|
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
Si la setmana passada escrivia aquesta carta des de Quito, avui ho faig des de l’avió de tornada de Washington a Madrid, després d’assistir al “National Prayer Breakfast”. El convidat especial d’aquest any ha estat el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero. Del discurs del president nord-americà, Barack Obama, i de la pregària del president espanyol ja n’han parlat els mitjans de comunicació i crec que no cal afegir-hi res més. Només vull dir que ha estat una experiència personal interessant que, lògicament, recordaré per haver-la viscut en primera línia.
Hi ha dos debats oberts, un en la política espanyola i l’altre en la catalana, als quals em vull referir avui. En l’àmbit estatal és el de la proposta, confusa i precipitada, de modificar l’edat de jubilació i de la revisió de les pensions. En canvi, en l’àmbit català el debat se centra en la llei de creació de vegueries i en l’oposició que genera en una part del territori.
Pel que fa a les pensions, convé distingir entre la mesura concreta de l’allargament progressiu de l’edat de jubilació i entre les que configuren un hipotètic paquet de reforma de les pensions. Sobre totes dues cal dir que el govern del president Zapatero ha optat un cop més per la improvisació i en aquest cas, a banda de plantejar-ho tard, ho fa en el pitjor moment i de la pitjor manera possible. I en el que fa referència a l’allargament de l’edat de jubilació, crec que no es pot plantejar la mesura si abans no es resolen algunes qüestions.
La primera, i la més important, és, sens dubte, el problema de les prejubilacions. ¿Com es pot plantejar oficialment l’allargament quan, a la pràctica, gran part de les jubilacions que es produeixen es donen, no només en persones de menys 65 anys, sinó també en persones de menys de 63 anys i fins i tot de menys de 60? La segona consideració la faig al voltant de l’obligatorietat o voluntarietat d’aquesta decisió. S’ha d’obligar o s’ha d’incentivar? M’inclino per la segona opció: millor incentivar que obligar. Sobre l’allargament de l’edat de jubilació, encara faré una última reflexió i recordaré la ponència aprovada en el darrer congrés nacional d’Unió Democràtica, que proposa que en arribar l’edat de la jubilació es pugui optar per continuar treballant i alhora poder cobrar també la pensió. Òbviament aquest treballador continuaria cotitzant a la Seguretat Social, i, per tant, contribuint a assegurar la pensió dels que vénen al darrere.
Però sigui quina sigui la decisió final, cal prendre-la en el si del Pacte de Toledo, que agrupa totes les forces polítiques parlamentàries i que va ser creat, justament, per analitzar amb rigor tot el que fa referència a les pensions. Ara, després de l’enrenou que ha provocat, el govern diu que així ho farà i que serà en el Pacte de Toledo i no en el Consell de Ministres on es prendrà la decisió. En conseqüència, s’hauria pogut estalviar totes les reaccions adverses. En el fons, tot plegat posa de relleu que, a banda de la improvisació o precisament per això, al govern de Rodríguez Zapatero li manca temps per anar apagant focs.
Més enllà de l’allargament de l’edat de jubilació, el govern ha plantejat també propostes inconnexes i poc concretes sobre la reforma de les pensions. Fins i tot, en un document remès a Brussel·les, la improvisació es reflectia de tal manera que, poques hores després de presentar-lo públicament, des de la Secretaria d’Estat de Comunicació de Moncloa s’havia de suprimir un paràgraf on s’explicava un exemple que es confonia amb una proposta del govern. El que és cert és que la reforma del nostre sistema de pensions s’ha d’abordar, però curiosament fins ara el govern no tenia cap pressa per fer-ho i va ser Convergència i Unió qui el va forçar perquè en el si del Pacte de Toledo se’n parlés abans del que ell volia. Sobta, per tant, la passivitat demostrada fins ara pel PSOE i pel govern i la pressa que ara ha posat de relleu al llarg de l’última setmana. Tan gran és el contrast, que s’arriba a la conclusió que, un cop més, el govern va a cavall de la conjuntura i que els advertiments del Fons Monetari Internacional (FMI) i de les institucions europees sobre el perill del nostre dèficit i del deute públic el porten a plantejar la reforma de les pensions, no tant per garantir el seu futur, sinó per rebaixar la despesa, en aquest cas la social. És a dir, tal com denunciava diumenge al míting de presentació de la candidatura de l’Artur Mas, es pot dir que, com que el socialisme és allò que fan els socialistes, avui a Espanya el socialisme equival a pagar impostos i abaixar pensions.
Per acabar, encara que sigui breument, em permetreu que em refereixi a la creació de les vegueries. Sempre n’he estat partidari, però també sempre he deixat molt clar que no podien crear-se sense la desaparició prèvia de les diputacions. Crear les vegueries per crear més funcionaris, més càrrecs i més papers no té cap sentit. Ni ara ni mai, però ara menys que mai, en el bell mig de la crisi econòmica. A la vista d’aquestes raons, semblava que el govern –i especialment el president Montilla- no tenien cap pressa per abordar aquesta qüestió i, en canvi, ERC sí. En haver-se aprovat dimarts el projecte de llei corresponent, podria semblar que ERC s’ha sortit amb la seva i que el president Montilla s’ho ha hagut d’empassar. D’aquesta lectura, en discrepo. El president Montilla ha col·locat en el paquet la llei que introdueix l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que és el que interessa als socialistes. És a dir, que les vegueries, com a organisme que substitueix les diputacions, van per a llarg, perquè també s’han de discutir en l’àmbit de l’Estat. En canvi, l’Àrea Metropolitana requereix només la intervenció del Parlament català i pot ser aprovada a curt termini. En definitiva, que ERC es quedarà sense vegueries, assumint al mateix temps el rebuig del territori, i els socialistes recuperen l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Sobre el rebuig del territori, vull fer un apunt final: jo també discrepo pel que fa a la circumscripció de Lleida. De les onze comarques i mitja -tenint en compte la divisió de la Cerdanya entre Lleida i Girona-, la nova vegueria de Lleida es queda només amb sis comarques. No hi estic d’acord. A més, penso que tampoc no hi està molta part de la ciutadania de les comarques adscrites a la vegueria de Lleida i de les que ho estan a les noves vegueries del Pirineu i Central.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
5 de febrer de 2010.
|
