|
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
És possible que no entengueu que, en iniciar-se demà el 25è Congrés Nacional Ordinari d’Unió, no hi faci cap referència. En faré, però molt breument. Aquestes cartes les escric en la meva condició de president del comitè de govern. Però al mateix temps ara sóc candidat i, a més, com ja sabeu, en Josep M. Vila d’Abadal encapçala la candidatura alternativa, raó per la qual diré poques coses sobre el congrés. De fet, conscientment, en tot el procés precongressual no he fet cap entrevista amb cap mitjà de comunicació per parlar del congrés. Les he rebutjades expressament totes. No volia entrar en un pim, pam, pum que no faria cap favor a Unió.
S’han dit moltes coses sobre mi. S’han fet moltes declaracions sobre el que penso i el que deixo de pensar i sobre el que significa o deixa de significar la meva continuïtat al front del partit. Reitero que no he volgut contestar. El país viu moments difícils i el meu sentit de la responsabilitat m’obliga a no dividir ni el país ni el partit. Per tant, l’única cosa que us demano als que sou compromissaris o compromissàries és que participeu activament en el congrés, des de la primera hora fins a l’últim segon de la cloenda. Ser compromissari vol dir haver adquirit un compromís amb el partit i amb els militants que representem, i per tant, ens obliga a complir-ho. Diumenge vosaltres decidireu. D’entrada us agraeixo la participació i la decisió. I no cal dir que desitjo sort a l’adversari i encerts si compta amb el vostre suport. Jo sempre estaré al costat del que democràticament governi el nostre partit.
Si diumenge nosaltres tenim eleccions internes, diumenge passat hi va haver eleccions presidencials a França i parlamentàries a Grècia. El resultat francès era esperat, que no és el mateix que desitjat, perquè no hi hagi confusions. Crec que Sarkozy, que tenia un gran capital polític, l’ha fet malbé ell sol. Però això ja és el passat. La victòria d’Hollande obre la incògnita si comportarà o no canvis a la política econòmica europea. Si fos per les seves propostes i promeses electorals, sembla que hauria de ser així. Però el temps ens ho dirà. El temps ens dirà si té força suficient per convèncer Merkel o si la situació en la qual es trobarà l’economia francesa no donarà precisament oxigen per a la batalla. De tot plegat, el més preocupant és el que està succeint a Grècia. El Parlament resultant, malgrat una llei electoral molt favorable per al partit guanyador, no fa fàcil l’alternativa de govern.
De moment, ho han intentat ja la primera i la segona força política, de signe ben diferent, i no ho han aconseguit. A més, el nou mapa parlamentari grec acull l’extrema dreta, que com ja vam apreciar a la primera volta de les presidencials franceses, va prenent força a nivell europeu. Els ajustos fiscals donen vida als populismes antidemocràtics i aquesta és una altra derivada de la crisi econòmica europea i de la manera amb que la UE està afrontant-la. La pregunta que a hores d’ara ja ens hem de començar a fer és si Grècia ha de sortir o no de l’euro, i si la sortida és bona per a Grècia i/o per a la unió econòmica i monetària o no ho és. Particularment, penso que cada cop és més difícil la continuïtat de Grècia en l’àrea euro, independentment que sigui positiva per als grecs i/o els europeus en general.
Més a prop, estem vivint un capítol especial de la crisi en l’àmbit financer. El canvi de directius de Bankia i la demanda de nacionalització de l’entitat a la qual dóna vida com a banc la Caja Madrid ha encès novament el semàfor vermell de la situació del sistema financer. Recordo molt les paraules del president Zapatero quan defensava que la banca espanyola era la més solvent del món. També recordo la proposta que, des del primer moment, vaig fer per crear un banc dolent on situar tots els actius tòxics i que garantís que la crisi de liquiditat del nostre sistema financer no esdevingués una crisi de solvència alhora que assegurés crèdit a les empreses i a les famílies. Tant Zapatero a l’inici, com fa pocs mesos Rajoy, van renunciar al banc dolent. M’imagino que ho van fer per por davant la reacció de la ciutadania.
La tesi que un banc dolent significava utilitzar fons públics per pagar la mala gestió de les entitats financeres no va ser capaç de ser combatuda políticament Un banc dolent pot finançar-se mitjançant l’emissió de bons a llarg termini ben remunerats, sense que necessàriament hagi de costar diners al contribuent. I en tot cas, el que sí que està costant diners, i molts, als contribuents és la prima de risc i, per tant, el preu elevadíssim que paguem per les nostres emissions de deute públic. I això, o no es veu, o no es vol veure.
Crec que la nacionalització de Bankia era inevitable i que la seva gestió no era bona des de fa molt temps. Aquí vull conferir valor a la legislació catalana sobre caixes d’estalvi que ha impedit la politització que tant el PP com el PSOE han fet en els territoris on ells han governat les entitats d’estalvi. El que em sorprèn no és tant que Bankia s’hagi de nacionalitzar, sinó que el Banc d’Espanya no hagi actuat abans. Aquests dies he estat molt dur amb el governador del Banc d’Espanya, però no n’hi ha per menys. El Banc d’Espanya tenia un gran prestigi i l’ha perdut fins a l’extrem que avui la Comissió de la Unió Europea no es refia de les seves valoracions. I això és molt greu. Molt. Ho és tant que, si no fos perquè ara en vigílies de la seva renovació la seva dimissió podria agreujar la imatge exterior, caldria que plegués. Reitero, però, que és millor que ara no ho faci i esperar que el substitueixin com més aviat millor.
Pel consell de ministres d’avui s’anuncien mesures tant per a Bankia com pel sistema financer en el seu conjunt. Crec que el govern ha de ser capaç de fer un dibuix global de la situació i donar-li també una resposta integral i definitiva. El que no pot ser és que cada dos per tres es digui que el sistema financer necessita x milers de milions per resoldre el seu problema i que al cap d’un temps aquesta quantitat es reveli com a insuficient. Així també es fa mal a la credibilitat del sistema. Qui és el que es creu que ara és l’última i definitiva decisió al respecte i que, a partir d’ara, no tindrem nous problemes? Per tant, és urgent que quedin clars els problemes que tenim si van més enllà de Bankia i com els resolem. També és urgent que presenti un pla que assenyali clarament quins recursos es necessiten i d’on es pensen treure. Del FROB, ampliant-lo? Afectaria llavors el nostre dèficit i, per tant, la credibilitat sobre el nostre deute, és a dir, pujaria més la prima de risc. Hem de demanar diners per al Fons Europeu? Si ho hem de fer, fem-ho per resoldre tots els problemes sense perdre de vista una realitat que fa temps que ofega la liquiditat de les empreses: la manca de crèdit. Si s’obliga els bancs a injectar més diners per garantir actius serà en detriment de les perspectives de crèdit. En definitiva, cal pensar i actuar i comunicar bé davant dels mercats. Parlar per parlar ja ho ha fet, i massa, el governador del Banc d’Espanya, i així ens ha anat.
En els propers dies, hem d’estar, doncs, a l’aguait de com evoluciona aquesta delicadíssima situació. Crec que és la més delicada des que patim la crisi econòmica i financera. Tant de bo la diagnosi sigui equivocada.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 11 de maig de 2012
|
