Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

El protagonista de la setmana ha estat, sens dubte, el Tribunal Constitucional. Deveu recordar que en escriure la darrera carta aquest estava reunit per votar una sentència sobre l’Estatut de Catalunya i que quan expressava la meva opinió em mostrava convençut que no arribaria a existir. Hores després, quan estava dinant amb militants a Sant Llorenç de Morunys, al Solsonès, va arribar la notícia: per cinquena vegada el Tribunal Constitucional havia estat incapaç de posar-se d’acord per dictar sentència sobre el nostre Estatut.

Agradi o no -i a mi no m’agrada gens-, quan es parla dels integrants del Tribunal Constitucional s’ha de parlar de “magistrats conservadors” i “progressistes”, o de “magistrats del PP” i “del PSOE”. Sóc conscient que això és una aberració, però la realitat s’imposa i podria semblar-vos un babau si continués parlant en termes puristes del Tribunal Constitucional. Un cop dit això, també s’ha de reconèixer que no sempre els uns i els altres actuen, no dic com a corretja de transmissió, que no crec que ho facin, sinó en sintonia amb el que aparentment interessa als partits que els han proposat com a magistrats. Ara, per exemple, succeeix amb el magistrat Manuel Aragón, que, tot i que ve del món “progressista” i que ha estat designat a instàncies del PSOE, forma aliança amb les posicions més conservadores i antiestatutàries.

Fins fa un anys, just arran de la interposició del recurs d’inconstitucionalitat per part del PP a l’Estatut català, el Tribunal Constitucional havia quedat al marge de la politització. De fet, cal recordar que en els conflictes competencials plantejats pel govern de Catalunya envers l’Estat o a l’inrevés, el Tribunal Constitucional ha emès segurament més sentències favorables a Catalunya que no pas a al contrari. En aquest cas destaca, pel seu simbolisme i per la importància del seu contingut, la sentència contrària a la LOAPA, que pretenia una laminació de les autonomies. Ara bé, en el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, tant el PP com el PSOE han utilitzat descaradament l’alta magistratura constitucional.

Sabeu prou bé que al llarg d’aquests anys la posició d’Unió ha estat d’una discreció i d’un respecte indiscutibles. Sempre que se’ns ha preguntat sobre què faríem el dia següent d’una sentència negativa, hem respost que no estava en les nostres previsions una altra sentència que no sigui la que dictamini la constitucionalitat de l’Estatut i que, en cas contrari –hipòtesi que no preveiem-, la resposta haurà des ser unitària. Continuo pensant que l’Estatut és constitucional, però és evident que aquesta no és l’opinió del Tribunal a la vista de l’última proposta de sentència rebutjada per sis a quatre i que teòricament era la més bona per a l’Estatut.

Independentment, però, de quina sigui la sentència i si s’emet abans o després de les eleccions catalanes, és un fet també indiscutible que els magistrats que ho estan deliberant han demostrat la incapacitat per posar-se d’acord. Per tant, han demostrat la incapacitat de tirar endavant una sentència sobre l’Estatut. Com que, a més, aquesta situació es produeix en el si d’un Tribunal que compta amb quatre membres amb el mandat caducat des del desembre de 2007, és evident que a hores d’ara cal tornar a reclamar que es restitueixi la normalitat en el si d’aquest òrgan. Tot i tenir el mandat caducat, els hem deixat fer la feina, però si demostren -com acaben de fer- que no poden dictar-la, se n’haurà de tornar a exigir la renovació.

A la proposta de renovació dels magistrats del Tribunal Constitucional sembla que s’hi apunta tothom, llevat del PP. Fins i tot els socialistes espanyols, que al principi n’eren reticents –qui més fort i més clar ho va explicitar va ser el ministre Blanco-, ara en són partidaris. Però, atenció: aquesta posició política, si s’acaba aquí, fa palès que hi ha trampa per part dels socialistes. Ells acusen el PP d’impedir la renovació dels magistrats amb el mandat caducat, fins i tot el president Montilla ho ha focalitzat molt amb l’exministre Trillo sense saber ben bé perquè, tot i que ho intueixo. Amb aquesta estratègia socialista, com sempre, els bons són ells i els dolents, el PP. Ah!, i no cal dir que la propaganda socialista afegeix a continuació que després de les eleccions, lògicament, Convergència i Unió s’aliarà amb el Partit Popular. Doncs no: el PSOE també hi té responsabilitats perquè, a més, ha fet impossible la renovació dels membres del Constitucional amb el mandat caducat en vetar els noms del Partit Popular. Per tant, els socialistes no poden “irse de rositas” com si només ells fossin les víctimes d’aquest procés. Rodríguez Zapatero també té responsabilitat en el fet que no s’hagi renovat el Constitucional. La responsabilitat no és només del PP, sinó també dels socialistes i entre ells els catalans.

D’altra banda, no ens ha de sorprendre que el PP es desentengui d’aquesta situació. Una altra cosa és acceptar-ho. Però que ho faci el PSOE, no només ens ha de sorprendre, sinó que ho hem de considerar molt. El PSOE va aprovar també l’Estatut i ara fa la sensació que ja li aniria bé una sentència com la que es va rebutjar la setmana passada, que era un important correctiu del text refrendat pel poble de Catalunya.

L’article 159.1 de la Constitució diu que el Tribunal es compon de dotze membres i el 159.3 diu que seran designats per un període de nou anys i renovats per terceres parts cada tres anys... El Tribunal Constitucional fa temps que no s’ajusta al mandat constitucional: en són onze i no dotze, els seus membres, perquè no es va substituir en el seu dia la vacant produïda per la defunció d’un dels seus magistrats i dels onze n’hi ha quatre que no responen a les previsions constitucionals.

Sembla ser que aquesta setmana hi pot haver al Parlament català una resolució on es demani la renovació dels magistrats del Tribunal Constitucional. La proposta obeiria a les pautes d’unitat del president Montilla que públicament té interès d’abanderar. Però aquesta proposta, si no va acompanyada d’altres, és paper mullat. És una simple declaració d’intencions. Fins i tot presentada a Madrid amb els mateixos termes, el PSC i el PSOE poden votar-la sense cap problema i deixar un cop més el PP en solitari. Però de propostes per part del Parlament, se n’hauria de presentar alguna més, i entre les quals la que sol·liciti a totes les diputades i diputats catalans a Madrid que subscriguin una proposició de llei que incorpori mecanismes perquè s’afavoreixi la renovació, més enllà de les bones intencions i de les paraules buides. La proposició de llei hauria de modificar l’actual llei orgànica del Tribunal Constitucional de tal manera que, un cop transcorreguts sis mesos del compliment del seu mandat, les persones afectades no puguin intervenir en cap decisió del Tribunal. Aquesta setmana des de Madrid ja hi hem treballat ERC i nosaltres, i ICV també hi està d’acord. El portaveu del PSC deia que no volien trencar la unitat. Doncs esperem a veure què decideix el Parlament català.

Per acabar, conscient que avui m’ha sortit una carta molt llarga, en el context de la unitat, el Parlament de Catalunya hauria també d’exercir el dret que li dóna l’article 4 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional i demanar -com a part que és del procés- que el Tribunal apreciï la seva incompetència per tractar de l’Estatut. Al cap i a la fi, de motius, en sobren. Atenció, doncs, a aquesta setmana per comprovar fins on arriba la unitat catalana.

Que passeu una bona diada de Sant Jordi!

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida
Barcelona 23 d’abril de 2010