Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Parlamentàriament, la setmana ha continuat amb el debat de política general de l’Estat, és a dir, amb el que es coneix com a “Debate del Estado de la Nación”. Si la setmana passada es va fer el debat, segurament sense pena ni glòria per a una gran majoria dels ciutadans, aquesta ha acollit el de les propostes de resolució que els diversos grups parlamentaris havíem presentat –fins a un màxim de quinze per grup- i el de les esmenes que els uns i els altres també havíem registrat. Del debat de les resolucions, en destacaria un parell de conclusions. La primera és que el govern del PSOE ha perdut unes quantes votacions, fins a un total de deu. És un fet important per a un govern, més enllà del valor de les resolucions. És a dir, no és tant el que diuen i si obliguen o no el govern a complir-les, com el fet polític en què es tradueix perdre votacions per a un govern i que no és altre que la manca de suport per governar i, per tant, el de la seva feblesa. A causa de la crisi econòmica, aquest fet té més rellevància, ja que en aquests moments caldria un govern més fort i amb una gran estabilitat. Un cop més, queda demostrat que el govern de Zapatero no és ni fort ni estable.

La segona conclusió del debat m’omple encara més de tristesa. Es tracta del fet que el PSC ha estat incapaç de desmarcar-se del PSOE per votar a favor, no ja dels interessos de Catalunya, sinó fins i tot de textos proposats pel propi president de la Generalitat de Catalunya, que alhora és el primer secretari dels socialistes catalans. Tant ICV, com ERC i nosaltres vam traslladar al Congrés la resolució aprovada la setmana passada pel Parlament català, a instàncies del president Montilla, sobre la sentència del Tribunal Constitucional. A més, mentre que ERC i ICV van fer altres propostes, nosaltres vam presentar com a resolució les paraules del president de la Generalitat de la seva declaració institucional que va pronunciar després que es conegués la resolució de la sentència sobre l’Estatut. Bé, doncs, el PSC ha estat incapaç de votar a Madrid, no només el que va votar a Catalunya, sinó també el que va proposar, el que va declarar el seu primer secretari en la seva condició de president de la Generalitat. Senzillament, ha estat una vergonya.

El Primer Congrés Catalanista va situar com una de les condicions bàsiques del catalanisme que els partits catalans no tinguessin dependència d’altres forces polítiques espanyoles. Ara es parla molt de sobirania i d’independència. El nostre país és, però, molt complex. Ho és tant que el PSC, una de les principals forces polítiques – la primera pel que fa al nombre de vots en les eleccions generals i municipals- és totalment dependent del PSOE. Ja podem fer tots els debats sobiranistes que vulguem i podem parlar tant com desitgem d’independència, però un país no serà mai sobirà si les seves forces polítiques no són sobiranes. I en el cas de Catalunya, cal admetre la realitat, la seva complexa realitat: els socialistes i els populars no són sobirans. Estan al servei dels interessos del PSOE i del PP en l’àmbit espanyol per damunt dels de Catalunya. I temo que ho estaran durant molt de temps. Aquesta setmana ha quedat ben palès per part del PSC.

El dia abans de la discussió sobre les resolucions del “Debate sobre el Estado de la Nación”, Iñigo Urkullu, president de l’EBB del PNB, l’Artur Mas i jo mateix vam sopar a Madrid. De la conversa, llarga i profunda, se’n pot deduir una clara conclusió: la inestabilitat política del PSOE és inqüestionable. No hi ha res clar de cara al futur més immediat. El govern del PSOE no sap si tindrà o no capacitat per aprovar els pressupostos de l’any vinent. CiU no els votarà, i el PNB, encara no se sap. Per tant, la propera tardor serà clau per al futur de la política espanyola. Lògicament, en el transcurs d’aquest sopar vam parlar de les situacions polítiques als nostres respectius països, a Euskadi i a Catalunya. És obvi que les circumstàncies i els tempo són molt diferents, però tots dos som sensibles a la inconsistència del PSOE i la imprevisible actitud de l’alternativa del PP. I no cal dir que a tots dos ens preocupa que la llei del pèndol pugui comportar una majoria absoluta al PP.

Pel que fa a les relacions de Catalunya amb el conjunt de l’Estat, aquesta setmana també hi ha hagut la reunió del president Montilla amb el president Rodríguez Zapatero. Em sembla que s’ha tractat més d’un foc d’encenalls que de quelcom sòlid i de futur. El president Montilla, Catalunya i els ciutadans de l’Estat tenim un greu problema quan parlem del president Zapatero i de les seves promeses. A Zapatero ja no se’l creu ningú. No podem fer cap mena de confiança a les seves paraules. A més, la trobada Zapatero-Montilla va ser exactament una reunió d’aparador per simular exigències en matèria estatutària del president de la Generalitat davant el president del govern de l’Estat, que topen frontalment amb l’actitud submisa i disciplinada del dia abans del PSC cap al PSOE.

Al llarg de la sessió de la setmana, al Congrés s’han debatut, però, moltes més qüestions, entre les quals la reforma laboral en el seu primer tràmit parlamentari, el sostre de despesa i la llei de caixes. Pel que fa a la reforma laboral, CiU va presentar dimecres un conjunt d’esmenes orientades a aclarir les causes objectives de l’acomiadament, la flexibilitat de les empreses si volen acordar condicions diferents dels convenis territorials o sectorials, l’absentisme, la reforma del subsidi d’atur, etc. Evidentment, si no són ateses satisfactòriament, nosaltres no podrem votar la llei. És a dir que, en els termes en els quals avui està redactada, la reforma laboral no és assumible per Convergència i Unió i la votaríem en contra.

Pel que fa la fixació del sostre de despesa, CiU es va abstenir. Hi ha diaris –sobretot els conservadors- que diuen que ho vam fer per responsabilitat i amb això hem salvat el govern Zapatero. Ja en començo a tenir els nassos plens. No els vam votar per responsabilitat, tot i que aquest valor forma part dels nostres gens. Vam votar el que crèiem que havíem de fer. El sostre de despesa implica rebaixar-lo en un 7’5%, i això és necessari per a la nostra economia, a banda que sigui una demanda europea. Com que no acabem d’estar d’acord amb aquesta rebaixa, no vam poder votar-hi a favor, però tampoc en contra. Ah!, però resulta que la llei de caixes, la reforma financera més important dels darrers trenta anys, la van pactar i votar conjuntament el PSOE i el PP. En aquest cas, ¿no és el PP, el que ha salvat el PSOE i també Zapatero?

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 23 de juliol de 2010.