporat
mesos abans al Partit i en aquells moments Diputat al Congrés a Madrid,
n'havia estat un dels seus redactors.
El
debat del Projecte de Reglament d'Ordre Interior del Congrés és
ben viu: alguns articles s'aproven per assentiment però d'altres són
objecte de discussió i en alguns casos són esmenats pel Congrés.
El text aprovat és breu, amb només deu articles, que regulen tot
just la composició de la taula presidencial i el secretariat del Congrés,
la manera de procedit en els debats, la defensa d'esmenes, les qüestions
d'ordre, la delegació de vot, les diferents modalitats de votacions i el
caràcter públic o secret de les sessions segons allò que
s'hagi de tractar.
Una
vegada definides les normes per les quals s'ha de regir el Congrés, els
assistents inicien el debat de la Ponència d'Organització del Partit,
redactada per Manuel Carrasco i Vicenç de Balanzó. Es tracta ja
d'un text molt més complex que l'anterior, estructurat en nou capítols
i trenta-tres bases.
La
simple lectura de debat efectuat demostra que hi havia ben poques coses consolidades
al sí del Partit. D'entrada, la primera esmena que es va debatre proposava
fins i tot canviar la nostra denominació oficial pel nom d'Unió
Democràtica Nacionalista. L'esmena va ser recolzada per sis vots, però
rebutjada per la resta dels assistents. Una altra de les qüestions que es
modifiquen respecte del text original és el nom del "Comitè
d'Acció Política", que de llavors en davant s'anomenarà
"Comitè de Govern".
La
discussió del text, prou feixuga, dura gairebé dues hores. De les
trenta-tres bases només dotze són aprovades sense discussió
ni intervencions aclaridores a favor o en contra. La majoria de les esmenes s'acaben
consensuant o retirant després de les explicacions dels ponents. Només
dues esmenes arriben a votació i en tots dos casos preval el criteri de
la Ponència.
En
acabar la discussió s'ha fet una feina important: s'ha regulat la denominació
i finalitats del Partit, refermant la defensa de l'ideari contingut en la Declaració
de 7 de novembre del 1931; es fixen els drets i deures dels afiliats, així
com els mitjans econòmics del Partit. Pel que fa als seus òrgans
interns, Unió Democràtica acorda celebrar Congrés Nacional
una vegada l'any, i confiar la direcció del Partit als Consells Intercomarcals,
al Consell Nacional i al Comitè de Govern. "Mentre no hi hagi altra
organització administrativa a Catalunya" s'acorda que siguin cinc
els Consells Intercomarcals, el primer dels quals comprendrà les organitzacions
de la ciutat de Barcelona i, els altres, "les comarques catalanes agrupades
avui capriciosament en els termes provincials de Barcelona, Tarragona, Lleida
i Girona". S'estableix també que per a constituir una delegació
local serà necessària l'existència de deu o més afiliats,
i que el Partit podrà organitzar les comissions o seccions que consideri
adients. El darrer capítol de la Ponència regula la designació
de candidats en els diferents processos electorals, tot i que acaba amb un rudimentari
article destinat al règim sancionador i de recursos.
A
dos quarts d'onze de la nit, el Congrés comença l'estudi de la Ponència
redactada per Pau Romeva titulada "La Política Catalana Actual".
Val a dir que, a aquesta hora, el nombre de congressistes presents ha disminuït
una mica i compta només amb cinquanta-set persones. El debat dels sis paràgrafs
de la primera i segona part del text (la discussió de la tercera, per tractar
qüestions conjunturals, es reserva per a ser debatuda l'endemà en
sessió secreta) resulta àgil, constant en el llibre d'actes l'assentiment
màxim i calorós dels participants als plantejaments del ponent.
En síntesi, el text expressa la insatisfacció d'Unió Democràtica
amb el text de l'Estatut aprovat per les Corts de Madrid, que no dubta a definir
com una "carta atorgada" i no com l'expressió de la voluntat
de Catalunya. Tot i això, el Congrés reconeix el text resultant
com un instrument apte per Catalunya, la utilitat del qual caldrà valorar-la
per la seva capacitat de resoldre els problemes de Catalunya des de dins mateix
del país. Pel que fa a la col·laboració amb d'altres partits,
qualsevol acord s'hauria de bastir sobre les coincidències de programa,
en el sí de les institucions i després de les convocatòries
electorals. Tot i això, aquestes col·laboracions també podrien
ser prèvies en un sistema d'elecció majoritari i no proporcional.
La
darrera sessió del dia clou amb l'examen d'una subponència dedicada
a la política exterior de Catalunya. El seu debat durarà fins gairebé
quarts de dues de la matinada i el llibre d'actes d'Unió Democràtica
deixa constància de la intensitat amb què els encara presents a
aquelles hores van discutir la conveniència o no de participar en el govern
de l'Estat, debat que es va tancar per votació en la qual "per quasi
absoluta unanimitat els congressistes es manifesten en oposició a què
sigui interessant als fins nacionals de Catalunya tenir una important participació
en els governs de la República Espanyola". L'altra qüestió
a destacar és la voluntat d'Unió Democràtica per tal que
Catalunya participi directament en els congressos d'unió federal d'Europa
i, en general, en tots aquells moviments econòmics, científics i
culturals de contingut polític que resultin d'interès per al país.
La
jornada matinal del dia 2 d'octubre l'hauríem de considerar un moment destacat
de la història del Partit pel contingut i la profunditat de les ponències
aprovades, que ho van ser pràcticament per aclamació. En aquests
textos hi trobem desenvolupats els plantejaments anunciats en el nostre Manifest
Fundacional i que han caracteritzat tota la nostra trajectòria política.
La
sessió va començar amb l'examen de la ponència "Els
Problemes de l'Ensenyament i de la Consciència", presentada per Pau
Romeva i redactada per Josep Cirera. El llibre d'actes ens diu que, en llegir-la,
va tenir lloc una fervorosa aprovació dels congressistes. Tant es així
que, en entrar a la sala el seu redactor, les actes del Congrés també
senyalen que va ser saludat dempeus per tots els presents.
La
ponència proclama, en la seva primera frase, els mateixos drets de tots
els estaments a la cultura; reivindica també l'obligatorietat de l'escola
primària i el dret d'accés a les carreres universitàries
amb una prèvia acreditació d'aptitud i "salvant els obstacles
econòmics que s'hi oposin". Atenent les circumstàncies econòmiques
del moment, afirma que "ara com ara" l'ensenyament gratuït només
és un dret de les classes modestes i que les altres famílies han
de contribuir a les despeses de l'ensenyament en proporció a la seva capacitat
econòmica. Les famílies han de poder triar l'escola que més
els plagui i que més garanties els ofereixi.
Es
rebutja una escola única o uniformadora sota el monopoli de l'Estat. El
poder civil ha de garantir, però, un mínim suficient de coneixements,
establir un quadre de matèries i ostentar les competències d'inspecció
i control.
Segons
la ponència, a l'escola "voldríem que s'hi exposessin i ensenyessin
els coneixements de la fe, la qual cosa no significa ni coacció ni menys
imposició, sinó coneixement per a determinar-se lliurement en el
sentit que hom cregui més racional". Els pares han de poder triar
l'escola dels seus fills, on n'hi hagi d'adients al seu ideari i creences. Tant
és així, que l'escola lliure és una necessitat de la democràcia,
de la cultura i de la pedagogia.
