Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

He estat a punt de reconvertir aquest escrit en una carta oberta dirigida a la presidenta del Tribunal Constitucional, María Emilia Casas. Finalment he decidit fer-hi una referència àmplia, però no fer-ho exclusiu sobre el que aquests dies s’està fent i dient sobre l’esmentat Tribunal.

Dilluns, la presidenta d’aquest organisme va expressar la seva queixa per “l’existència d’una desproporcionada i intolerable campanya de desprestigi contra el Tribunal Constitucional” i reclamava “respecte per la seva funció”. Feia referència a la campanya de “certs sectors polítics i mediàtics”. No conec cap intervenció i tampoc cap declaració meva on hagi deixat d’expressar respecte pel Tribunal Constitucional i pels seus membres. Que quedi clar que això no ha resultat fàcil. A partir del respecte que sempre li he mantingut, em sento amb l’autoritat moral i política per dir a la presidenta del Tribunal Constitucional que si hi ha alguna manca de respecte al Tribunal que presideix no ha de mirar cap a Catalunya per cercar-ne els responsables, sinó que ha de ser capaç de veure, en primer lloc, la biga en el propi ull abans de denunciar la palla en els ulls dels altres. Ha de ser capaç de fer autocrítica respecte a l’actitud de l’organisme que ella presideix, és a dir, que no pot demanar als altres el que ells mateixos no han estat capaços de garantir-se. I en segon lloc, i subsidiàriament –o, si es vol, fins i tot principalment-, haurien de ser conscients que si hi ha algun responsable polític de tot el desprestigi que envolta de manera irreversible la màxima magistratura constitucional són els dos grans partits majoritaris, és a dir, el PSOE i el PP, que han utilitzat sense escrúpols la seva capacitat política per intervenir en les decisions del Tribunal, especialment en el que fa referència a fer impossible la seva renovació.

Però tant o més important que reflexionar al voltant de les paraules de la presidenta sobre les crítiques, desproporcionades i intolerables o no, que rep el Tribunal Constitucional, ho és fer-ho sobre l’última part de la seva intervenció, quan afirmava que “la nostra Constitució ha estat un èxit i, per tant, una excepció en la nostra trista història constitucional” i quan afegia que aquest èxit “s’ha basat en una concòrdia, en un consens polític que l’ha fet possible”. Bé, és aquí on volia anar a parar. I vull fer-ho perquè, al meu entendre, aquí rau la clau de tot el que està passant en el si del Tribunal Constitucional, i malauradament fora d’ell.

Catalunya ha tingut un comportament exemplar, intervenint i garantint la concòrdia i el consens polític. Per reformar l’Estatut es va optar per la via marcada per aquesta Constitució i, per tant, després de ser elaborat i aprovat pel Parlament català, va ser debatut en ponència conjunta del Congrés i del Senat i després ratificat pel poble de Catalunya a través d’un referèndum. El respecte a la Constitució i al consens polític necessari han acompanyat, doncs, el procés de l’Estatut català. És cert que el PP no ha participat en aquest consens, però també ho és que si avui el Tribunal Constitucional ha de definir-se sobre l’Estatut és perquè, al marge d’altres, com el “Defensor del Pueblo”, va ser el PP qui el va recórrer simplement per motius polítics, fins a l’extrem que hi ha termes recorreguts -on el Tribunal Constitucional sembla anunciar una posició contrària a les tesis de l’Estatut català- que formen part d’altres estatuts que el PP no només no va recórrer, sinó que els va aprovar i que fins i tot va impulsar, com són els casos d’Andalusia i València. De fet, el que està passant és que hi ha molts sectors polítics, mediàtics i judicials que voldrien tornar a començar a edificar el futur polític espanyol sobre bases molt diferents de les que van permetre construir la Transició. Aquesta és per a mi la clau del debat actual sobre la futura sentència del Constitucional i de moltíssimes opinions que, en sentit contrari a les que majoritàriament podem expressar des de Catalunya, s’emeten en altres indrets de l’Estat, i especialment des de Madrid.

He dit moltes vegades que ara no seria possible fer la Constitució que vam fer l’any 78 i tampoc l’Estatut que vam aprovar el 79. El que es vol, doncs, és recomençar amb uns valors i amb un esperit diferents dels constitucionals que diuen defensar. La democràcia –va dir Miquel Roca la setmana passada en l’acte d’inauguració de la Sala Constitucional del Congrés dels Diputats- no és només lleis i sentències; també és “pacte i diàleg”. I el pacte i el diàleg també va ser el que hi ha va haver a la Transició per acceptar des de Catalunya un marc constitucional on tinguin cabuda les seves justes i legítimes aspiracions. Ara, sembla que mitja dotzena de jutges d’un Tribunal, que no respecta la Constitució pel que fa a la seva composició i mandat, pot trencar i engegar a rodar trenta anys llargs de convivència política en el si d’una Espanya que la mateixa Constitució ja reconeixia –sense qüestionar-se la seva unitat- que estava integrada per realitats diferenciades, tant, que algunes les consideraven regions i altres nacionalitats.

A més, tot aquest debat es produeix al bell mig d’una crisi econòmica de cavall i d’una crisi institucional que va més enllà del Constitucional i que afecta el poder judicial, el Suprem i –no cal dir-ho- els partits polítics i, per tant, les Corts Generals. Crec, doncs, que s’està jugant amb foc, que estem en zones pantanoses, arenes movedisses que poden xuclar terra endins tot el sistema que, d’acord amb la presidenta del Tribunal Constitucional, ha estat una excepció en la trista història constitucional espanyola. De tot plegat, un cop més els beneficiaris en seran els extrems, els que desitgen que com pitjor vagi l’economia, millor; que com més és qüestioni el poder judicial, millor; i que com més dolenta sigui la sentència, millor. En definitiva, volen com més soroll, millor. És a dir, que beneficia tots els que, amb les seves actituds mai haurien fet possible i garantit trenta anys de democràcia i trenta anys d’autogovern.

Abans deia que tot això es produeix al bell mig d’una crisi econòmica. Certament, aquesta setmana hem tornat a tenir dades evidents que posen de relleu la gravetat de la situació. Les noves dades sobre l’atur ens situen en el nivell més alt de la història de persones sense feina. El Fons Monetari Internacional (FMI) diu que no creixerem el 2% fins a l’any 2016. L’agència “Standard & Poor’s” ha rebaixat un graó la qualitat del deute espanyol, s’ha incrementat el diferencial amb el bonus alemany, el preu del deute públic ha augmentat... I davant de tot això, el govern, sol i sense estabilitat, vol fer-nos creure que l’economia ja està en la fase inicial de recuperació. Quin preu més alt estem pagant per no haver estat capaços d’arribar a un pacte d’Estat!

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 30 d’abril de 2010