Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

La millor notícia de la setmana és sens dubte l’alliberament de la cooperant catalana, Alícia Gámez, segrestada des del 29 de novembre per Al-Qaida del Magrib. Certament, “la felicitat serà completa quan retornin Albert i Roque”. Són les paraules que va pronunciar l’alliberada quan va arribar a la ciutat de Barcelona. Tot i que sabia el final feliç d’Alícia Gámez unes quantes hores abans que es fes públic, quan va tocar reaccionar davant de la premsa vaig expressar simplement la satisfacció, pensant en ella i en la seva família, i el desig i la convicció que la resta del grup sigui alliberat ben aviat. Això sí, vaig donar suport al govern en unes negociacions delicades i complexes. Tant se val si han hagut de pagar rescat o no; és possible que sí, però no m’interessa saber-ho i encara menys passar-ho per la cara al govern. En aquest sentit, crec que la reacció del PP no va ser prou feliç, ja que de felicitat estem parlant.

Però no tot ha estat satisfacció i felicitat, el que ens ha donat la setmana, ans al contrari. La tempesta de neu i vent, anunciada anticipadament, que ha afectat una part de Catalunya i la ciutat de Barcelona, ha provocat insatisfacció, angoixa i pèrdues materials a moltíssimes persones físiques i empreses -i de fet, a hores d’ara encara les genera. De manera particular, les comarques gironines han estat les més perjudicades pels talls del subministrament elèctric, aigua i telèfon. De tot plegat, hi ha dues reflexions que m’agradaria compartir amb vosaltres.

La primera fa referència a la diferència que hi ha entre l’estil polític dels que avui governen i Convergència i Unió. Quan hi va haver la nevada del 2001, l’actual secretari general del Departament d’Interior, Joan Boada, afirmava al cap de poques hores que el conseller d’Interior havia de dimitir per “ètica política”, i tots els dirigents de l’oposició, avui instal·lats al govern, demanaven també la dimissió de l’Artur Mas com a conseller en cap per haver-se desplaçat a Vilassar de Mar a una celebració en una sala de festes. En canvi, ara, nosaltres hem ofert, en primer lloc, la col·laboració que podem prestar, amb un primer i únic objectiu que és el de garantir el retorn a la normalitat que a hores d’ara encara no s’ha produït. I després lògicament, sense demanar cap dimissió, i encara menys cercar el linxament de ningú, hem constatat la resposta de la Generalitat com un clar exemple de descoordinació i d’insuficiència davant de fets d’aquesta mena. El propi alcalde socialista de la ciutat de Barcelona va recriminar també -per poder-se treure les puces de sobre- la incapacitat del govern de la Generalitat per fer possible que aquell dia es paralitzés la vida ciutadana i que la gent es quedés a casa seva.

Des de la Generalitat, en canvi, el que es fa és culpar els ciutadans, les companyies elèctriques, les escoles, els meteoròlegs, França..., tothom menys els responsables de la Conselleria d’Interior, que poca autoritat moral poden tenir davant l’exigència de responsabilitats a tercers quan ells no estaven al peu del canó. El director general responsable de les emergències es trobava fora del seu despatx, i atrapat en un tren, i el conseller, de viatge a l’illa de Mallorca per parlar de l’Estatut.

Amb tot, hi ha, a més, l’actuació del president de la Generalitat. Un cop més es mostra presoner del govern que presideix. És un govern que sense projecte polític per al país, com va recordar el conseller Maragall, només continua al capdavant de la Generalitat per evitar que governi CiU. Si Montilla no fos ostatge d’aquesta situació, hauria d’haver donat un cop de puny damunt la taula del conseller d’Interior, Joan Saura. De fet, la taula del conseller hauria d’estar ja foradada a hores d’ara per les reaccions que, en diverses ocasions, el president de la Generalitat hauria d’haver tingut i que no va tenir. En canvi, José Montilla dóna suport públic i empara l’actuació del conseller Saura. Sincerament, el president de la Generalitat hauria de tenir el coratge d’assumir els errors del govern que presideix i demanar disculpes als ciutadans afectats.

L’altra reflexió que volia compartir és explícitament referida a la circumscripció de Girona. Fa temps que està més que avisat que una bona part del seu territori es podia quedar sense llum en la primera tempesta important. Girona necessita més que ningú la connexió elèctrica amb França. Aquí apareix novament la responsabilitat del govern de la Generalitat, del tripartit. La connexió no s’ha fet per l’oposició dels partits minoritaris, és a dir, d’ICV i d’ERC, i per la manca de coratge del PSC d’imposar les seves tesis als partits polítics per les raons esmentades abans: primar simplement i purament la seva continuïtat en el poder. En definitiva, manca la responsabilitat de qui governa. Governar vol dir prendre decisions, i no sempre esperar que siguin aplaudides pels ciutadans.

Si hagués de fer referència a algun altre tema destacat de la setmana, més enllà de les converses sobre acords econòmics que continuen apartades dels focus, crec que seria just triar el debat sobre la reforma del Codi Penal, i en particular el de la iniciativa de Convergència i Unió i l’esmena presentada per tal d’acabar d’una vegada amb l’anomenada multireincidència i evitar que una mateixa persona pugui cometre cinquanta o seixanta furts, i que pagant una multa pugui continuar delinquint pel carrer.

Dimarts ho vam presentar amb Xavier Trias a la ciutat de Barcelona, perquè aquesta ciutat en aquest sentit té un grau elevat d’inseguretat com a conseqüència de l’actual model punitiu. Més enllà d’aquesta esmena, he de dir-vos que el projecte de Codi Penal presentat pel govern ja incorpora una altra demanda que públicament havia reiterat, fins i tot amb preguntes a la sessió de control al president del govern. Es tracta de tipificar l’actuació de les bandes organitzades armades. No hem d’oblidar que molts d’aquests furts -però sobretot robatoris majors- són comesos per bandes perfectament organitzades. Si avui no les agafes “in fraganti”, queden impunes i, en canvi, a partir d’ara el fet de pertànyer a una d’elles ja serà un delicte.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 12 de març de 2010