La
segona ponència debatuda aquell matí, titulada "Els Problemes
Socials" també havia estat redactada per Josep Cirera i Soler i també
va comportar l'adhesió dels congressistes. El text comença amb un
llarg preàmbul en què es lamenta de la manca de competències
que comporta la retallada de l'Estatut plebiscitat, però tot seguit carrega
contra el materialisme "moscovita" i a continuació censura també
la hipocresia dels qui "volen emparar-se a la Creu només perquè
l'esperit de la Creu, imposat als altres, empari temporalment les seves inquietuds".
Si prescindim
del llenguatge característic d'aquelles dates i de les referències
a la situació política del seu context temporal, el text de la ponència
sorprèn encara per la seva actualitat i per la completa sintonia que els
actuals pronunciaments del Partit guarden amb les manifestacions fetes tres quarts
de segle enrere.
El
cos principal de la ponència inclou vint-i-una proclames, a les quals hi
afegeix un subcapítol dedicat específicament als problemes de la
terra, en aquells moments objecte d'intens debat en una societat encara notablement
agrària.
Es
tracta d'un text valent i que diu les coses clares. Comença afirmant que
l'actual organització de la vida econòmica no és justa ni
cristiana i que en cal una altra de més equitativa. Tot seguit, manifesta
el rebuig d'Unió Democràtica respecte del liberalisme econòmic,
assegurant que la suma dels interessos individuals no garanteix l'interès
general, i que la funció de l'Estat no ha de ser ni absorbent ni inhibitòria.
Les
crítiques es dirigeixen tant al sistema col·lectivista, que qualifica
d'antinatural i només possible en una dictadura tirànica, com al
capitalisme, recordant que el capital ha de ser fruit del treball i que no és
en absolut l'únic element de la producció.
A
continuació, la ponència tracta el món del treball. Considera
que la sindicació és tan convenient que hauria de ser obligatòria,
defensa la negociació col·lectiva entre sindicats de treballadors
i organismes empresarials; reclama un salari just i suficient, la participació
en els beneficis i la coparticipació en el govern de l'empresa.
Cal
una reforma social, però aquesta no ha de desballestar l'economia, sinó
que s'ha de construir a partir de l'educació i la preparació de
les persones, amb foment de la petita indústria i la interdicció
dels monopolis. Les indústries han de ser administrades pels diferents
estaments productors, i mai no pot ser ni burocràtica ni estatalitzada.
Pel
que fa als problemes agraris, la ponència considera que en el món
de l'agricultura tampoc no existeixen ni l'equitat ni la justícia absoluta.
Els béns materials -ens diu-cal destinar-los en primer lloc a la satisfacció
de les necessitats essencials de tots; la terra, més que de l'amo, és
de la naturalesa. Per això, aplicant els mateixos principis de justícia
social abans exposats, cal aspirar i treballar per tots els mitjans justos perquè
tots els professionals de la pagesia esdevinguin propietaris. En qualsevol cas,
després de fer una exposició de les diferents circumstàncies
que poden haver enriquit la terra productiva, la ponència entén
que "la participació en els fruits de la terra deu ser proporcional,
segons normes pactades, a la cooperació, no sols actual sinó històrica,
que hi hagi aportat conreador i amo". A més, la ponència defensa
la creació de tribunals arbitrals comarcals per resoldre les qüestions
de la propietat i fins i tot del conreu ben a prop del lloc on es produeixen,
i advoca tant per evitar l'especulació de la terra com també per
garantir una redempció de censos, rabasses i parceries a preu equitatiu.
L'última
ponència debatuda en la sessió del matí del dia 2 portava
per títol "La Reafirmació de les Valors Espirituals del País",
redactada per Josep Maria Ferré Moregó. La major part del seu text
es destina a justificar l'origen cristià de Catalunya i la necessitat que
aquesta tradició cristiana continuï guiant l'exercici de les competències
aconseguides amb l'Estatut. Més enllà del llenguatge i dels conceptes
de l'època, tota la ponència és una defensa de la necessitat
de difondre els valors cristians des de dins del sistema democràtic i amb
completa lleialtat a les institucions. La Ponència reconeix expressament
el mestratge ideològic de Torras i Bages, defineix Catalunya com una nació
viva i essencialment catòlica, i expressa també la inquietud d'Unió
Democràtica per les normes contràries a la llibertat religiosa que
s'estan aprovant en aquelles dates.
Però
el treball de cristianització del país s'ha de fer des de la pràctica
democràtica. El text aprovat afirma ben clarament que " Nosaltres
.../... hem d'estar disposats a fer obra cristiana en tot allò i en quant
pot fer-la un Partit polític", i rebutja expressament l'aliança
entre alguns sectors del catolicisme i la dreta antirepublicana, que només
esperen l'ensorrament del sistema per retornar a situacions anteriors. Així,
la Ponència expressa que "Fugirem de lamentables aspiracions monopolitzadores
del catolicisme; de dogmatismes que no ens escauen; i també de les fòbies
i animositats contra els enemics que tan poc comporta la unció cristiana
que ha d'amarar tota la nostra vida. No demanant cap cataclisme com a condició
prèvia per a salvar la Pàtria, farem obra, cada dia, perseverant,
bo i infiltrant les nostres doctrines i els nostres procediments en la vida social
i política de Catalunya. Són, ens diu, "vies d'opinió
que en un règim democràtic portaran resultats polítics immediats".
Alhora, en les seves conclusions, Unió Democràtica referma l'ús
de la legalitat per tal de modificar allò que no considera just. Tal i
com diu la Ponència, "Unió Democràtica de Catalunya
ha d'actuar per a assolir-ho .../... procurant que mitjançant les pràctiques
democràtiques, i actuant sempre dins les vies legals, es modifiquin les
actuals lleis espanyoles -inclosa la constitucional-que imperen a Catalunya, fent
desaparèixer de les mateixes tota l'oposició que contenen a la tesi
catòlica".
Per
copsar la intensitat i valentia d'aquesta afirmació, cal recordar la tensió
i l'agitació social dels extrems que existia a l'època.
Pocs
mesos després, el 26 de març del 1933, se celebrava el Primer Congrés
Extraordinari d'Unió Democràtica. Aquesta vegada, la seu escollida
va ser la ciutat de Vic i el Congres, dividit en dues sessions, va tenir una primera
part als locals de la Cambra Agrària i una segona en una de les sales de
la coneguda Fonda Ca l'U. L'objecte a tractar no era altre que la definició
dels criteris d'aliances a seguir davant la propera convocatòria d'eleccions
municipals. De la lectura de les actes i de les conclusions, es constata la preocupació
dels congressistes per la transcendència política d'aquestes eleccions
tota vegada que Catalunya inicia els primers passos de l'Estatut i de desplegament
de la seva capacitat d'autogovern. Els congressistes tenen molt present que la
política local hauria de ser l'àmbit de més estreta col·laboració
ciutadana, però realistament també reconeixen que poden ser l'escenari
de velles rancúnies i, el que és pitjor, un camp propici a la pràctica
del caciquisme.
Les
conclusions del Congrés cal interpretar-les, doncs, en relació al
seu moment històric però també demostren una preocupació
evident perquè la política d'aliances mai no desvirtuï l'ideari
del Partit. Per això, la primera conclusió aprovada estableix que
"En totes les entitats administratives, en ordre a les eleccions municipals,
tindran cura els nostres amics i simpatitzants de fer respectar la seva matisació,
reclamant la més absoluta llibertat en els punts en què la vida
municipal afecti els problemes que tenen solucions prefixades en la declaració
de principis o conclusions del primer Congrés d'Unió Democràtica
de Catalunya". Així mateix, l'objectiu dels nostres candidats ha de
ser "estipular amb les organitzacions amb les quals estableixin l'entesa,
el criteri favorable a una renovació de la vida municipal, a la iniciació
d'una política de desgravació tributària, d'austeritat administrativa,
d'accentuació de la política social pertinent a l'activitat municipal,
i de catalanització integral del nostre poble". Això ens porta,
com també va aprovar el Congrés, a "procurar per tots els mitjans
la promoció a les candidatures de persones d'arrelament a la localitat,
d'honorabilitat reconeguda, joves i representatives dels diversos sectors de la
producció i del treball". Com a complement d'això, el Congrés
també acorda "impedir en absolut que puguin formar part de les candidatures
els que hagin estat titllats justificadament de caciquisme, i els que s'hagin
distingit per llur anticatalanisme i llur menyspreu a l'opinió pública,
o llur manca de respecte als furs de la consciència".
