|
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
Avui em centraré només en l’activitat parlamentària, ja que ha donat molt de si aquesta setmana. D’entrada vull recordar que nosaltres teníem una iniciativa – a la qual vam donar prioritat sobre qualsevol altra-, que era que ens aprovessin la llei de morositat. El govern en tenia, però, una altra, i era que els aprovessin un sostre de despesa de cara als propers pressupostos generals per a l’any vinent. Inicialment vam convenir que ells ens donaven suport a la llei de morositat i que nosaltres ens abstindríem en el seu projecte de fixació de despesa per a l’any 2010. Amb l’abstenció ja feien, perquè tenien uns altres suports parlamentaris minoritaris. Amb aquesta abstenció fèiem exactament el mateix que vam fer l’any passat.
Enmig de tot això, hi havia una iniciativa d’IU-ICV que pretenia apujar els impostos, concretament l’IRPF, de manera progressiva, que afectava les rendes de treball de les classes mitjanes, i proposava tornar a incorporar l’impost del patrimoni, igualar les rendes del capital a les rendes de treball (és a dir, tributar el mateix pels teus estalvis que pels teus ingressos com a assalariat) i suprimir el que els excomunistes en diuen la ‘llei Beckham’, perquè va ser una llei del govern del PP de 2004, a la qual es va acollir l’exjugador del Real Madrid.
Deixeu que us parli una mica més d’aquesta última mesura, ja que demagògicament s’ha dit que el que es volia era que els futbolistes contribuïssin com els altres. La llei de 2004 no es va fer per al jugador del Real Madrid, ni tan sols per als futbolistes. Es va fer arran que una esportista catalana tenia el seu domicili fiscal a un país amic i veí i, per tant, no tributava aquí. Va ser llavors quan es va pensar que era millor cobrar el 24% de 100 milions que el 42% de cap (el 24% és la tributació d’aquests esportistes d’elit i el 42% el màxim de l’IRPF). Però la mesura tenia, a més, un altre objectiu, i era que els executius i els investigadors que passen pocs anys a Catalunya i que normalment tributen on tenen l’empresa matriu (a Gran Bretanya, als Estats Units o a Holanda) es poguessin acollir aquí a un règim especial del 24%, això sí, limitat a cinc anys; per tant, de manera temporal. De fet, de les 2500 persones que s’han atribuït aquest règim fiscal, només hi ha una cinquantena de jugadors de futbol; la resta són executius o científics que. o bé no vindrien, o bé tributarien al seu país d’origen.
Quan vaig saber que el PSOE estava disposat a votar aquesta barbaritat, és quan vaig deixar-los molt clar que desfeia el tracte i que a la fixació del sostre de despesa no ens abstindríem, sinó que hi votaríem en contra. I per les raons que sigui, el PSOE va retirar la seva esmena transaccionada amb IU-ICV i va votar en contra de la proposta de pujades fiscals d’aquest grup. Això ha donat peu que la premsa hagi titulat que CiU havia impedit que s’apugessin els impostos a les classes mitjanes. Alguns han dit que es tractava de les rendes altes, però reitero que la progressivitat de l’IRPF fa pessigolles al president d’un banc i, en canvi, penalitza els ingressos que tenen les classes mitjanes per rendiment del treball. I nosaltres estem disposats a deixar la pell en la defensa, en l’àmbit empresarial, dels autònoms i de les petites i mitjanes empreses, i de les classes mitjanes en l’àmbit dels assalariats.
Per tant, no cal dir que va valer la pena quedar-nos sense revetlla de Sant Joan per poder defensar els interessos dels nostres electors –que per això ens voten i a ells ens devem. A més, vull deixar molt clar que tal com va passar l’any passat l’abstenció al sostre de despesa no significa que tanquem les portes a la presentació d’una esmena a la totalitat dels pressupostos generals de l’Estat per al 2010 i votem, doncs, novament en contra dels pressupostos socialistes. Per respecte a la lògica i a la coherència, avui no podem dir el que farem. Encara no els coneixem i, per tant, difícilment els podem valorar i, a partir d’aquí, decidir el vot. Ja ho farem quan toqui, però m’és molt difícil pensar que podrem donar suport als pressupostos generals de l’Estat per al 2010. En tot cas, paga la pena recordar el que vam fer l’any passat: no donar-los suport i, per això, no veig motius per no fer aquest any el mateix.
A banda de tot això, ja he dit que vam aprovar la llei de morositat, i aquesta sí que és molt important. Respon a una demanda molt generalitzada del sector dels autònoms, de les microempreses i de les petites i mitjanes empreses. De fet, la morositat és una de les causes principals que està provocant al nostre país més tancaments d’empreses, especialment de petites i autònoms. Si amb aquesta llei aconseguim eliminar la morositat, haurem fet desaparèixer l’enemic número u del teixit productiu, que alhora provoca l’increment de l’atur de l’economia productiva al conjunt de l’Estat, però principalment a Catalunya, quan l’empresari es veu forçat a tancar les portes per culpa de la manca de liquiditat i per la morositat.
Ben cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 26 de juny de 2009
|
