Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
Mes enllà del protagonisme de l’expresident del govern espanyol, Leopoldo Calvo-Sotelo (a.c.s), pel seu traspàs, el que també ha tingut notorietat els primers dies de la setmana ha estat la constitució de les comissions parlamentàries al Congrés dels Diputats de Madrid. En aquest sentit he de dir-vos que Convergència i Unió en presideix dues. En Pere Macias, la d’Habitatge, i jo personalment, la d’Exteriors. Un cop constituïdes, el protagonisme de les comissions ha vingut donat per l’inici de les compareixences dels membres del govern per explicar el programa de cara a la legislatura que tot just acaba de començar. Especialment, les compareixences dels dos vicepresidents, de la política i de l’econòmic, és a dir, de María Teresa Fernández de la Vega i de Pedro Solbes.
L’anunci de la vicepresidenta d’una reforma de la llei de llibertat religiosa ha fet que alguns mitjans de comunicació, com el diari El País, ho hagin titulat “Un viatge a la laïcitat”, recordant-nos que María Teresa Fernández de la Vega havia fixat el seu objectiu “d’avançar en la condició de laïcitat que la Constitució atorga al nostre Estat”, que es tradueix en “el reconeixement dels drets dels agnòstics, emparat en l’article 16 sobre la llibertat de consciència”. No sé què donarà de si la pretesa reforma legislativa del govern socialista, però voldria recordar un parell de coses. La primera, formal, però políticament molt important, és que el govern no té majoria per aprovar les lleis al Congrés, i encara menys al Senat. I la segona és de fons, i ho és sobre el contingut de l’objectiu que pretén abastar.
L’Estat és laic, i és bo que així sigui, i si la laïcitat que promou el govern és deriva d’aquesta premissa constitucional és converteix per si mateixa en un valor propi dels països pluralistes i democràtics del nostre entorn i del món occidental en general. El problema seria, però, que es pretengués substituir la laïcitat de l’Estat per un laïcisme que promogui reduir el factor religiós a l’àmbit privat, negant-li tot espai i tota expressió pública.
Com ja he deixat escrit en el llibre “Entre una Espanya i l’altra”, tenint en compte la necessitat de no perdre els valors religiosos i de normalitzar la pluralitat, hauria d’aprofundir-se en la garantia i tutela de la llibertat religiosa, però a partir d’una reformulació valenta del respecte al fet religiós. Que l’Estat sigui aconfessional no significa altra cosa que, com a tal, no adopta una confessió religiosa. Però aconfessionalitat no és neutralitat. L’Estat no pot ser neutre enfront del fet religiós. La majoria de les persones tenen (tenim) necessitat del fet religiós. La religió és important per a l’equilibri de la societat com a transmissora de valors i garantia del reforç de les arrels culturals.
Si el que el govern vol fomentar és això, ens tindrà al seu costat. Si el que es pretén és el respecte i la garantia del fet religiós des de la seva pluralitat, no hi haurà cap problema. Però si el que es persegueix és fomentar un laïcisme que ni practica ni comparteix l’esquerra europea, ens hi trobaran de front. El laïcisme és bel·ligerant i excloent envers les opinions i les creences dels altres. Per contra, la laïcitat, és a dir, la que respecta i fomenta viure lliurement la creença o no creença religiosa sense imposicions polítiques de cap mena, i sempre des del respecte, esdevé un valor propi necessari dels països democràtics. Compte, per tant, com es fan les coses. Que el govern no faci el que va fer amb la llei de memòria històrica, que va saber com va encetar el debat però no com acabar-lo. Si el debat es fa, benvingut sigui, però no ens podem quedar en la superficialitat perquè no faríem altra cosa que agegantar el mur entre laïcisme i laïcitat.
“Per al govern és més urgent la reforma de la llei de llibertat religiosa que la reforma laboral o l’energètica”
Mentre en la compareixença de la vicepresidenta política s’anunciaven grans reformes - la ja esmentada de la llibertat religiosa, la del sistema electoral, la reforma de la Constitució, la de la llei de l’avortament,...- en la compareixença del vicepresident econòmic es limitava a surfejar per la superfície de la situació econòmica. Cap anunci ni concreció de reformes econòmiques, de reformes estructurals..., com si la prioritat de l’agenda política no fos l’economia. Per al govern resulta més urgent la reforma de la llei de llibertat religiosa que la reforma laboral o la del sector energètic. El més destacat va ser el referent al nou sistema de finançament que, d’altra banda, venia precedit per informacions periodístiques i declaracions del propi Solbes sobre el calendari d’execució dels compromisos.
Si fem una mica d’història, podrem recordar que a principis de setmana alguns mitjans de comunicació deien que el govern no vincularia el nou sistema de finançament fins als pressupostos de 2010. El vicepresident econòmic, Pedro Solbes, ho va desmentir després i va dir que pensava tenir-ho resolt per al 2009, i fer-ho abans de l’agost quan s’acaba el termini. Paral·lelament, en un article periodístic, l’expresident del govern, Felipe González, es manifestava partidari d’ajornar el debat sobre el finançament fins a resoldre la crisi econòmica en la qual calia concentrar, segons ell, tots els esforços. Finalment, en seu parlamentària i en la compareixença esmentada de Solbes davant la Comissió d’Economia ja rebaixava la seva inequívoca afirmació que al mes d’agost estaria resolt el sistema de finançament i que faria tot el possible perquè es resolgués.
Pàgina següent
|