Pel
que fa a la política d'aliances, Unió Democràtica recorda
que si cal procedir a una entesa "que permetés confiar en l'assoliment
de les majories, mai es farà aquesta sense un programa mínim i un
respecte absolut de forces, llevant a la coalició tot caràcter confusionari
o subordinatiu d'uns grups a altres".
Després
de donar entrada a un "nombrós públic no afiliat al partit",
el Congrés clou amb diversos i vibrants parlaments.
El
Segon Congrés Nacional Ordinari es va celebrar a Tarragona els dies 21
i 22 d'octubre del 1933 a la sala d'espectacles del Teatre Principal. El va presidir
el Dr. Josep M. Sastre, de la delegació de Tarragona.
Després
dels parlaments inaugurals, de l'acreditació dels delegats i de les mocions
d'urgència, el Congrés inicia les sessions examinant la ponència
redactada per Manuel Carrasco i Josep M. Casasses, titulada "Estructuració
del Partit". Tal i com exposa el seu preàmbul, es tracta de modificar
el Reglament aprovat l'any anterior per incloure-hi les addicions que la pràctica
quotidiana ha demostrat que són necessàries. En síntesi,
es tracta de crear un Comitè econòmic que estudiï la manera
d'atendre les despeses i de recaptar els cabals indispensables per a la vida del
Partit. Així mateix, s'introdueixen diverses modificacions en el funcionament
del Consell Nacional i es regula amb major detall l'organització dels Consells
Intercomarcals i de la Federació de Comissions o Seccions.
La
segona ponència debatuda consisteix en un text, notablement extens, que
ha estat redactat per Josep Cirera i Soler i per Josep Escudé i Borés.
El seu títol és "Sindicació", i ja en el seu mateix
preàmbul exposa que és un desplegament de part de la ponència
sobre els problemes socials tractada en el Primer Congrés. En síntesi,
la ponència afirma que una societat econòmicament més justa
no provindrà mai ni del capitalisme ni tampoc de l'actuació exclusivista
de l'estat. El que pot actuar com a força motriu de justícia social
és el sindicat. La sindicació, doncs, hauria de ser obligatòria
i plural, de tal manera que les persones poguessin afiliar-se al sindicat que
creguessin més adient als seus interessos i a les seves creences religioses
i polítiques. Els diferents sindicats, a més, haurien de col·laborar
per a resoldre els conflictes socials. La seva actuació no es pot fonamentar
ni en la coacció ni en la clandestinitat; ben al contrari, han de ser entitats
legals i reconegudes pels poders públics, amb plena capacitat d'intervenir
en els debats socials i econòmics sempre que aconsegueixin una mínima
afiliació. La funció del sindicat, a més, ha de ser la de
situar en condicions d'igualtat els tres elements humans que la ponència
considera bàsics per a la producció, i que són el treball,
la tècnica i el capital, entès aquest com el fruit acumulat del
treball. Aquesta combinació ordenada de factors hauria de portar a la creació
d'un patrimoni familiar integrat pels béns necessaris per atendre les necessitats
físiques, intel·lectuals i morals de cada família, i que
no podria ser venut, ni empenyorat ni embargat. Més enllà de vagues
i de negociacions directes, que poden ser instruments útils però
fàcilment manipulables, la ponència demana aprofundir en els contractes
col·lectius de treball, estipulats entre els sindicats d'una i altra classe
en l'àmbit d'una comarca o regió.
L'última
part de la ponència examina la situació del seu context històric
i advoca per un salari suficient remunerador per a qualsevol activitat així
com l'establiment d'un subsidi familiar que defensi el treballador contra el desnonament
i l'atur. També reclama la participació dels treballadors en els
beneficis i en l'accionariat i, a més, la ponència exigeix la promulgació
de lleis que facin obligatòria la previsió, amb càrrec a
les empreses, contra les situacions de necessitat. Aquests fons, però,
no poden ser administrats per l'estat, a qui només li correspondria una
funció supervisora i de control, sinó que han de ser confiats als
organismes constituïts pels mateixos beneficiaris. Per aconseguir l'emancipació
dels treballadors cal la seva participació progressiva a l'empresa.
El
llibre d'actes d'Unió Democràtica recull el desig exprés
dels congressistes de fer constar la joia amb què el Congrés ha
aprovat aquesta ponència. Manuel Carrasco també intervé per
senyalar que la ponència aprovada representa un avenç extraordinari
en el camp de la doctrina social cristiana i que el nostre Partit ha de sentir-se
orgullós de disposar d'una doctrina tan sòlida i digna, basada en
els principis de justícia social i de llibertat de la Pàtria.
Tot
i l'hora avançada el Congrés sotmet a debat la ponència "Doctrina
Nacionalista", elaborada per Pau Romeva, Miquel Coll i Alentorn i Josep Maria
Font i Cabot. El seu punt de referència és el principi segon del
Manifest Fundacional, i exposa la conveniència d'explanar-lo amb major
detall. Amb rotunditat la ponència expressa que "Catalunya, o més
ben dit, els països de llengua catalana, constitueixen una nació amb
totes les característiques de tal i per tant amb tots els drets i els deures
que es deriven d'aquesta categoria". Com a nació, Catalunya mereix
el respecte al seu dret d'autodeterminació i al reconeixement del ple exercici
de la seva sobirania. Reitera l'acceptació de l'Estatut de Núria,
tot i que no representa, ni de bon tros, "una satisfacció de les nostres
aspiracions" L'Estatut, a més, no és cap solució definitiva,
perquè les situacions de llibertat restringida solen resultar inestables.
En aquest punt la ponència examina la situació europea i arriba
a la conclusió -l'any 1933- que la crisi econòmica mundial només
es podrà resoldre mitjançant "enteses parcials entre les nacions
més o menys veïnes, amb economies complementàries i amb interessos
harmonitzables. Això i la necessitat de defensar-se contra les intromissions
de les grans potències portarà moltes nacions a una fórmula
confederalista prou ampla que permeti una plena llibertat d'acció política
sense perjudici de l'harmonització de les economies confederades, feta
amb peu d'igualtat absoluta". També els anys de convivència
entre les diferents nacions d'Espanya han portat a la seva integració econòmica,
i per això "la millor solució per als problemes nacionals dels
països ibèrics és una confederació lliurement pactada
sobre les bases d'independència política, interdependència
econòmica i fraternitat espiritual". Això, però, només
serà possible si totes les parts hi estan d'acord, per la qual cosa Catalunya,
cas de no ser així, té el dret de separar-se d'Espanya.
Aprovada
la ponència, la sessió s'aixeca a dos quarts de dues de la matinada.
