Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Normalment, com ja sabeu prou bé, acostumo a aprofitar aquesta carta per explicar l’activitat de la setmana i per enviar algun missatge polític que, d’altra banda, sempre tens l’esperança que es pugui estendre a través dels mitjans de comunicació, més enllà de la xarxa, i en particular d’aquesta pàgina web. Aquesta setmana, però, és diferent, segurament perquè hem arribat al final d’un període polític i també perquè d’aquí a quatre dies farà vacances una part important de gent –no tothom en podrà fer- i fins i tot perquè el ritme polític personal ha baixat sensiblement després de tancar aquest curs amb el consell nacional de dissabte.

Al Parlament de Catalunya encara hi ha hagut activitat plenària, mentre que al Congrés s’ha limitat a les comissions. En parlaré molt breument després. Abans, però, deixeu-me fer una referència al consells nacionals de dissabte –al d’Unió i al conjunt de CiU- dedicats a aprovar les llistes per a les pròximes eleccions al Parlament català i, per tant, centrats al cap i a la fi a donar el tret de sortida d’una campanya electoral que, sens dubte, serà molt dura, possiblement de les més dures que hem viscut. El tripartit i els socialistes estan molt neguitosos davant la possibilitat de perdre el poder i faran servir totes les eines que estiguin al seu abast per intentar que CiU no guanyi i per poder continuar governant.

El consell nacional de la federació va ser una mostra d’unitat, d’expressió d’una clara consciència del que ens juguem en els propers mesos i del que es juga el país, Catalunya. Un exemple d’entusiasme, d’entrega, d’il·lusió que es va fer palès en l’ambient que es va viure en la reunió. De fet, tots vam aprovar les llistes que en el fons s’acabaven de conèixer, però l’important no era tant el lloc que ocupava cadascú o si es formava part o no de la llista, com la clara consciència que vivim un d’aquells moments en els quals cal donar-ho tot pel teu partit i, a través seu, pel teu país. Una estona abans i a pocs metres de distància, Unió va fer el seu consell nacional amb la mateixa finalitat i, sens dubte com vau comprovar tots els que hi vau assistir, hi havia el mateix estat d’ànim que en el de CiU: il·lusió, suport als dirigents, entusiasme... Certament, hi haurà un abans i un després d’aquest consell nacional, com ja us vaig dir. Sincerament, crec que Convergència i Unió està en condicions de guanyar les properes eleccions i de governar Catalunya durant els pròxims anys.

Com he dit tantes vegades, crec que Catalunya ho necessita. No serà fàcil –com deia abans-, però a Catalunya li cal un nou govern. Es mereix un govern millor que el que ara té, un de molt millor. I CiU està en condicions de garantir-lo. Catalunya necessita “el govern dels millors”, i amb CiU el tindrà, com Artur Mas es va tornar a comprometre davant del suport incondicional dels centenars de consellers i de conselleres nacionals de CDC i d’Unió. Hem de superar la mediocritat actual, la manca de cohesió, de fortalesa i de seriositat del govern del tripartit. Catalunya es mereix un altre govern. Estic segur que necessita un altre govern diferent, i estic convençut que el tindrà. Tothom a treballar, doncs! Ara, és l’hora de donar tot el que cadascú sigui capaç. Després ja vindran altres moments per parlar d’altres objectius o per fer coses diferents. Ara, a guanyar!

Tot i que no vull que aquesta carta sigui llarga, he dit abans que faré algunes referències a la vida parlamentària. A Catalunya, les corrides de toros han estat les protagonistes. Finalment, s’ha votat a favor d’una iniciativa legislativa popular (ILP) que proposava la seva supressió. Independentment del seu resultat, crec que fora de Catalunya el debat s’ha viscut amb un grau excessiu de visceralitat. Hores abans de la votació, la nit anterior, vaig fer zàpping i vaig veure alguns debats a cadenes estatals de televisió, i en tots van fer la mateixa lectura: la posició dels abolicionistes de les corrides de toros corresponen a plantejaments nacionalistes, i bàsicament independentistes. És a dir, per a aquestes cadenes, el debat era simplement identitari. De fet, qui ha derivat aquesta qüestió cap a un debat identitari és el nacionalisme espanyol. A voltes, a més, ho ha fet amb un xic d’histerisme polític, com és ara el cas de l’eurodiputat, Mayor Oreja, que ha dit que la decisió del Parlament podria ser una resposta a la victòria d’Espanya al mundial de Sudàfrica o bé al Tribunal Constitucional per la sentència de l’Estatut. En canvi, a Catalunya –ho torno a dir, sens perjudici de la posició de cadascú i de si és encertada o no-, el debat no s’ha formalitzat en termes “identitaris”, sinó “animalistes”. És a dir, a favor de considerar o no que els animals tenen drets, entre els quals el de no ser maltractats. Però també en altres casos s’ha tingut en compte una qüestió de valors molt més amplia, i en altres simplement, un debat sobre la llibertat. No sé si el Parlament s’ha equivocat o no, però ha fet el que havia de fer: tramitar una iniciativa popular –no dels grups parlamentaris o del govern-, debatre-la i votar-la.

A Madrid, les reformes del mercat energètic i del laboral han estat tractades en comissió parlamentària. La presentació en el seu dia de la reforma laboral va tenir un impacte positiu davant de la Unió Europea, del Fons Monetari Internacional i dels mercats interiors i exteriors. Ahir dijous, però, el Congrés ha acabat votant-la només amb els vots del PSOE i s’ha perdut una magnifica ocasió pera afrontar amb rigor i valentia el que el mercat laboral exigeix. Més enllà de protagonitzar un debat parlamentari esperpèntic, la reforma laboral continuarà essent una reforma estructural pendent de la nostra economia. I el que s’ha aprovat serveix de ben poca cosa. L’actual proposta de reforma ha resultat fallida i el seu impacte en el mercats no serà positiu. En l’àmbit energètic, en canvi, la subcomissió parlamentària ha fet un bon treball de consens, amb una decisiva intervenció de CiU a través de Sánchez Llibre. Ara caldrà veure la resposta que el govern dóna a la proposta parlamentària.

Bé, potser m’he allargat més del que volia, però acabo dient-vos que ha arribat l’hora d’acomiadar-me. Us desitjo que passeu un bon estiu. Jo faré vacances, com més en pugui fer, millor. Si en feu, espero que us vagi molt bé. I si no podeu, per qualsevol raó, que us vagi el millor possible.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida
Barcelona 30 de juliol de 2010