Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

La setmana passada no us vaig parlar d’uns fets que per a mi tenen una significació especial. Em refereixo a tot el que està succeint a Cuba en els darrers temps, i especialment arran de la mort per vaga de fam del presoner de consciència o polític (el nom que preferiu), Orlando Zapata. Hi va haver un moment que em pensava que la substitució de Fidel Castro pel seu germà Raúl seria positiva. Tot i representar l’exèrcit, és precisament el que havia dominat totes les empreses mixtes i, per tant, coneix l’economia lliure de mercat. Pensava, doncs, que hi hauria un cert procés d’obertura econòmica i amb ell –els agradés o no- un procés d’obertura política. Doncs bé, ha estat al contrari. D’ençà que Raúl Castro s’ha fet amb el poder, la situació s’ha endurit en tots els sentits, i allà no es mou una fulla sense l’autorització de l’“alto mando”.

L’enduriment té conseqüències econòmiques, i, si algú vol saber-ne més, només cal que parli amb l’Associació d’Empresaris Espanyols a Cuba. Però on el règim és més implacable és en l’àmbit polític. L’assetjament respecte a l’oposició és cada cop més intens, i tot i que les autoritats cubanes minimitzen les seves forces, alguna preocupació els deu provocar si els impedeixen accedir al funeral de Zapata i prenen tot tipus de mesures de seguretat i de repressió. Alguns de vosaltres ja sabeu que Unió Democràtica, i jo personalment, tenim una relació de fraternitat amb Oswaldo Payá, líder del moviment socialcristià cubà i impulsor del “Proyecto Varela”, i amb tota la seva família i amics polítics que són objecte de la repressió del règim. Ja ho eren abans, però ara encara més. És per aquesta raó, per la relació entre Cuba i Espanya en general, i amb Catalunya en particular, per la qual em permeto trencar el que és la meva regla general de no comentar massa els temes de política exterior donada la meva condició de president de la comissió d’Afers Exteriors del Congrés dels Diputats, ja que sé que la meva opinió no és compartida en aquest cas per tots els grups de la cambra. Sóc conscient que la política d’Aznar amb relació a Cuba no va servir de res, però la de Zapatero no serveix de gaire, per no dir també de res. Per això vull aixecar la meva veu i demanar al govern de Rodríguez Zapatero que reflexioni molt seriosament sobre la política espanyola envers aquest país.

Tinc la impressió que ens prenen el pèl i que els gestos positius que Espanya fa cap a Cuba no són correspostos pel règim castrista. Per part espanyola, hi ha com una mena de complex amb relació a aquest país que fa molt temps que dura. De fet, el govern actual és avalador de Cuba davant la Unió Europea, però Zapatero i el ministre d’Exteriors saben prou bé que hi ha molts països crítics amb el que està succeint a l’illa caribenya i que al nostre govern se li acaba el crèdit pel que fa a la política de diàleg amb Cuba. Crec que n’hi ha d’haver, però ha de comprometre les dues parts i si, com passa, hi ha un desequilibri descarat o el diàleg és només útil per als cubans, no servirà de res. Mentrestant, hi ha noves persones com Guillermo Fariñas, en vaga de fam, entestades per raons de consciència a fer-nos veure que la mort d’Orlando Zapata no és un accident més de la complicada història de la revolució cubana.

Deixant de banda la política exterior i endinsant-nos en la política interior, tot el que fa referència a la possibilitat d’un pacte econòmic ha continuat dominant l’escenari polític de la setmana. Un nou document del govern, noves propostes del PP i l’ampliació de les ja formulades per Convergència i Unió -justament en noves reunions per separat del govern amb els grups parlamentaris- han marcat l’agenda política d’aquests dies. Certament, el govern ens va remetre dilluns -com s’havia compromès- un document més elaborat sobre les seves propostes, però tot i contenir alguns aspectes concrets, extrets a més de les propostes fetes per nosaltres, la realitat és que el document segueix essent decebedor en el seu conjunt.

Zapatero continua defugint les reformes estructurals profundes que la nostra economia requereix i segueix refugiant-se en bona mesura en la cortina de fum que significa el projecte de llei d’economia sostenible que encara no ha entrat ni tant sols a la cambra per a la seva discussió i aprovació, si s’escau. Nosaltres, tal com ja he dit abans, hem presentat un nou document que complementa el que vam entregar la setmana passada i hem començat a dialogar sobre el contingut de les propostes del govern i sobre les nostres. Encara estem molt lluny de cap tipus d’acord amb el govern de Zapatero, més enllà de les coincidències particulars que hi pugui haver, i que hi ha, entre els documents. Hem de continuar parlant i ho farem amb voluntat d’intentar trobar denominadors comuns. Per decebedor que hagi estat el nou document del govern i per molt escepticisme que hagi generat, amb raó, a casa nostra i en el món econòmic i empresarial en general, ens sentim amb l’obligació d’intentar arribar a acords, perquè és el que la ciutadania demana i necessita.

També caldrà analitzar a fons les propostes que d’altres grups puguin fer, i especialment les que aporti el PP. Sembla més difícil que hi pugui haver punts en comú en matèria econòmica amb IU-ICV o fins i tot amb ERC, i no cal dir amb el BNG. La nostra obligació és estudiar-ho tot i incorporar al pacte final –si és que arriba- les propostes que creiem adients, vinguin d’on vinguin. Mentrestant observo que a qui no agrada gens que Convergència i Unió tingui un paper central en aquest procés és al tripartit, que mitjançant algun conseller ja ha expressat el seu disgust que el PSOE incorpori mesures reclamades pels autònoms i per les pimes, com les de la lluita contra la morositat que imposa els terminis legals pel compliment del pagament, sigui per part de les administracions públiques, o bé per part de les empreses privades, tal com va plantejar CiU. Precisament aquesta és, com deia, una de les propostes que el govern va incorporar en el seu document, però que tindrà la prova de foc el proper dia 23 quan es debati i es voti al Congrés la proposició de llei sobre morositat que nosaltres hem presentat. Juntament amb aquesta proposta, la rebaixa de l’IVA del sector de la rehabilitació i la concessió directa de crèdit de l’ICO a les empreses i autònoms són altres de les propostes de CiU incorporades pel govern. És un pas que cal valorar, però de cap manera suficient per comprometre Convergència i Unió en un acord que hem de pretendre que tingui major abast i envergadura.

Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida,
Barcelona, 5 de març de 2010