L'endemà,
després de la sessió de rendiment de comptes i de debatre la situació
política del moment, en especial la convocatòria a eleccions a Corts,
i d'altres documents presentats, el Congrés aborda la ponència que
porta per títol "El Problema de la Terra", que, en ser presentada
en la sessió anterior, havia estat objecte d'un important nombre d'esmenes,
cosa que ha obligat els ponents a refer-ne el redactat durant tota la nit. La
ponència ve signada per Feliu Duran i Canyameres, Joan Garcia i Borés
i Àngel Marqués i Muntané. El cert és que el text
final, tal i com consta en el Llibre d'Actes, és molt més extens
i precís que la ponència inicial. Resumint-la, la ponència
recorda que els béns materials estan destinats a resoldre les necessitats
essencials de tothom i que és necessari que els conreadors accedeixin a
la condició de propietaris, per la qual cosa cal establir mecanismes d'expropiació
de les terres no conreades i substituir els contractes de parceria per d'altres
de societat entre propietari i conreador; es demana també la prohibició
dels subarrendaments, la fixació d'una durada dels contractes com a mínim
igual al temps de vida de les plantes perennes i la redempció de censos
i rabasses a preus equitatius. A més, es proposa legislar per tal d'evitar
situacions de latifundi i de minifundisme; es plateja la creació de jutjats
agrícoles especialitzats, l'establiment de preus mínims i la constitució
de bancs agrícoles. El Congrés, després d'aprovar el text,
acorda un vot de gràcies pels ponents, que han sabut harmonitzar els diferents
criteris exposats en les diferents intervencions dels dies anteriors.
El
Segon Congrés acaba amb l'elecció del nou Comitè de Govern,
integrat per Josep Cirera, Joan Baptista Roca, Miquel Coll, Lluís Vila
d'Abadal i Manuel Carrasco. Així mateix, aprova una declaració institucional
en què es reitera "l'adhesió indestructible als principis del
nacionalisme català integral i el desig fervorós que, deixant de
banda sectarismes perniciosos que provoquen la divisió entre germans de
pàtria, s'aconsegueixi una nova i eficient solidaritat catalana per tal
d'assolir, amb l'estreta unió de tots, el respecte a la personalitat de
Catalunya i la defensa dels drets que corresponen a la nostra nacionalitat".
En un segon punt, el comunicat destaca "la convicció fermíssima
que la virtualitat dels principis cristians, lluny de resultar afavorida amb l'afebliment
o limitació dels ressorts democràtics, ha de sortir sempre perjudicada
per qualsevol intent de regressió dictatorial o feixista, pel qual motiu,
com a nacionalistes, demòcrates i cristians, hem de blasmar tota doctrina
d'estatisme cessarista i rebutjar qualsevol contacte polític i solidaritat
espiritual amb tots els sectors de dretes espanyoles, contraris a la llibertat
nacional dels pobles o a l'essència dels principis democràtics" El
Congrés aixeca la sessió a les dues de la tarda.
El
Tercer Congrés Nacional Ordinari es va celebrar altra vegada a la seu del
Partit, al carrer Rivadeniera, 4, de Barcelona, els dies 27 i 28 d'abril del 1935.
La sessió del dia 27 va ser oberta pel Dr. Lluís Vila d'Abadal,
i la primera ponència tractada, obra de Miquel Coll i Alentorn, portava
per títol "Política Comercial". En el seu preàmbul
ja ens indica que, juntament amb la Ponència d'"Obres Públiques"
a tractar en aquest mateix Congrés, té per objecte anar estructurant
una doctrina econòmica "tant completa com sigui possible, orientada
d'acord amb les directrius generals de la nostra ideologia".
El
text comença definint les característiques que hauria de tenir una
política econòmica adient a les circumstàncies del moment.
Per l'autor, hauria de ser oportunista, és a dir, allunyada de components
dogmàtics, àgil i amb una intervenció subsidiària
de l'Estat. També cal evitar situacions de monopoli o de privilegi que
afavoreixin unes branques de l'economia en perjudici d'altres.
Seguidament
es debat la ponència sobre "Corporativisme" redactada pel Josep
Cirera i Soler i Marçal Trilla i Rostoll. Entén per corporativisme
l'existència d'un teixit d'entitats o corporacions entre l'Estat i l'individu,
la major part d'elles naturals i fins i tot anteriors a l'Estat. L'Estat només
pot tenir per funció la de tutelar el dret de l'individu i de les col·lectivitats
inferiors i suplir allò que ni uns ni altres poden aconseguir. La Ponència
continua descrivint les característiques del corporativisme, en el qual
l'home hi ha de trobar la millor defensa de les seves llibertat i dignitat.
Gairebé
a les onze de la nit es va debatre la ponència sobre "Obres Públiques"
redactada per Emili Canals i Josep Morgades. Sorprèn, per la data en què
ha estat redactada, el tractament de l'obra pública com una despesa d'efectes
multiplicadors sobre la renda, en sintonia amb les idees defensades per Keynes
en aquelles dates, tot i que, de conformitat amb el pensament demòcrata
cristià, atribueix a l'actuació de l'Estat un caràcter subsidiari.
Més enllà d'aquest plantejament, la ponència analitza amb
detall les diferents obres públiques que es consideren imprescindibles
pel país.
Malgrat
l'hora, el Congrés entra en el debat de la ponència titulada "Declaracions
sobre diverses qüestions d'actualitat política" redactada per
Joan B. Roca i Caball, Josep Carbonell i Joan J. Mitjavila. La ponència
comença reiterant la fidelitat d'Unió Democràtica als principis
del Manifest Fundacional, i tot seguit reivindica un major catalanisme en totes
les forces polítiques, alhora que rebutja la subordinació a partits
de fora. Reitera també la defensa de la democràcia com a sistema
polític i la necessitat d'una major justícia social, i acaba exhortant
Unió Democràtica a un major proselitisme en la defensa dels postulats
del Partit. La sessió s'aixeca a tres quarts de dues de la matinada.
L'endemà
la segona jornada del Congrés va començar a quarts d'onze. En primer
lloc es va tractar la ponència "Política Municipal" presentada
per Ignasi Maluquer, Isidre Palmada i Antoni Brunet, en la qual es proposa un
règim d'administració local adequat a les circumstàncies
de l'època.
La
resta de la jornada té caràcter secret i es destina a debatre l'estat
de comptes del Partit, que ofereix, a data de 31 de març del 1935, un actiu
de 10.679'60 pessetes i un passiu de 2.241'50. Malgrat aquest balanç aparentment
sanejat, més de la meitat de l'actiu, 5.841'75 pessetes, són crèdits
de l'entitat central contra d'altres delegacions, a més d'un deute de la
delegació de Gironella per valor de 4.775 pessetes, cosa que retrata un
actiu pràcticament incobrable. Les existències a caixa, únic
actiu real, importen 62'85 pessetes. En el passiu hi consten 1.667 pessetes en
deutes a proveïdors i 544'50 pessetes com a deute del Partit amb alguns associats.
Vista la situació de les finances, el Congrés acorda "l'edició
d'uns segells impresos d'un valor corresponent a la dotzava fracció de
cent pessetes, els quals podran ésser cobrats per les delegacions dels
seus afiliats en la forma que creguin més convenient, deixant a la iniciativa
del Comitè Econòmic la forma i temps a liquidar-los amb cada una
de les delegacions" tal i com consta en el llibre d'actes.
El
següent punt de l'Ordre del Dia porta a l'elecció del nou Comitè
de Govern,. Després de la votació queden nomenats Lluís Vila
d'Abadal, Manuel Carrasco i Formiguera, Joan B. Roca i Caball, Josep M. Casasses
i Cantó i Joan J. Mitjavila i Gallinat.
La
sessió acaba amb l'acord de reunir el proper Congrés a la ciutat
de Girona. No va ser així: el Quart Congrés Nacional Ordinari es
va celebrar a Barcelona, a la seu social els dies 18 i 19 de gener del 1936. No
s'hi va discutir cap ponència i, després d'algunes deliberacions
a propòsit de les eleccions del mes de febrer següent, es va escollir
un Comitè de Govern integrat per Lluís Vila d'Abadal, Manuel Carrasco
i Formiguera, Joan B. Roca i Caball, Josep M. Casasses i Cantó i Miquel
Coll i Alentorn.
