|
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
L’agenda econòmica continua donant prioritat al debat polític. En el cas espanyol, ara per ara, el debat se sustenta sobre el que s’hauria de fer i no sobre el que es fa. Això és així a conseqüència de la inacció del govern socialista i del seu president Rodríguez Zapatero. Només hi ha una excepció, que és el debat al voltant dels pressupostos presentats per aquest govern, encara que, tot cal recordar-ho, no constitueix cap mesura excepcional, sinó el compliment ordinari del funcionament de les institucions. Al marge de la crisi, ara tocava presentar-los.
D’entrada s’ha de dir que els pressupostos presentats aquesta setmana per Solbes al Congrés no serveixen per a la crisi. De la mateixa manera que cal afegir que, més enllà de servir o no per a la crisi, no van acompanyats del paquet de mesures econòmiques i socials que el govern està obligat a presentar per decisió, pràcticament unànime, del Congrés dels Diputats a partir de la moció de Convergència i Unió del passat 17 de setembre. Per si mateixos, com deia, no serveixen per afrontar la crisi per diverses raons. De fet són uns pressupostos reactius. El govern està més interessat a pagar subsidi als aturats que a intentar que es creï ocupació. Són pressupostos també que no contenen la despesa corrent com haurien de fer donada la crisi econòmica. No aprofiten la circumstància, per exemple, per practicar una racionalització de l’estructura de l’administració de l’Estat i evitar duplicitats.
Són, a més, uns comptes que preveuen una baixa inversió pública de l’Estat en lloc d’utilitzar aquesta eina com a motor de la recuperació econòmica en temps de crisi. D’altra banda, se sustenten en uns ingressos irreals: als comptes de l’Estat pressuposen que la baixada d’ingressos ja s’ha produït al llarg de l’any 2008, i que el 2009 hi haurà un comportament equivalent a l’actual. I finalment, tot i presentar-se com a pressupostos socials, no són altra cosa que un pedaç. En l’àmbit de les pensions creixen lleugerament per damunt de la inflació sense modificar la base reguladora, és a dir que les més baixes continuen baixíssimes, o per citar un altre dels capítols pressupostaris socials, el de l’educació, el creixement és de l’1,9%, mentre que la inflació està per sobre del 4%. En resum, també en política pressupostària es perd una oportunitat per lluitar contra la crisi i establir les bases d’un nou creixement.
Però més enllà dels pressupostos, com deia al principi, l’economia ha continuat protagonitzant l’acció política, i concretament la parlamentària. Almenys així ho intenta Convergència i Unió amb les seves iniciatives. Us n’explicaré tres de molt importants relacionades amb la liquiditat, els estocs d’habitatges i amb la morositat. Totes tres exigeixen un lideratge del govern i particularment del seu president, Rodríguez Zapatero. És simptomàtic: arreu del món occidental hi ha necessitat d’intervenir, com en el cas dels Estats Units, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, Alemanya, Holanda o Islàndia, i aquí l’únic que se’ls acudeix al vicepresident econòmic –Solbes-, per part del govern, i al responsable econòmic- Montoro-, per part de l’oposició, és fer declaracions que obren interrogants i creen confusió sobre la viabilitat del nostre sistema bancari. És curiós que, a França, el president de la República cregui necessari reunir-se amb tots els caps d’Estat o de govern de països importants a nivell europeu (per cert, no amb l’espanyol) i que aquí el president del govern no tingui res més a dir que el nostre sistema financer és el millor del món, que hem guanyat Itàlia en renda per càpita i que aviat guanyarem França.
Des de fa mesos estem dient que la manca de liquiditat amenaça qualsevol possibilitat de reactivació econòmica o que fins i tot pot agreujar la pròpia crisi. Aquesta circumstància afecta greument l’activitat de les empreses en tot allò que fa referència al finançament del circulant i a les futures inversions. Alhora té conseqüències per al consumidor ja que restringeix l’adquisició d’hipoteques i els crèdits al consum i per a la compra de béns, com ara vehicles o realització de reformes. En definitiva creixerà la morositat, es tancaran empreses i augmentarà l’atur. Què plantegem davant d’aquesta situació, que considerem excepcionalment greu? Que el govern presenti amb la màxima urgència al Banc Central Europeu i institucions comunitàries l’articulació de polítiques conjuntes amb caràcter preventiu i proactiu; que es reforci la funció de l’aval de l’ICO de cara a les pimes i als autònoms i que es creï un fons estratègic de liquiditat que es financiï amb deute de l’Estat destinat a cobrir crèdits i avals per afrontar possibles escanyaments de l’activitat productiva. Si no és així, moltes empreses mancades d’oxigen financer acabaran per tancar.
Qui ja tanca empreses és el sector immobiliari i, per tant, cal actuar. No es tracta de rescatar les empreses, sinó de fer possible que la gent pugui comprar. Ara passa això: hi ha un gran estoc d’habitatges nous o a punt d’acabar que baixen de preu com a conseqüència de la crisi immobiliària, però que no poden ser comprats per les ciutadanes i pels ciutadans perquè se’ls ha retallat el crèdit. A més, si no es venen els habitatges que hi ha, no se’n construiran de nous i, per tant, si avui l’atur s’incrementa perquè es construeix menys, encara augmentarà més perquè no se’n faran de nous. En conseqüència, hem proposat que, d’acord amb el sector, es faci un cens de l’estoc d’habitatges en venda i que el president del govern lideri una reunió amb els grans bancs i promotors per tal de fer possible un pla d’accés a l’habitatge mitjançant la mobiització dels que són a la venda.
Finalment, i a l’entorn de tot el que he anat explicant, amb la morositat s’ha creat un tercer problema que va creixent. Una dada ens il·lustrarà el que vull dir. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, la xifra d’efectes de comerç d’impagats augmenta un 47’7 % al juliol respecte al mateix més de l’any passat. S’ha de modificar la llei de morositat recollint uns terminis més curts que els actuals al marge d’altres mesures, com puguin ser la de fer més àgil la recuperació de l’IVA de les factures impagades o la supressió o ampliació de la quantitat màxima que pot ser reclamada judicialment per un procediment monitori.
Totes aquestes iniciatives les vaig remetre ahir dijous al president del govern. Quan les vaig presentar en una roda de premsa, em van preguntar si creia oportú o necessari que a més de reunir-se amb Rajoy (i estic convençut que no es reuniran), hi hagi una altra reunió amb la resta de portaveus. No m’importa tant que hi hagi reunions amb els portaveus, i en particular amb nosaltres. El que ens interessa de debò és que d’una vegada el govern tingui un lideratge, que fa temps que no exerceix mentre el temps passa i les conseqüències de la crisi es van incrementant.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 3 d’octubre de 2008
|