CAPÍTOL
III I EL FER
El
grau de coherència entre allò que es diu i allò que es fa
només es pot valorar degudament en les circumstàncies adverses.
A Unió Democràtica vàrem començar la nostra trajectòria
política en uns moments de gran tensió ciutadana però ben
aviat els fets encara posarien molt més a prova el nostre compromís.
Allò
de què ens podem enorgullir, doncs, no ve donat només pel nostre
patrimoni ideològic ni per la solidesa humanista que l'inspira, sinó
que queda evidenciat en els actes heroics amb què els homes i dones d'Unió
Democràtica van honorar la seva adscripció política.
El
naixement mateix d'Unió Democràtica, coincident amb les primeres
passes de la República, comporta un desig de trobar un camí d'entesa
en una societat dividida. Com ja hem dit, la fundació del nostre Partit
pretén oferir a la societat catalana una nova alternativa, humanista, catalanista
i de profund contingut social, que eviti la polarització entre esquerres
i dretes.
Ben
aviat, però, les posicions d'Unió Democràtica es podran sentir
al Congrés dels Diputats a Madrid i també en el Parlament de Catalunya,
i no pas en circumstàncies plàcides.
La
progressiva radicalització de la vida política havia tingut un dels
seus exemples més flagrants en la discussió dels articles del projecte
de Constitució Espanyola que afectaven la confessionalitat de l'Estat i
la llibertat religiosa. En síntesi, el projecte constitucional a més
de reconèixer la laïcitat de l'Estat comportava també la ulterior
dissolució de la Companyia de Jesús, el control de l'economia dels
ordes religiosos, així com la prohibició que se'ls imposava d'exercir
la indústria, el comerç i, més greu encara, l'ensenyament.
Manuel
Carrasco i Formiguera, militant d'Acció Catalana Republicana i llavors
diputat al Congrés escollit el juny del 1931 en la candidatura del Partit
Catalanista Republicà, era una persona que ha estat definida com a "coratjosament
catòlic, plenament republicà i nacionalista radical". Com a
diputat, havia expressat públicament la seva oposició als plantejaments
contraris a la llibertat de l'Església Catòlica, però arran
la publicació el gener del 1932 del Decret de Dissolució de la Companyia
de Jesús va veure com les seves posicions eren desautoritzades pel partit
i fins i tot el 7 de febrer era expulsat d'aquesta formació.
L'actuació
d'Acció Catalana i altres formacions va comportar, però, una segona
i valuosa onada de militants a Unió Democràtica, entre els quals
hem de destacar el mateix Manuel Carrasco i també Miquel Coll i Alentorn.
La
vinculació de Carrasco a Unió Democràtica va permetre al
Partit disposar de veu pròpia durant la tramitació a les Corts de
l'Estatut de Núria.
Tot
i la seva aprovació a Catalunya l'estiu del 1931, la discussió de
la Constitució republicana n'havia aturat el seu debat a Madrid. Superat
aquest obstacle, l'abril del 32 una comissió parlamentària del Congrés
en va presentar una versió revisada.
El
12 d'abril Unió Democràtica publica a El Matí una nota oficial
en què refermava la intangibilitat del text plebiscitat a Catalunya i el
seu desacord amb el dictamen de la comissió, que jutja inspirat en el recel
i en les tendències unitàries i assimilistes de l'Estat. Carrasco,
al Congrés dels Diputats, defensarà aquests plantejaments.
Abans
de la intervenció de Carrasco davant les Corts el dia 10 de juny, Lluís
Companys, líder del grup parlamentari de Minoria Catalana a què
pertany Carrasco, n'anuncia l'expulsió. Tot i això, Carrasco manté
les seves conviccions i les del nostre Partit i pronuncia un contundent discurs
en què recorda als partits republicans els compromisos contrets a favor
de les llibertats de Catalunya en el Pacte de Sant Sebastià i, després
d'examinar el contingut dels preceptes constitucionals que es refereixen a la
tramitació dels estatuts d'autonomia, sosté que el Congrés
només pot acceptar-los o rebutjar-los, però que ha de respectar
el contingut aprovat per cada autonomia.
Aquest
discurs, mostra de la coherència nacionalista, democràtica i republicana
de qui el pronuncia, és interromput en diverses ocasions. En el Diari de
Sessions del Congrés consten les amenaces i menysteniments de tota mena
que va patir Carrasco. Així, un diputat, Pérez Madrigal, l'interromp
preguntant-li si és separatista, i després l'amenaça dient-li
que allò que afirma Carrasco s'ha de defensar a trets i no amb paraules.
Un altre diputat, Esplà, l'acusa de representar els jesuïtes; diversos
diputats de la Minoria Catalana l'interrompen i el desautoritzen quan parla, i
al final l'anticatalanista Royo Villanova, representant de la dreta més
reaccionària, l'acusa de ser amic íntim de Macià i apòstol
del nacionalisme.
En
acabar, però, Maura se li atansa i li agraeix la claredat amb què
s'ha expressat, felicitant-lo pel fet de dir a Madrid exactament el mateix que
afirma a Catalunya, no com d'altres.
Diverses
publicacions catalanes continuaran en els dies següent els insults contra
Carrasco. Uns li retreuen el seu catolicisme i la seva posició disconforme
amb la Minoria Catalana; d'altres l'acusen de manca de fe en Catalunya i el titllen
de supersticiós en referència al seu manifest catolicisme.
Fos
com fos, la tramitació de l'Estatut havia entrat en una dinàmica
de constants obstacles i el text patia cada vegada més retallades. A les
Corts, entre els opositors hi destacava la dreta centralista, el Partit Radical
i fins i tot intel·lectuals reconeguts com Unamuno i Ortega y Gasset. Les
qüestions més conflictives no eren altres que les relacions entre
Catalunya i Espanya, l'ús de la llengua catalana, l'administració
de justícia, l'ensenyament, l'ordre públic i les finances.
En
aquest clima d'oposició a l'Estatut, el 10 d'agost el General Sanjurjo
va liderar un intent de cop d'estat per oposar-se, segons ell, al marxisme i al
separatisme que presidien la política espanyola. L'efecte d'aquest "pronunciamiento"
frustrat, degudament condemnat per Unió Democràtica en contrast
amb la tebior d'altres forces anomenades catòliques, va ser la ràpida
aprovació de l'Estatut, el 9 de setembre següent, prou aigualit respecte
del seu text original, per 214 vots a favor i 24 en contra, amb més d'una
centena d'abstencions.
No
va ser aquesta l'única actuació valent de Carrasco en el Congrés
dels Diputats. Altra vegada podem constatar la solidesa de les seves conviccions
democràtiques, catòliques i catalanistes en la seva oposició
al projecte de llei que comportava la prohibició d'ensenyament per part
dels ordes religiosos.
Davant
el Congrés, el 4 de març de 1933, Carrasco reitera una vegada més
el seu esperit democràtic i liberal i el seu amor per la República,
però manifesta la completa oposició a un projecte de llei que ataca
la llibertat d'ensenyament. Per a Carrasco, aquesta llibertat forma part del patrimoni
espiritual de les famílies, i els pares tenen el dret indiscutible d'educar
els seus fills segons el criteri que considerin millor. Però no es tracta
només de defensar aquest dret fonamental en nom de la llibertat, sinó
que a més, segons Carrasco, també Catalunya té el dret a
organitzar l'educació de la manera que consideri més convenient
i adequada a la seva situació. En el seu discurs ens recorda també
que l'ensenyament a Catalunya no pot ser aliè als valors religiosos, perquè
Catalunya mateix és històricament el resultat de la seva base espiritual
cristiana. I acaba Carrasco afirmant que el projecte de llei és una vergonya
per a la democràcia i per a l'esperit liberal.
Dos
mesos més tard, el 17 de maig, Carrasco assegura que se sent defraudat
perquè el nou règim no ha respectat els sentiments religiosos de
la ciutadania. Tot i això, Carrasco reitera que la religió no necessita
l'empara de monarquies ni de repúbliques i que la força mateixa
dels creients permetrà superar els efectes nocius de la llei. Com a republicà,
però, es dirigeix a la resta de companys que creuen en la República,
i els assegura que la nova llei causa un gran dany a les institucions.
No
és aquesta l'única mostra, ni la més profunda, de la coherència
de Manuel Carrasco, ni tampoc no és l'únic exemple de la fidelitat
dels homes i dones d'Unió Democràtica als nostres principis. Pau
Romeva, des del Parlament de Catalunya, també n'oferirà exemples
similars.
Val
a dir que el Primer Congrés Ordinari d'Unió Democràtica havia
qualificat l'activitat política com una tasca de col·laboració
entre partits, però defensava que per tal d'evitar confusions i aliances
estranyes els acords s'havien de fer sobre la base dels respectius programes i
una vegada celebrades les eleccions. Tot i això, el Congrés del
nostre Partit obria la porta a candidatures compartides mentre el sistema electoral
seguís essent majoritari i no pas proporcional.
L'aprovació
de l'Estatut va comportar la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya
el dia 20 de novembre del 1932. Unió Democràtica, reiterant els
acords congressuals, va publicar un Manifest que va sortir publicat a "La
Veu de Catalunya" el dia 29 d'octubre, en el qual, entre altres coses, reiterava
l'essència democràtica i republicana del Partit. Criticava, però,
l'existència d'un sistema electoral que beneficiava fortament el partit
que obtingués millors resultats i atorgava una migrada representació
a la segona formació més nombrosa. Per aquesta raó, Unió
Democràtica atorgava llibertat als seus afiliats perquè amb observança
dels principis ideològics del Partit i sotmesos a la seva disciplina poguessin
formar part d'aquelles candidatures compromeses amb la defensa d'un ideari de
llibertat, de democràcia, de convivència social i religiosa i de
catalanitat i que no suposessin cap contradicció amb els nostres principis.
Tres
militants d'Unió Democràtica --Lluís Jover i Nunell, Josep
Maria Farré i Moregó, i Pau Romeva i Ferrer-- van formar part de
la candidatura "Concòrdia Ciutadana" impulsada per la Lliga Catalanista.
Els dos primers, tot i obtenir uns resultats excel·lents, no van aconseguir
l'acta de diputats per Barcelona ciutat, però Pau Romeva, amb 44.005 vots
va sortir escollit diputat per la circumscripció de Barcelona província.
Unió Democràtica encetava així la seva presència en
el primer Parlament de Catalunya que es constituïa després del Decret
de Nova Planta.
Pau
Romeva, en un article a La Nau, declinant la invitació de Cambó
d'integrar-se a la Lliga, reitera que Unió Democràtica té
un programa concret, i que no creu que siguin gaires les ocasions de desacord
amb la resta de diputats que concorrien en la mateixa candidatura. Però,
cas de produir-se aquesta circumstància, reclama la plena llibertat de
la seva actuació. Aquestes paraules de Romeva resultaran gairebé
profètiques i la seva actuació al Parlament esdevindrà veritablement
lliure i conforme a l'ideari del nostre Partit.
La
primera demostració de plena llibertat i de respecte a les institucions
té lloc el mes de gener del 1934. El dia 14 havien estat celebrades eleccions
locals, i en alguns llocs s'havien produït coaccions sobre simpatitzants
de les dretes i religiosos, sense que els Mossos d'Esquadra ho impedissin. Com
a protesta, la Lliga va anunciar el 18 de gener que abandonava el Parlament mentre
la Generalitat no garantís la imparcialitat de les forces públiques
i no establís un sistema electoral proporcional. Romeva, però, seguint
les decisions d'Unió Democràtica, va continuar al Parlament i va
presentar una interpel·lació al Govern sobre els fets denunciats
per la Lliga.
Però
en aquells moments el Parlament havia de debatre una llei d'innegable transcendència
social i que era objecte de grans enfrontaments entre l'Esquerra i la Lliga. El
projecte de Llei de Contractes de Conreu, presentat l'abril del 1933, impulsava
una reforma agrària de caràcter moderat, que permetia l'accés
del conreador a la propietat de la terra satisfent-ne un preu molt baix i conforme
a la seva valoració fiscal. El seu debat article per article va començar
a primers de febrer del 1934, en una situació anòmala en què
la Lliga, representant dels interessos dels propietaris agrícoles, era
absent de la Cambra catalana.
Unió
Democràtica, que en el seu primer Congrés havia debatut els problemes
de la terra en la ponència de Josep Cirera titulada "Els Problemes
Socials", i que havia afirmat la conveniència que els professionals
de la pagesia esdevinguessin propietaris per mitjans justos, va decidir recolzar
un projecte de Llei que considerava conforme als seus plantejaments tot i que
necessitat d'algunes esmenes.
Pau
Romeva, doncs, es va convertir en l'única veu que del Parlament estant
discrepava en algunes qüestions de la majoria parlamentària. Tot i
rebre nombroses desqualificacions des de molts mitjans de comunicació i
ser objecte de les crítiques dels sectors més reaccionaris de la
propietat agrícola, l'actuació de Romeva va consistir en intentar
polir les imperfeccions i injustícies del projecte governamental, i el
cert és que el text definitiu contenia noranta-dos articles més
que la proposta original i havia superat molts dels seus defectes tècnics
inicials.
L'exemple
de coherència i de fidelitat a Catalunya es produeix, però, en els
mesos següents. Les protestes de l'Institut Català de Sant Isidre
i la por a perdre part dels seus suports polítics van comportar que la
Lliga presentés davant el Congrés de Madrid una proposició
exigint al Govern que impugnés la Llei Catalana davant el Tribunal de Garanties
Constitucionals. El recurs va ser interposat i pocs dies després el Tribunal
anul·lava la Llei aprovada pel Parlament de Catalunya.
Cal
dir que Unió Democràtica va condemnar de bon principi aquest intent
de portar fora de Catalunya els nostres plets i sotmetre'ls voluntàriament
a la jurisdicció de tribunals estranys i que, a més, quan es va
conèixer la sentència, una nombrosa comissió del Partit va
lliurar un escrit de protesta al President de la Generalitat.
Com
a reacció el Govern de la Generalitat va decidir tornar a fer votar al
Parlament la mateixa Llei, amb el mateix text, a la qual s'afegia una nova disposició
que li atorgava efectes retroactius. Sotmesa a votació el 12 de juny en
un ambient de màxima tensió i en un Parc de la Ciutadella ple de
manifestants, el text va obtenir cinquanta-vuit vots a favor i dos en contra.
L'un d'ells corresponia a Raimon d'Abadal, diputat de la Lliga i que defensava
l'acatament de la sentència, i l'altre era el de Pau Romeva.
En
explicar el seu vot negatiu, diferent del vot favorable que havia atorgat en la
primera votació, Pau Romeva va criticar la submissió de les decisions
catalanes a les directrius polítiques espanyoles, tant per part de la dreta
com de l'esquerra, i que això era la causa dels mals de Catalunya. En relació
al sentit del seu vot, va afirmar que no podia tornar-la a votar no pas perquè
hi fos contrari sinó perquè la continuava considerant vàlida,
així com nul·la la sentència de Tribunal de Garanties Constitucionals.
Davant la Cambra va assegurar que "no entra en els usos parlamentaris que
una llei es voti dues vegades", i afegia, però, que "si per als
diputats que seuen en aquests escons el fet de tornar-la a votar pot tenir cap
conseqüència de caràcter personal, de responsabilitat personal,
jo, aleshores, des d'aquest moment, reclamo la meva responsabilitat, la meva part
en la responsabilitat que els pugui correspondre".
La
llei torna a ser declarada nul·la pocs dies després i el 12 de setembre
el Parlament de Catalunya torna a aprovar-la amb alguna modificació gairebé
simbòlica i pactada amb el Govern de Madrid. La Lliga torna al Parlament
el primer d'octubre, però l'endemà cau el Govern central i Lerroux
i la CEDA reben l'encàrrec de formar govern. La confrontació sembla
inevitable i esclata el 6 d'octubre, però tot just és el pròleg
d'uns fets més greus que arribaran el 18 de juliol del 36.
La
valent intervenció de Romeva en tota la tramitació de la Llei de
Contractes de Conreu no serà, tot i la seva importància, l'acte
de major compromís personal i polític. Esclatada la Guerra Civil,
Romeva serà destituït de la seva feina com a director del Grup Escolar
Ausiàs March; els escamots de la FAI el visiten a casa seva i li prenen
la biblioteca, però res no li impedirà denunciar davant el President
de la Generalitat els excessos comesos a Catalunya.
Tant
és així que el 18 d'agost del 1937, després de tretze mesos
d'inactivitat per causa de la guerra, el Govern convoca el Parlament per tal que
ratifiqui els acords presos per la Comissió Permanent de la Cambra durant
tot aquest període. Només hi assisteix Romeva com a diputat de l'oposició
i les seves paraules resulten d'una coherència esfereïdora amb els
plantejaments democràtics, humanístics i catalanistes d'Unió
Democràtica. Tal i com consta en el Diari de Sessions, Romeva va afirmar
el següent:
"Respecte
d'aquests acords, jo he de dir que, si aquesta ratificació es pogués
fer per parts, jo no tindria cap inconvenient a ratificar la confiança
que es va concedir al govern que estava constituït en esclatar la insurrecció,
ja que si hagués estat obert el Parlament, jo també li hauria concedit.
I també estic disposat a ratificar la meva confiança al govern que
va succeir a aquell, per ésser un govern de base parlamentària.
Encara no havien donat proves de com anirien les coses. Ara bé, els governs
que s'han succeït, vist el que ha ocorregut a Catalunya, pel caràcter
que han donat a la seva actuació --encara que en aquesta sessió
no considerem oportú d'entaular aquest debat-- jo vull que consti el meu
vot en contra".
Com
ha estat destacat sovint, en tota la història de la Guerra Civil espanyola
és la primera i única vegada, tant en zona franquista com en zona
republicana, que una persona amb càrrec oficial i de manera pública
vota en contra del propi Govern. No es tracta pas d'un acte irreflexiu ni aïllat.
No és irreflexiu perquè demostra el grau de màxim compromís
amb els plantejaments polítics d'Unió Democràtica i també
acredita el valerós tarannà dels seus militants. Però tampoc
no és un acte aïllat: encara no tres mesos després, el 9 de
novembre del 1937, Romeva manifesta públicament davant el Parlament la
seva impossibilitat de renovar la confiança en el President de la Generalitat,
incapaç de controlar els excessos produïts, i ho justifica, en expressió
literal, "per la meva significació ideològica i pel concepte
que jo tinc del que són les necessitats de Catalunya".
CAPÍTOL IV MANUEL CARRASCO
Per
a Unió Democràtica, la trajectòria humana de Manuel Carrasco
i Formiguera exemplifica el cim de la coherència i l'heroïcitat en
la defensa dels valors del nostre Partit.
Com
ja hem dit, Carrasco es va incorporar a Unió Democràtica a mitjan
1932, essent Diputat al Congrés i després de veure com la seva formació,
Acció Catalana, no recolzava els seus plantejaments a favor de la llibertat
religiosa.
Carrasco
havia nascut a Barcelona el 3 d'abril del 1890. Era el mitjà de tres germans
que ben aviat van quedar orfes de pare. Va estudiar als jesuïtes del carrer
de Casp i el 1911 havia obtingut les llicenciatures en Dret i en Filosofia, i
el 1912 es doctora en totes dues disciplines a Madrid. L'any 1915 es casa amb
Pilar Azemar i d'aquest matrimoni en naixeran vuit fills.
Les
primeres passes polítiques de Carrasco van anar de la mà de la Lliga
Regionalista. Ben aviat, l'any 1920, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de
Barcelona, en tant que, professionalment, obtenia la plaça de professor
de dret mercantil a l'Escola d'Alts Oficis Comercials de la Mancomunitat de Catalunya.
L'aparició
d'unes caricatures al setmanari "L'Estevet", publicació impulsada
per Carrasco, el 14 d'abril del 1922 relatives a la Guerra del Marroc, així
com l'adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera van comportar la seva detenció
durant un mes a La Model i després una estada de més de tres mesos
a la presó de Burgos, en unes condicions deplorables. En sortir, va ser
escollit membre de la Junta del Col·legi d'Advocats de Barcelona, fet que
li va comportar nous problemes tota vegada que la publicació pel Col·legi
d'una "Guia Judicial" en català va motivar la destitució
i el desterrament forçós dels integrants de la Junta. Per aquests
fets, Carrasco, el març del 1926, serà confinat sis mesos a Tamarit
de Llitera, temps que aprofitarà per escriure part de la seva obra "Normes
del Comerciant. L'Activitat Comercial en els Ordres Pràctic, Jurídic
i Tributari",
L'any
1922, Carrasco s'havia afiliat a una nova formació política, Acció
Catalana, integrada pels elements més avançats i catalanistes de
la Lliga, especialment les seves joventuts, així com també per la
Federació Democràtica Nacionalista de Macià i algunes altres
petites formacions republicanes.
Com
a comissionat d'Acció Catalana i president la delegació dels partits
catalans d'oposició, Carrasco participa l'agost del 1930 en la reunió
que va donar lloc al "Pacte de Sant Sebastià", a la qual hi concorren,
entre d'altres assistents, Alcalá Zamora, Manuel Azaña, Lerroux,
Miguel Maura, Ortega y Gasset o Indalecio Prieto. En aquell acord o pacte, les
forces republicanes es comprometen a garantir el dret de Catalunya a l'autonomia
quan s'instauri la República.
La
intervenció de Carrasco en aquella transcendental reunió ens ha
estat explicada per ell mateix en el seu llibre "El Pacte de Sant Sebastià"
i destacada també per altres fonts concorrents.
En
paraules de Carrasco, veient que els representants dels partits espanyols no es
preocupaven en absolut de la qüestió catalana, el seu company Aiguader
i ell mateix s'afanyen a desfer l'equívoc. Tal i com diu Carrasco:
"Vàrem
parlar, però, clar i català, i aquest fou el nostre èxit.
El que féu possible per primera vegada que el plet de Catalunya fos pres
en consideració per forces polítiques espanyoles fou la sinceritat,
la claredat, la cruesa amb què vàrem exposar aquest problema".
"Si
vosaltres --transcrivint el diàleg mantingut amb els dirigents republicans
espanyols-- accepteu l'aplicació de les fórmules democràtiques
en l'ordre individual, no podeu de cap de les maneres refusar l'aplicació
d'aquestes fórmules en l'ordre col·lectiu i en l'ordre polític,
i si admeteu el dret innat a la llibertat individual, heu d'admetre, forçosament,
com a conseqüència lògica, el mateix dret per a la suma de
drets mancomunats. Nosaltres plantegem el problema de Catalunya, certament, com
un problema nacional, com un problema estatal, però sotmès al principi
d'autodeterminació. No volem que Catalunya sigui més que allò
que els catalans vulguin. Entenguem-nos: allò que els catalans vulguin
conscientment".
La
monarquia d'Alfons XIII cau el 14 d'abril del 1931. A la una del migdia, Lluís
Companys, des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona proclama la República
Espanyola. Una hora més tard, Francesc Macià proclama, també
des de l'Ajuntament, l'Estat Català dintre de la Federació de Repúbliques
Ibèriques i poca estona després pren possessió del Palau
de la Generalitat i del govern de Catalunya. En arribar a casa aquella nit, un
Carrasco eufòric que ha passat tot el dia al costat de Macià assegura
que ja pot morir perquè ha vist Catalunya lliure.
L'endemà
Carrasco és nomenat per Macià conseller de comunicacions del Govern
provisional de la República Catalana, no tant per pertànyer a un
partit que hagi obtingut cap resultat important en les eleccions municipals del
dia 12, sinó en reconeixement del seu prestigi personal de lluitador catalanista
i per la seva condició de negociador i signant del Pacte de Sant Sebastià.
El
mateix dia 15 Carrasco, en representació del president Macià, emprèn
un vol a Madrid per negociar amb les noves autoritats republicanes. En una roda
de premsa, Alcalà Zamora i Carrasco afirmen que la República pot
fer el miracle d'unir-nos a tots.
Dos
dies després, tres ministres de la República es desplacen a Barcelona
per tal de resoldre la inquietud que ha generat la proclamació de la República
Catalana. Després d'hores de negociació arriben a una solució
transaccional que reiterava, per part republicana, el compliment dels acords de
Sant Sebastià i el compromís d'aprovar l'Estatut que votessin els
ajuntaments de Catalunya. Dementre, el govern català s'anomenaria "Generalitat
de Catalunya".
L'endemà
Carrasco era nomenat Conseller de Beneficència i Sanitat en el nou govern
del President Macià, càrrec que exercirà fins al 29 de desembre
següent i al qual renunciarà per discrepància amb les directrius
contràries a la llibertat religiosa que seguien tant els seus companys
de grup parlamentari a Madrid --havia estat escollit diputat a Corts per Girona
amb 57.166 vots el 28 de juny del 1931-- com també el Govern de la Generalitat.
Ha
estat ja destacada en d'altres pàgines la compromesa actuació de
Carrasco i Formiguera com a diputat a Madrid. La seva defensa integral de la llibertat
religiosa i dels drets de Catalunya evidencien la coherència entre els
seus valors i la seva actuació política, però això
també va ser la causa del seu acostament i de la posterior incorporació
a Unió Democràtica de Catalunya, partit en el qual Carrasco va trobar
el fidel reflex de les seves conviccions. Així, coincidint la dissolució
de les Corts constituents amb el II Congrés Ordinari d'Unió Democràtica,
consta en el llibre d'actes que un dels congressistes, el Sr. Jover i Nunell,
va demanar al Congrés del Partit la manifestació de la seva simpatia
al Sr. Manuel Carrasco i Formiguera "per la tasca altament patriòtica
que ha realitzat a les Corts constituents de la República espanyola. El
Congrés, amb els seus aplaudiments exterioritza intensament aquesta simpatia,
que agraeix amb sentides paraules el Sr. Carrasco".
La
vinculació entre Unió Democràtica i Manuel Carrasco ja serà
definitiva. Carrasco va participar molt activament en la vida del Partit, essent
escollit membre del Comitè de Govern en l'esmentat Segon Congrés
Nacional Ordinari (Tarragona, octubre del 1933), i essent contínuament
reelegit en el Tercer Congrés (Barcelona, abril del 1935) i en el Quart
Congrés (Barcelona, gener del 1936). També publica gairebé
a cada número d' "El Temps", setmanari d'Unió Democràtica,
que apareix el gener del 1934 i també pronuncia diverses i importants conferències
en els estatges i actes del Partit. En els seus escrits Carrasco recorda figures
importants per a Catalunya, com les de Prat de la Riba o Macià, es lamenta
de l'actitud de les dretes espanyoles o de les limitacions de l'Estatut; reclama
la unitat de tots els catalans per tal de solucionar els nostres problemes, o
es queixa pels greuges que suposa a Catalunya la situació derivada dels
fets del 6 d'octubre del 1934.
Pel
que fa a l'activitat institucional, la dissolució de les Corts constituents
porta a la convocatòria i celebració de noves eleccions el 20 de
novembre del 1933. En aquells moments no resulta possible l'acord amb la Lliga
Nacionalista, entre d'altres raons perquè aquesta última rebutja
la inclusió de Carrasco en les seves llistes. Unió Democràtica
acorda concórrer en solitari a les eleccions a Corts, però la polarització
i els enfrontaments entre dretes i esquerres, a més de campanyes periodístiques
a favor del "vot útil", comporten uns mals resultats per a un
partit petit i defensor de l'entesa i de la pau civil. Carrasco obté a
Barcelona tot just 5.400 vots. En
les eleccions del 1936, les que portaran a la victòria del Front Popular,
el mateix President Companys, llavors confinat a la presó del Puerto de
Santa María, a Cadis, ofereix a Unió Democràtica dues places
en la candidatura del Front d'Esquerres, indicant la conveniència de la
inclusió de Carrasco en aquesta llista. Tot i això, Unió
Democràtica decideix que no concorrerà a les eleccions ni en aquesta
candidatura, entre altres raons per la presència de persones i partits
contraris a la ideologia de la formació, ni en cap altra.
Unió
Democràtica, gairebé profetitzant el drama que s'acosta, dirigeix
un nou Manifest als catalans a fi d'explicar la seva posició davant unes
eleccions tan tenses. En un dels seus paràgrafs, la declaració afirma
el següent:
"Creu
UDC que la tasca més urgent en la vida pública ciutadana és
l'adopció d'una sincera i vigorosa política de reconciliació
nacional. Si el que apareix ara davant dels nostres ulls, malgrat els insistents
i desinteressats esforços, és precisament tot el contrari del que
necessita Catalunya, ¿com podia el nostre Partit fer-se'n responsable aliant-se
amb un dels dos conglomerats en lluita? Només podia fer-ho si, a canvi
de la seva cooperació, aconseguia minvar considerablement, a l'un cantó
o a l'altre, els estralls d'una política tan equivocada com la que estem
patint. No havent estat això possible, i no podent fer triomfar, donada
la llei electoral que ha de regir, una candidatura que respongués íntegrament
al nostre esperit, no quedava altre camí que l'abstenció".
En
esclatar la sedició militar que va donar lloc a la Guerra Civil, Manuel
Carrasco es va posar a disposició de la Generalitat i el llavors conseller
de Finances, Martí Esteve, el va contractar com a assessor tècnic,
càrrec en què va continuar quan poques setmanes després Josep
Tarradellas assumia aquesta Conselleria. Com a jurista, Carrasco va idear un sistema
d'avals de la Generalitat a favor de les empreses catalanes que es trobaven sense
propietari i sense recursos; també va correspondre a Carrasco prendre possessió
de la sucursal del Banc d'Espanya a Barcelona després que la Generalitat
n'ordenés la seva intervenció.
Així
mateix, en la seva qualitat d'assessor jurídic del Comissariat de Banca
i Borsa, Carrasco tenia cura del control |